dimecres, 21 de desembre del 2011

Sobre l'auca de Meritxell (BonDia Andorra, 20.12.2011)


A la venda l’‘Auca de Nostra Senyora de Meritxell’, de Sergi Mas i David Gálvez Imprimeix
Nacional - Cultura
Escrit per E. J. M./Foto: T. M.
 
Dimarts 20, Desembre de 2011

Si volen oferir un obsequi de Nadal original i nostrat, prenguin nota: ja poden adquirir a les llibreries l’Auca de Nostra Senyora de Meritxell, una petita obra d’art que combina els dibuixos de Sergi Mas i els rodolins de David Gálvez. La creació es pot adquirir a les llibreries des de fa un parell de setmanes a un preu pràcticament simbòlic: quatre euros. Els autors han editat l’auca, que es presenta en una làmina d’un format aproximat de 35 cm x 50 cm, de color blanc trencat, més aviat beix, i amb els dibuixos a tinta negra. Molt senzilla, amb una aparença sòbria i elegant, similar a un gravat. El treball és el resultat d’un projecte personal de Mas i Gálvez, que han volgut solucionar la carència d’una auca dedicada a la patrona d’Andorra.

Una auca és un “conjunt de petites estampes acompanyades cadascuna d’una llegenda, disposades generalment en un full de paper, que es refereixen als diferents episodis d’una biografia, d’una història, etcètera”, segons l’Enciclopèdia Catalana. “La forma tradicional de l’auca, de molta difusió durant el segle XIX, va ser la d’un full imprès de format gran foli amb quaranta-vuit vinyetes.” La de Meritxell en té setze.

“Corona de muntanyes, Senyora del Cel, / Dama d’An­dorra, benèfic estel. / Conta aquesta tradició tan antiga / Com regna Nostra Verge de Meritxell sense fatiga.” Així comença l’auca, que narra la troballa de la talla de la verge, una nit de Reis, per un pastor que passava per Meritxell, fent camí cap a Canillo: “Al peu del roseret es revela una talla / L’efígie de la Verge lluent com una medalla.” El pastor se l’endú i “en un altar de l’església deixen la Verge a fer nit / Amb la prometença que ben aviat tindrà un retaule beneït”. Però l’endemà la talla ha desaparegut i la retroben a Meritxell. Se la tornen a emportar, aquest cop en processó, fins a Encamp. “De bon matí, la talla s’ha esvaït un altre cop. / A la gavarrera retroben Nostra Dona dels Esclops.” Els andorrans es rendeixen a l’evidència i aixequen una capella entorn de la talla. El temple va creixent “fins que una trista nit de mil nou-cents setanta-dos / Tot ho arrasa un incendi en un desastre ruïnós”.

El desenllaç es resol en les tres últimes vinyetes: “Ja fa temps que allí s’hi alça un nou temple rutilant / Que venera Nostra verge i el seu Jesuset infant. / Ni foc, ni neu, ni cap fatal destí / Faran malbé el desig diví / Que Nostra Dama de Meritxell / sigui d’An­dorra pels segles el meridià cimbell.”

La darrera vinyeta de l’auca evoca el santuari de Meritxell, les muntanyes que l’envolten i un grup de gent que gaudeix, probablement, de la celebració de la diada de la verge patrona. Una petita joia que paga la pena. No se’n quedin sense.

dijous, 29 de setembre del 2011

Meritxell ja té auca


Article d'Andrés Luengo a 'El Periòdic d'Andorra' de 28 de setembre de 2011.

Meritxell ja té auca

  • Sergi Mas il·lustra la llegenda, amb rodolins de David Gálvez
  • Els autors salden en setze vinyetes el deute pendent amb la patrona
  • Ja es pot adquirir a Sant Joan de Caselles
A. L.
CANILLO

Periodic
TEXT: DAVID GÀLVEZ; DIBUIX: SERGI MAS
I ja era hora, perquè el de Meritxell era probablement l'últim gran santuari marià que no tenia auca dedicada a la patrona local. Un oblit sense importància que Sergi Mas i David Gálvez han resolt per fi i com déu (i sa mare) manen: amb setze vinyetes cisellades amb la mà mestra habitual pel menairó d'Aixovall acompanyats pels rodolins de David Gálvez, que s'estrena aquí com a rimaire sacre. La tirada, d'un miler d'exemplars i autoeditada pels autors, es distribuirà pròximament en llibreries. I hi ha en camí una reedició de l'auca en castellà, francès, anglès i fins i tot rus, per allò del desembarcament dels conciutadans d'Olga Kuznetsova i Alexandra Grebennikova, russes practicants i andorranes honoràries. Però això és ara fer volar coloms. De moment, l'auca existeix en català. Els que no tinguin espera –i ara no m'ho diguin a ningú, ep– ja es poden arribar fins a Sant Joan de Caselles: n'hi trobaran un grapat en rigorosa primícia.

«Corona de muntanyes, senyora del Cel/ Dama d'Andorra, benèfic estel./ Conta aquesta tradició tan antiga/ Com regna Nostra Verge de Meritxell sense fatiga.» Així comença l'auca. Feia mig segle que Mas la tenia entre cella i cella. I un any per ase i l'altre per bèstia, mai no hi veia el moment: «Jo mai no he tingut el do de la rima, així que necessitava algú que s'atrevís amb els rodolins», diu. Sempre rebia llargues del poeta de torn, o les promeses no es concretaven. Fins que va ser el mateix Gálvez, ara fa uns mesos, qui li va convidar a reprendre el projecte. «I he de dir que el resultat és espectacular. Ha escrit uns versos ajustadíssim i molt ben documentats. Tan precisos i tan ben travats, que em va costar traduir-los en imatges».

Espectacular, diu Mas, sí. I no exagera. Com tot el que toca, els dibuixos de l'inquilí de casa Duró estan aquí tocats d'una rara, magnètica màgia, emanen una joie de vivre que convida a instal·lar-se per sempre en una de les vinyetes, irradien la fascinació de l'autor per les coses senzilles, per la vida lenta –la lentitud és un arma de combat– dels andorrans d'antany. Mas ha treballat en offset, que potser no és una tècnica tan noble com la litografia però que se li assembla molt. Per això, i si ell no ens hagués confessat que no, les il·lustracions podrien passar per gravats litogràfics. No ho són, però tan se val. I l'offset, al final, és avui una tècnica quasi tan demodé com la litografia. «Però jo sóc de la vella escola, així que insisteixo». Insisteixi, Sergi, insisteixi, que sense vostè i les seves criatures aquest país seria una mica més invivible. Ni ell ni Gálvez s'han permès ni la més mínima llicència poètica: els rodolins recreen, condensada, la llegenda. Ja saben: el bon pastor que la nit de Reis es topa una florida gavernera –gavarrera, a l'auca– enmig de la nevada, i «al peu del roseret es revela una talla:/ L'efígie de la Verge lluent com una medalla». De res serveixen els intents d'instal·lar-la en lloc sacre; la imatge insisteix cada nit a tornar-se'n al racó de món on va ser trobada: «Allí on era l'arbust, enmig d'un buit a la neu,/ Hauran de bastir-li una capella a Nostra Mare de Déu».

La dels esclops
El que no diuen ni Mas ni Gálvez és com la talla romànica, la dels esclops, massa rústica –es veu– per als sofisticats gustos dels fel·ligresos del segle passat, va ser desterrada rere l'altar i en el seu lloc es va col·locar la imatge gòtica. Totes dues van cremar –és un dir, ja ens entenem– en l'episodi aquell: «Fins que una trista nit de mil nou-cents setanta-dos/ Tot ho arrasa un incendi en un desastre ruïnós». Val a dir que Mas va ser el tallista de la imatge que va substituir la romànica original al nou santuari de Bofill. Un santuari que també té el seu lloc a l'auca –«Ja fa temps que allí s'hi alça un nou temple rutilant/ Que venera a Nostra Verge i al seu Jesuset Infant»–, morta i enterrada la polèmica entre els partidaris de reconstruir el santuari a escala andorrana, i els que, amb el síndic Reig al capdavant, postul·laven un edifici visionari i amb arquitecte estrella. Ni s'ha de dir que són aquests últims els que es van sortir amb la seva.

L'auca de Meritxell s'afegeix a la dedicada a la Mare de Déu de Canòlic –¡perdó, Canòlich!–, que el mateix Mas i Jaume Pla van publicar el 1959 –ara fa quinze anys es va reeditar, amb l'ortografia ja normalitzada– i també a la de la Mare Janer, amb rodolins per cert d'Esteve Albert.

divendres, 1 d’abril del 2011

Iñaki Rubio presenta

La penya es mou. Andorra és com una olla a pressió de possibilitats i concrecions. El novembre (va ser el novembre?) vam publicar el número 1 de la revista Portella. Un membre del col·lectiu, Manel Gibert, va treure al mercat un excel·lent poemari titulat Blaus a la deriva no fa gaire. Diu que altres membres-escriptors del col·lectiu tenen també llibres interessants al calaix. De fet, em consta que Joan Peruga ha escrit una magnífica novel·la centrada en alguns personatges i circumstàncies de la nissaga dels Areny-Plandolit. S'està acabant de tancar, d'altra banda, el número 2 de Portella, que serà presentat aviat en el marc de la capitalitat de la cultura catalana d'Escaldes-Engordany el proper 26 de maig.



Ara, però, li toca el torn a l'Iñaki Rubio, un altre portellà insigne. El llibre, que es presentarà el dia 6 d'abril, sembla una novel·la o una sèrie de relats connectats estranyament o una sèrie de variacions, ecos i deconstruccions d'una sèrie de temes. Si voleu entendre alguna cosa, però, haureu de comprar el llibre i llegir-lo.
Veniu a la presentació, s.v.p. L'Iñaki us ho agrairà. I jo també.
Compreu cultura.
Consumiu lletres autòctones de qualitat.
No sigueu rancis!