dimarts, 1 d’octubre del 2013

Ramon Mas parla de 'Cartes mortes' a 'Atom-ize'

Entrevista a Ramon Mas de Males Herbes per part del fanzine musical Atom-ize. Parla de tot i força. Entre d'altres coses, de "Cartes mortes" (la primera de les meves novel·les que publicaran el febrer del 2014)

#20# ENS AGRADA COM FUNCIONA L’EDITORIAL MALES HERBES!

Imagen


Avui obrim la veda d’Atom-ize amb la literatura, amb una proposta meravellosa: L’Editorial 
Males Herbes, que porta just un any sorprenent-nos amb les seves novel·les i reculls de relats, utilitzant la ciència ficció com a teló de fons per a donar-nos una bona dosis de reflexió social, i també de bones estones. Les seves publicacions porten inscrites un segell de qualitat i que obra alguns dels horitzons de la literatura d’avantguarda publicada en català. Molt modestament, com ells diuen, però que per a nosaltres ha representat un bon motiu per a deixar enrere la temàtica exclusivament musical i llençar-nos a parlar amb en Ramon Mas, perquè ens expliqui de primera mà com va el tema. Endavant!


malesherbes

Atomize: Bon dia Ramon! Primer de tot, explica’ns com va començar la teva
 afició cap a la lectura ? A quina edat?  Quins autors o persones t’hi van acostar?

Ramon: A casa meva no hi havia llibres i el meu poble ni tan sols tenia biblioteca. De nen, que jo recordi, el més semblant a literatura que vaig llegir són uns relats de l’
Stephen King. No vaig començar a devorar llibres fins a l’institut, gràcies, principalment, a la descoberta de Carta al pare La metamorfosi de Kafka, però també a Josafat de Prudenci Bertrana. A partir d’aquí ja estava contaminat, la resta és malaltia.

Atz: 
Males Herbes primer era un fanzine, que encara continua. A quin any va sortir i què et va impulsar a treure’l?

R: Jo feia un fanzine que es deia 
Revista deTractors. En Pau Clemente en feia un que es deia Smile. En Roger Pelaez, l’home que col·labora en més fanzines d’Europa, ens va presentar en una festa de La escuela moderna dient-nos “a tots dos us agraden els marcianus i aquestes merdes, heu de fer coses”. En Roger parla així. Anàvem borratxos, vam fer projectes, vam arreglar el món i l’endemà teníem ressaca. I per primera vegada a la vida els plans traçats sobre una barra de bar es van fer realitat: en Pau em va trucar al cap d’una setmana i ens hi vam posar, d’això fa tres anys i mig, potser quatre.

Atz: D’aquí a fer una editorial, hi ha un pas important. Ens podries explicar el vostre camí fins a decidir-vos a publicar en llarg?

R: Aquí hi entra una tercera persona, en 
Ricard Planes. Ell i jo parlavem de fer una editorial des que anàvem a la facultat de filosofia. Quan vam considerar que havia arribat el moment Les Males Herbes ja era allà, com a revista, com a blog i com a concepte. No aprofitar-ho hauria estat un error.

Atz: Quines persones s’hi amaguen darrera de 
Les Males Herbes, i quina feina hi fan?

R: Com ja haureu deduït per les altres preguntes som tres. En Pau ara mateix és qui s’ocupa principalment de la revista, i en Ricard i jo portem l’editorial. A l’editorial més que repartir-nos tasques concretes ens repartim llibres, així cadascú treballa amb l’obra o l’autor que li va més bé o li ve més de gust.  També s’ha de destacar la feina de la 
Joana Castells i la Cristina Carbonell, les nostres correctores habituals, i la de l’Eduard Vila, que ha dissenyat la col·lecció i totes les portades. A més procurem tenir una relació propera (de bar) tant amb els autors com amb els traductors, ja que la idea de males herbes és una mica la de col·lectiu.

Atz: El nom de 
Males Herbes ve d’aquella frase “Mala Hierba nunca muere”?

R: En part si i en part no. També és un homenatge a 
John Wyndham, autor de The day of the Triffids. Una grandíssima novel·la sobre una invasió vegetal extraterrestre que en veritat és una metàfora sobre la segona guerra mundial. En Pau Clemente va escriure un article sobre Wyndham al darrer número del fanzine Smile i  quan vam començar el projecte nou en vam aprofitar el nom.

Atz: Heu publicat tan autors novells, com en Valero Sanmartí, com d’altres de més consolidats, per exemple en Kurt Vonnegut. Quins són els vostres criteris a l’hora d’escollir què sortirà?

R: Publiquem el tipus de llibres que ens agradaria poder llegir en català. Per això traduïm llibres que pensem que és necessari que existeixin en la nostra llengua, obres de culte que a nosaltres ens fascinen i  que hem hagut de llegir en altres idiomes. Pel que fa als autors d’aquí busquem donar veu a propostes sòlides però diferents, autors que per estil o per temàtica no encaixen en el circuit més comercial. De totes maneres,  només publiquem obres amb elements no-realistes o amb una forta càrrega contracultural.

Atz: Per cert! Qui s’amaga darrera en Valero Sanmartí i el seu blog 
Jo només follo a pèl? Dóna’ns alguna pista.

R: Un dèspota depravat i un barretinaire reprimit.

Atz: I per què en català? Us heu plantejat mai també treure-ho amb alguna altra llengua?

R: La feina que estem fent en català en castellà ja s’ha fet, mentre que el panorama editorial català està ple llacunes. Hi ha moltes editorials que admirem, com 
ValdemarImpedimentaAtalanta o Pepitas de Calabaza, amb propostes en castellà que no tenen el seu equivalent en català.  Nosaltres intentem, molt modestament, omplir aquests buit.

Atz: Per què literatura de ciència-ficció? Per què no policíaca? Ah, espera! Que hi ha 
Pistola, amb música de fons d’en Jonathan Lethem!

R: I 
El regal de Gliese d’en Víctor Nubla, que també és policíac segons com es miri. Ens interessen els gèneres literaris com a decorat, com a excusa per explicar històries que parlin sobre coses més properes i personals d’una manera diferent i, sovint, més interessant. Els gèneres estan allà per utilitzar-los però no cal deixar-s’hi estancar, la bona literatura de gènere és la que transcendeix el gènere, i crec que la generació d’escriptors actuals això ho sap perfectament.

Atz: Heu publicat autors que també són músics, com Víctor Nubla, quina relació hi teniu amb la música?

R: Jo porto tocant amb grups de punkrock tota la vida,  a més de muntar concerts cada cop més ocasionalment. Potser per això alguns dels col·laboradors de l’editorial estan al món de la música, no sé si és casualitat o no, ja que en realitat es tracta dels meus amics. A més d’en Nubla, l’Edu Vila, el dissenyador, toca amb 
Furguson i està darrera de Famèlic Records; en Martí Sales, dels Surfing Sirles, és el nostre traductor oficial d’en Kurt Vonnegut; i per la revista n’hi han passat infinitat, des d’en Xavi Garcia de Zeidun i els Sirles a l’Èric Fuentesde The Unfinished Sympathy. Això si, tots ells han entrat a Males Herbes pel seu talent escrivint o il·lustrant, independentment del que facin com a músics.

Atz: Què s’hi amaga darrera de la novel·leta “La vida somni de Balso Snell” d’en Nathanael West?

R: Una majarada surrealista i alhora una crítica salvatge contra els escriptors, o si més no contra les seves ganes de notorietat. Un llibret molt divertit, el més desconegut de 
Nathanael West, que és sens dubte la cosa més estranya que hem publicat fins ara.

Atz: Com si no el coneguéssim. Qui és en Jordi Sanglas?

R: Un escriptor excepcional, i una de les persones que m’estimo més del món.


Imagen

Atz: Explique’ns això de l’Aplec de Badadura. Què és Badadura, l’Halitherium i què va passar en aquella nit màgica on ens varem congregar tots?

R:
 Badadura és el poble imaginari on transcorre 100.000 Candeles, la primera novel·la d’en Jordi Sanglas, i està inspirat en Roda de Ter, on ell es va criar. L’Haliterium és un monstre marí que va viure fa milions d’anys, al mar que ocupava el que avui en dia es coneix com La Plana de Vic. Actualment el fantasma de l’Haliterium s’apareix com una presència anòmala que la gent de La Plana pot sentir a l’interior de la boira.
L’Aplec de Badadura va ser la festa de presentació de 100.000 Candeles a Roda de Ter, inspirada en els aplecs de pagès on havíem anat quan érem petits. La presentació va ser en una ermita abandonada, al mig del bosc, i després hi va haver concerts a l’aire lliure. Va durar tota la nit, i l’ambient que s’hi respirava era de cosa única, d’aquelles que només passen una vegada a la vida. La iniciativa va ser del mateix autor,  i hi van tocar els grups dels seus amics: Songstore, FP, Nueva Vulcano, L’Hereu Escampa, Furguson i l’Aitor Nieve. Com dius va ser una nit màgica.

Imagen

Atz: Digues un llibre de tots els que ja hagin sortit, que t’hauria agradat ser el primer en publicar tu?  

R: M’hauria entusiasmat ser un dels que van descobrir que darrera d’un suposat autor de “ciència ficció barata”, com 
Philip  K. Dick, hi havia un geni visionari. Per sort, tot i que això ara ja ho sap tothom, llibres com Els tres estigmes de Palmer Edrisch  o Scanner Darkly encara no existeixen en català.  També m’entusiasmaria treure La guerra de les Salamandres, de Karel Capek, però ja es va fer als vuitantes.

Atz: Què ens podeu avançar, que no sigui secret, dels vostres futurs projectes?

R: Aquest novembre publiquem un recull de contes de  
Yu Hua, un autor xinès extraordinari. Es tracta dels seus primers relats, molt i molt crus, on tracta la violència extrema amb una naturalitat bestial. Els relats en qüestió, en veritat, volen reflectir el que va ser la revolució cultural xinesa. A principis d’any també publicarem Cartes Mortesl’òpera prima de David Gálvez, un autor andorrà que donarà molt a parlar i en el que creiem rotundament.

Atz: Moltes gràcies!! Esperem amb ganes els vostres llibres.

 [TRADUCCIÓN]

#20# ¡NOS GUSTA COMO FUNCIONA LA EDITORIAL MALES HERBES!

Hoy abrimos la veda de Atom-ize con la literatura, con una propuesta maravillosa: La Editorial 
Males Herbes, que lleva justo un año sorprendiéndonos con sus novelas y recopilaciones de relatos, utilizando la ciencia ficción como telón de fondo para darnos una buena dosis de reflexión social, y también de buenos ratos. Sus publicaciones llevan inscritas el sello de calidad y abren algunos de los horizontes de la literatura de vanguardia publicada en catalán. Muy modestamente, como ellos mismos dicen, pero que para nosotros ha representado un buen motivo para dejar de lado la temática exclusivamente musical y lanzarnos a hablar con Ramon Mas, para que nos explique de primera mano cómo va el tema. ¡Adelante!

Atz: ¡Buenos días Ramon! Para empezar, ¿Nos podrías contar como empezó tu afición por la lectura? ¿A qué edad y que autores o personas te acercaron a ella?

Ramon: En mi casa no había libros y en mi pueblo tampoco teníamos biblioteca. De niño, que recuerde, lo más parecido a la literatura que leí son unos relatos deStephen King. No empecé a devorar libros hasta el instituto, gracias principalmente, a la descubierta de Carta al padre y La metamorfosis de Kafka, pero también a Josafat de Prudenci Bertrana. A partir de allí ya estaba contaminado, el resto es enfermedad.

Atz: Males Herbes primero era un fanzine, que aún continua. ¿En qué año salió y que te impulsó a editarlo? 

R: Yo hacía un fanzine llamado 
Revista de Tractors (Revista de Tractores). Pau Clemente hacía uno que se llamaba SmileRoger Peláez, el hombre que colabora en más fanzines de Europa,  nos presentó en una fiesta de La escuela modernadiciéndonos “a los dos os gustan los marcianos y estas mierdas, tenéis que hacer cosas”. Roger habla así. Íbamos borrachos, hicimos proyectos, arreglamos el mundo y por la mañana siguiente teníamos resaca. Y por primera vez en la vida los planes trazados sobre una barra de un bar se hicieron realidad: Pau me llamo pasada una semana y nos pusimos a ello, de esto hace 3 años y medio, quizás cuatro.

Atz: De aquí a hacer una editorial, hay un paso importante. ¿Nos puedes explicar vuestro camino hasta decidiros a publicar en largo?

R: Aquí entra una tercera persona, 
Ricard Planes. Él y yo hablábamos de hacer una editorial des de que íbamos a la facultad de filosofía. Cuando consideramos que había llegado el momento Les Males Herbes ya estaba allí, como revista, como blog y como concepto. No aprovecharlo habría sido un error.
Atz: ¿Qué personas se esconden detrás de Les Males Herbes, y que trabajo hacen?
R: Como ya habréis deducido por las otras preguntas somos tres.  Pau ahora mismo es quien se ocupa principalmente de la revista, y Ricard y yo llevamos la editorial. En la editorial más que repartirnos las tareas concretas nos repartimos libros, así cada uno trabaja con la obra o el autor que le va mejor o le apetece más. También se debe destacar el trabajo de Joana Castells y Cristina Carbonell, nuestras correctoras habituales, y la de Eduard Vila, que ha diseñado la colección y todas las portadas. Además procuramos tener una relación cercana (de bar) tanto con los autores como con los traductores, ya que la idea de Males Herbes es un poco la de colectivo.

Atz: ¿El nombre de 
Males Herbes viene de esa frase “Mala hierba nunca muere”?

R: En parte sí y en parte no. También es un homenaje a 
John Wyndham, autor de The day of the Triffids. Una grandísima novela sobre una invasión vegetal extraterrestre que en verdad es una metáfora sobre la segunda guerra mundial. Pau Clemente escribió un artículo sobre Wyndham en el último número del fanzine Smiley cuando empezamos el nuevo proyecto aprovechamos el nombre.

Atz: Habéis publicado tanto autores nuevos, como Valero Sanmartí, como otros de más consolidados, por ejemplo Kurt Vonnegut. ¿Cuáles son vuestros criterios en el momento de elegir que saldrá?

R: Publicamos el tipo de libros que nos gustaría poder leer en catalán. Por eso traducimos textos que pensamos que es necesario que existan en nuestra lengua, obras de culto que a nosotros nos fascinan y que hemos podido leer en otros idiomas. En lo que se refiere a autores catalanes buscamos dar voz a propuestas sólidas pero diferentes, autores que por el estilo o por la temática no encajan en el circuito más comercial. De todas formas, sólo publicamos obras con elementos no-realistas o con una fuerte carga contracultural.

Atz: ¡Por cierto! ¿Quién se esconde detrás de Valero Sanmartí y su blog 
Jo només follo a pèl (Yo sólo follo a pelo)? Danos alguna pista.

R: Un déspota depravado y un 
barretinaire reprimido.

Atz: ¿Y por qué en catalán? ¿Os habéis planteado nunca sacarlo también en alguna otra lengua?

R: El trabajo que estamos haciendo en catalán en castellano ya se ha hecho, mientras que el panorama editorial catalán está lleno de lagunas. Hay muchas editoriales que admiramos, como 
ValdemarImpedimentaAtalanta o Pepitas de Calabaza, con propuestas en castellano que no tienen su equivalente en catalán. Nosotros intentamos, muy modestamente, llenar este vacío.

Atz: ¿Por qué literatura de ciencia-ficción? ¿Por qué no policiaca? ¡Ah, espera! ¡Qué tenéis 
Pistola, amb música de fons de Jonathan Lethem!

R: Y 
El regal de Gliese de Víctor Nubla, que también es policíaca según como se mire.  Nos interesan los géneros literarios como decorado, como excusa para explicar historias que hablen sobre cosas más cercanas y personales de una manera diferente y, a menudo, más interesante.  Los géneros están allí para utilizarlos pero no hace falta dejarse estancar, la buena literatura de género es la que trasciende del género, y creo que la generación de escritores actuales lo sabe perfectamente.

Atz: Habéis publicado autores que también son músicos, como Víctor Nubla, ¿Qué relación tenéis con la música?

R: Yo llevo tocando con grupos de punkrock toda la vida, además de montar conciertos cada vez más ocasionalmente. Quizás por eso algunos de los colaboradores de la editorial están en el mundo de la música, no sé si es casualidad o no, ya que en realidad se trata de mis amigos. Además de Nubla, Edu Vila, el diseñador, toca en 
Furguson y está detrás de Famèlic RecordsMartí Sales, de los Surfing Sirles, es nuestro traductor oficial de Kurt Vonnegut; y por la revista han pasado infinidad, desde Xavi García de Zeidun y los Sirles a Èric Fuentes de The Unfinished Sympathy. Eso sí, todos ellos han entrado en Males Herbes por su talento escribiendo o dibujando, independientemente de lo que hagan como músicos.

Atz: ¿Qué se esconde detrás de la novelita 
La vida en somni de Balso Snell, de Nathanael West? 

R: Una majarada surrealista y a la vez una crítica salvaje contra los escritores, o mejor dicho: contra sus ganas de notoriedad. Un librito muy divertido, el más desconocido de 
Nathanael West que es sin duda la cosa más extraña que hemos publicado hasta ahora.

Atz: Como si no lo conociéramos. ¿Quién es Jordi Sanglas?

R: Un escritor excepcional, y una de las personas que más quiero del mundo.

Atz: Cuéntanos que es eso del 
Aplec de Badadura. ¿Qué es Badadura, l’Halitherium y qué pasó en esa noche mágica donde nos congregamos todos?

R:
 Badadura es un pueblo imaginario donde transcurre 100.000 Candeles, la primera novela de Jordi Sanglas, y que está inspirada en Roda de Ter, donde él se crió.Halitherium es un monstruo marino que vivió hace millones de años, en el mar que ocupaba lo que hoy en día se conoce como La Plana de Vic. Actualmente el fantasma de Halitherium se aparece como una presencia anómala que la gente de La Plana puede sentir en el interior de la niebla.

El Aplec de Badadura fue la fiesta de presentación de 
100.000 Candeles en Roda de Ter, inspirada en los encuentros (aplecs) de payés donde íbamos cuando éramos pequeños. La presentación fue en una capilla abandonada, en medio del bosque, y después hubo conciertos al aire libre. Duro toda la noche, y el ambiente que se respiraba era una cosa única, de esas que solamente pasan una vez en la vida. La iniciativa fue del mismo autor, y tocaron grupos de sus amigos: SongstoreFP,Nueva VulcanoL’Hereu EscampaFurguson y Aitor Nieve. Como dices, fue una noche mágica.

Atz: Dinos un libro de todos los que hayan salido, que te hubiera gustado ser el primero en publicar.

R: Me habría entusiasmado ser uno de los que descubrieron que detrás de un supuesto autor de “ciencia ficción barata”, como 
Philip K. Dick, había un genio visionario. Por suerte, y aunque ahora ya lo sabe todo el mundo, libros como Los tres estigmas de Palmer Edrisch Scanner Darkly aún no existen en catalán. También me entusiasmaría sacar La guerra de les salamandras de Karel Capek, pero ya se hizo en los ochentas.

Atz: ¿Qué nos puedes avanzar, que no sea secreto, de vuestros futuros proyectos?

R: Este noviembre publicaremos una compilación de cuentos de 
Yu Hua, un autor chino extraordinario. Se trata de sus primeros relatos, muy y muy crudos, donde trata la violencia extrema con una naturalidad bestial. Los relatos en cuestión, en verdad, quieren reflejar lo que fue la revolución cultural china. A principios de año también publicaremos Cartes Mortes, la opera prima de David Gálvez, un autor andorrano que dará mucho de qué hablar y en el que creemos rotundamente.

¡¡Muchas gracias!! Esperamos con ganas vuestros libros.