dijous, 13 d’agost del 2009

Paisatge inacabat (explicació)

El text que ahir vaig titular "Paisatge inacabat" va ser escrit a demanda d'una artista plàstica. Vistos algun esbós i un sol gravat i ateses les explicacions i els plans de la noia, vaig escriure el fragment de text publicat ahir. Passats uns dies, no vaig seguir escrivint perquè no sabia quina reacció tindria l'artista davant del text. Vaig preferir aturar-me, forçar-me a parar, per prudència. Jo ja era abuixat. Si per mi haguera estat, la cosa s'hauria convertit en un segon Prosa del observatorio. Ja havia assimilat el seu projecte, estudiat mapes, mirat i fet fotos, rumiat força. Seguir escrivint hagués estat el més fàcil. Vaig parar, però. La resposta de la mossa va ser primer silenci, després evasives i finalment, quan la vaig placar i immobilitzar i demanar què collons pensava del text, la confessió que "no era el que ella esperava".

Quina valentia, quina generositat d'esperit! No era el que ella esperava! Ella esperava? Ella esperava! Ella. I jo? Jo, que previ al projecte no la coneixia personalment de res i que la trobava, de lluny, força carrinclona... Jo, que només havia vist amb cert disgust una de les seves obres passades en un catàleg... Jo, que m'havia deixat entabanar malgrat el seu discurs caòtic i temptatiu perquè no m'agrada dir no a gent que fan o volen fer coses: emprenedors, artistes, escriptors... Jo, que em vaig haver de convèncer de les parts bones (que n'hi havia!) del projecte de l'artista per tirar endavant i buscar la manera de fer un text correctet... Jo, ara, em veia rebutjat!? Oh, l'ego! Oh, el sentiment tràgic! Oh, les ínfules de superioritat! Oh, els plans de venjança i assassinat mai implementats!

Ja menys en conya, sí que vaig trobar curiós que algú amb tant poc bagatge a les mans es permetés ser tan poc intel·ligent i generosa amb algú altre que havia fet un esforç que ara resultaria una inversió perduda. Vaig trobar curiosa l'exigència amb l'obra aliena d'algú que només tenia dues fotos enganxades amb cel·lo en un quadern, un parell d'idees (potencialment bones, això sí) i un únic gravat (fluixíssim) d'una pretesa sèrie que s'havia d'incorporar a un muntatge-instal·lació més gran. Molt poca flexibilitat quan, de fet, el text que jo li regalava li obria noves maneres d'encarar i donar suport al seu propi discurs plàstic (encara per definir). Poca autenticitat quan va ser ella qui em va venir a buscar perquè una amiga comuna va recomanar-li que parlés amb mi i volia "dur a terme un projecte interdisciplinari".

I una merda! El que realment volia és que li escrivís unes historietes que ella tenia nebulosament concebudes però no sabia escriure: relats mig fantàstics d'una terra mitològica probablement farcida de criatures del bosc, dels rius, de les muntanyes (follets, menairons, goges agafades des de la perspectiva tova i carrinclona de la botigueta de souvenirs cutres). I es va trobar que no. Que jo no li vaig fer un text a mida. No a la mida del que ella em proposava. Va resultar que, com escriptor, vaig interpretar les fotos i el gravat i els plans que m'havia explicat. No li vaig fer el relat de la noia que va morir ofegada dins d'un toll (es va suïcidar perquè la perseguien uns homes dolents i va preferir llançar-se al fons de les aigües negres abans que ser violada en grup) i que ara s'apareix a la zona entre Molleres i Meritxell la nit de Sant Joan si entrelluques els ulls des de el camí de les Pardines. Ho hagués pogut fer perfectament. Ja ho veieu. No desmereixo aquesta mena de relat. No descarto posar-m'hi algun dia, mai se sap. El cas és que no va ser això que vaig escriure aquella vegada. I a l'artista que no feia art (jo ja havia rumiat i fet el text i esperat setmanes la seva resposta i ella encara no havia avançat ni gota, seguia amb les dues fotos enganxades amb cel·lo i les dues idees al tupí) no se li acut res més que dir-me que "no era el que ella esperava".

En fi, llàstima. Perquè jo hi hagués seguit treballant amb ganes. Hagués acabat el text, acceptat propostes, revisat, fet esmenes, corregit. Potser ella hagués fet un segon gravat i un tercer i hagués acabat realitzant el muntatge que pretenia fer amb mapes i caixes i expositors. Potser jo l'hagués convençuda que afegís les fotos inicials al projecte. Potser hagués proposat que amb tot el material plàstic (fotos prèvies, esquetxos, gravats, mapes, fotos de l'exposició o instal·lació) més el meu text féssim un llibre. Potser. O potser no.

En fi, per aquí a prop teniu les paraules que van quedar surant en alguna bassa i que ahir vaig retrobar. Penjar-les aquí és reivindicar-les una mica, discretament. Després ja tornaran a surar allí on pertoqui.

dimecres, 12 d’agost del 2009

Paisatge inacabat

Aquest paisatge es pot mirar de diverses formes.
Res no és el que sembla.
Res no és només el que és.
Hi ha, també, les potencialitats amagades.
Tot depèn de l’exposició, dels angles, de la mirada.
A la foto o a través dels binocles, podem concentrar-nos en la vall, en els cims, en la foscor que comença a imposar-se, en la claredat que encara perviu, en els llums.
Podem destriar fins el moment en què el paisatge destriï per nosaltres.
Podem triar la foto, que és un facsímil de la realitat o la realitat mateixa.
Podem fer atenció als núvols, a la neu que empolsima les muntanyes del fons, a les carreteres, a allò que queda amagat de la llum.
Hi ha el que veiem.
L’espectacle mostrat.
La panoràmica.
Hi ha des d’on mirem.
El punt de partida, l’origen, l’arrel de la mirada.
Amagades darrere la càmera, sota els peus del fotògraf, darrere les lents dels prismàtics, hi ha tantes realitats com davant seu.
Qui diu fotògraf diu caçador, caminador, pintor, poeta.
En uns rocs vora una canal pregona, a la part invisible o obscura de la imatge, s’oculten signes i realitats rellevants.
És així que al cap d’hores, setmanes o anys el cervell intueix uns cabells a Meritxell.
Uns cabells dibuixats amb llum de fanal.
Imaginem, suposem, intuïm una figura que al principi pensem impossible de representar sobre un plànol bidimensional a la manera tradicional.
Arribats a aquest punt de vista, convençuts per complet, seduïts del tot, potser puguem imaginar, inventar, desenterrar: una mà que es recolza prop de Sant Romà, una cama que neix al Roc de la Salve, una figura que és asseguda damunt del Roc de la Garganta, al fons de la vall, entre les Bordes de Montalarí i les del Lloset, una altra cama estilitzada que sembla planar per damunt del Mollar, resolent-se en peu vora la Borda de les Pardines.
Captem parcialment. Comprenem més aviat una successió de mampares, de cortines, de decorats retallats, de peces. Vistos des de l’òptica adequada, aquests pedaços creen gairebé la il·lusió d’una figura coherent.
Una nina que apareix del no-res. Una forma que no era allí fa unes dècades o uns segles. Una silueta informe pels ulls desentrenats i feta de les cicatrius de carreteres i camins, de rocs, de rius, de cases i bordes, de llums, d’ombres i núvols.
Una tendència, un contorn entrellucat que s’alça o reposa entre les bromes.
Capil·lars, vetes, venes, torrents, rierols, vasos sanguinis, rius, allaus, despreniments, tarteres, dolls.
Naixement, gestació, principi, concepció, invenció: vida.
Ensorrament, defunció, eliminació, destrucció: mort.
Fluxos i refluxos.
Cicles.
Desordre de coordenades.
Desnivell de línies.
Mapes més grans que el territori que representen.
Microscopis atòmics.
Telescopis nuclears.
Altituds ínfimes.
Mesures desmesurades.
Cotes subcutànies.
I si el que hi ha sobre el territori (un roc, una canal, una vaca, una mosca) es pogués traduir en un dibuix de punts?
I si els elements que conformen el territori es poguessin dibuixar al cel?
Unir els punts amb línies.
Crear constel·lacions noves.
Un punt: l’oratori que hi ha a tocar de Meritxell, al principi del camí de Prats.
Un altre punt: l’altre oratori que hi ha al mateix camí, una miqueta més amunt.
Un tercer punt: la creu de més enllà.
Estels i punts de llum que imiten la realitat terrenal.
Estrelles i galàxies que suggereixen realitats diferents a les originals.
Aquest dibuix sembla un isard, aquestes

dimarts, 11 d’agost del 2009

Cartas muertas, nou blog?

Aquest blog en què ara sou va néixer per acollir els articles que anava publicant a la premsa andorrana, sobretot durant l'any que vaig perpetrar la columna setmanal "Faves tendres" al BonDia Andorra (tot el 2008). Hi vaig anar penjant també articles previs o simultanis apareguts a El pont d'Aixovall, Diari d'Andorra o Viure als Pirineus (2006-2009).

Vaig aprofitar aquest calaixet per publicar tambe relats curts no premiats (¿2007-2009?). Els dos grans clàssics, amb dues participacions per barba són: el concurs de contes de Nadal de la Biblioteca Pública del Govern d'Andorra i el de literatura exprés.

Després va venir la col·laboració amb l'insensat de l'Antoni Caus, que durant la temporada 2008-2009 em va demanar que llegís "el que vulgués" per la secció "La idea" del seu programa de ràdio El somriure de la Medusa. Evidentment, vaig fer de tot menys aportar i llegir idees. L'experiència em va servir per desenterrar i de vegades maquillar vells cassigalls dels quals no m'avergonyia del tot. Alguns dels textos eren ja majors d'edat i podien per tant tenir carnet de conduir, feines precàries, ex parelles, fills, problemes amb la beguda, etc. Vida pròpia, vaja. Jo els he anat observant entre crític i benèvol i me n'he mirat de desentendre una mica; només fins on un pare és capaç de fer-ho.

Fins aquí, la primera part de la vida d'aquest blog. La majoria, textos breus publicats o radiats. Alguns, relats inèdits no premiats.

La segona època, quan ja no hi ha producció regular en premsa, s'inicia quan tinc la pensada d'anar penjant lliuraments de la meva novel·leta Res no és real. La idea no era dolenta; la realització penso que sí. Aprofito per agrair a l'únic lector més o menys constatable de la iniciativa, l'Albert Roig, la seva bona fe.

Ara tinc la idea de fer el mateix que amb Res no és real també amb la primera novel·la que vaig escriure: Cartas muertas. És en castellà, amb la qual cosa em plantejo si no valdria la pena obrir un nou blog especial. D'altra banda, ja en tinc uns quants de blogs... Més diversificació potser impliqui menys efectivitat. Tanmateix, potser fóra bo deixar aquest blog David Gálvez Casellas aparcadet aquí tal i com està avui, latent, i començar una nova aventura en una altre lloc... Mmmmm! Rumiando espero, la decisión que quieroooo!


TO BE CONTINUED