dilluns, 31 de març del 2014

Cartes mortes', ressenya de Josep Terradas a 'Quadern de llibres' de 'Sonograma'

Títol: Cartes mortes
Autor: David Gálvez
I.S.B.N: 9788494188824
Editorial: Editorial Males Herbes
L’editorial Males Herbes continua, amb encert, la recerca d’autors amb un talent literari original i alternatiu, com és el cas de David Gálvez i les seves Cartes mortes. Gálvez (Vilanova i la Geltrú, 1971) és un escriptor andorrà en llengua catalana i castellana; articulista, narrador poeta i assagista demostra en aquesta novel·la un domini increïble del discurs narratiu i una formació excel·lent com a lector.

Jorge Luis Borges es considerava lector abans que escriptor; aquest amor per la lectura ho demostra David Gálvez en aquest fabulós joc narratiu de investigació literària que tenim davant. Novel·la estructurada en cartes que el nostre narrador envia a un personatge misteriós d’identitats canviants, on li planteja una sèrie de misteris literaris, artístics, filosòfics i històrics de personatges del segle XX relacionats (possiblement?) en curioses coincidències espai-temps.

Les obsessions del nostre narrador comencen per buscar la prova definitiva de la participació de Julio Cortàzar en la traducció del llibre Ferdydurcke de Witold Gombrowicz, escriptor polonès emigrat a Argentina durant la Segona Guerra Mundial; la recerca d’aquesta participació de Cortázar el farà relacionar amb la que serà la seva dona Aurora Bernárdez, escriptora i traductora, junt amb Saul Yurkievich, l’innovador escriptor argentí. En aquest joc de coincidències i extravagants recerques, Gombrowicz juga a escacs amb James Joyce, i també juguen a escacs Vladimir Nobokov amb Marcel Duchamp, tot per un Buenos Aires per on treu el cap Antonin Artaud.

L’estil de l’autor és treballat de contingut i forma, ple de recursos i arguments literaris perfectament lligats que sorprenen al lector; la seva elaboració, però, permet una lectura àgil, això si, amb un bolígraf, paper i enciclopèdia a l’abast per gaudir de les dades de la investigació. Obra totalment original on podem veure un cert homenatge als autors com Borges, Cortázar,… i on també podríem trobar una lleu referència a l’obra del nostre Joan Perucho, on jugava amb les coincidències de personatges literaris amb personatges històrics.

Novel·la tremendament original i atractiva que estimula als lectors per la qualitat dels seus personatges (Kafka, Joyce, Duchamp…), el viatge a ciutats com Berlín, Bombay, Buenos Aires i l’humor intel·ligent en situacions que ens pot recordar al millor Calders. Sense dubte esperarem amb interès el proper llibre de David Gálvez.
Text: Josep Terradas

divendres, 28 de març del 2014

Presentació de 'Cartes mortes' de Txema Díaz Torrent (25.03.14)



Presentació de Cartes Mortes de David Gálvez
Sala La Llacuna, Andorra la Vella
25 de març de 2014


Txema Díaz-Torrent


Apreciat, estimat, distingit, respectat, benvolgut remitent,


Porta vostè fent-me destinatari de les seves missives (trenta-una, en total, amb el seu tres i el seu ú) quasi tres anys –fet i fotut, vora trenta-tres mesos; pràcticament, mil dies i, ja sap, tants minuts, quants segons, etc.

Signa la darrera vers la tardor-hivern de 2007. Espero que, a partir del moment en què va despatxar aquesta darrera lletra, el motiu del seu silenci epistolar no sigui un d’aquells descansos –ignoro si més o menys voluntaris– a què m’ha tingut acostumat al llarg d’aquest temps, sinó que es trobi en el mateix estat que aquelles cartes a què fa referència en algun moment (ja sap, allò del servei postal de cartes mortes) i deixi de torturar-me amb les seves disquisicions malaltisses. Reflexió aquesta que em fa demanar-me, i potser també a vostè (si és que mai té notícia d’això que li escric), el veritable motiu per posar-me a bastir una rèplica a les seves demandes, precisament ara, quan l’imagino inert al cau des del qual perpetrava els seus despropòsits verbals. Si fos el cas que no gaudís ja de bona salut, el visualitzo, això sí, amb un somriure decorant-li la comissura dels llavis.

No, no pensi, ni per un segon, que m’assalta aquest dubte com a resultat d’una perversa enyorança de caire síndromestockolmià desenvolupada a còpia de rebre tot aquest temps, de forma més o menys periòdica, els seus palimpsests. Més aviat, no li negaré, haig d’admetre que, malgrat les estones delirants que m’ha anat regalant, en algun moment ha arribat a fer que m’interessés, no tant ja per totes les barbaritats que, sense demanar-me’n permís, ha decidit compartir amb mi, sinó per tot el llenç global, pel decorat, el backdrop cultural que acollia els seus deliris febrils a propòsit de certes qüestions més o menys rellevants vinculades al món de les arts i les lletres del segle passat. He estat capaç, però, de reprimir amb anterioritat els meus impulsos de posar-me en contacte amb vostè, temorós que interpretés aquest moviment per part meva com a senyal de connivència en el seu personal procés de deriva mental i personal, la qual cosa hauria pogut augmentar bé la periodicitat dels seus escrits o bé exacerbar-ne el to i el contingut.

En el fons, què vol que li digui, haig de confessar-li que, de ben segur sense ser-ne conscient, la forma en què articula els seus arguments ha acabat constituint per a mi un exemple palmari d’allò que un vell conegut nostre va prendre com a leitmotiv per a un relat seu fa ara ja més de mig segle. Vegi de què li estic parlant:
Cuentan los hombres dignos de fe (pero Alá sabe más)
(no se n’ha adonat, però acabo de fer una pausa dramàtica, per tal de donar-li una mica de temps per ubicar aquests primers mots de la meva cita – i, de pas, per regalar-li el plaer de reconèixer, en aquest mateix instant, el text al qual pertany; quasi sóc capaç de tornar a veure el seu somriure de no-viu –però disculpi, ja segueixo)

que en los primeros días hubo un rey de las islas de Babilonia que congregó a sus arquitectos y magos y les mandó a construir un laberinto tan perplejo y sutil que los varones más prudentes no se aventuraban a entrar, y los que entraban se perdían.
Esa obra era un escándalo, porque la confusión y la maravilla son operaciones propias de Dios y no de los hombres. Con el andar del tiempo vino a su corte un rey de los árabes, y el rey de Babilonia (para hacer burla de la simplicidad de su huésped) lo hizo penetrar en el laberinto, donde vagó afrentado y confundido hasta la declinación de la tarde. Entonces imploró socorro divino y dio con la puerta. Sus labios no profirieron queja ninguna, pero le dijo al rey de Babilonia que él en Arabia tenía otro laberinto y que, si Dios era servido, se lo daría a conocer algún día.
Luego regresó a Arabia, juntó sus capitanes y sus alcaides y estragó los reinos de 
Babilonia con tan venturosa fortuna que derribo sus castillos, rompió sus gentes e hizo cautivo al mismo rey. Lo amarró encima de un camello veloz y lo llevó al desierto. Cabalgaron tres días, y le dijo: "Oh, rey del tiempo y substancia y cifra del siglo!, en Babilonia me quisiste perder en un laberinto de bronce con muchas escaleras, puertas y muros; ahora el Poderoso ha tenido a bien que te muestre el mío, donde no hay escaleras que subir, ni puertas que forzar, ni fatigosas galerías que recorrer, ni muros que veden el paso.
Luego le desató las ligaduras y lo abandonó en la mitad del desierto, donde murió de hambre y de sed. La gloria sea con aquel que no muere.

(he hagut de reprimir el meu impuls per seguir sentint-me la veu, tot llegint, per què no, un altre relat de Borges –li haig de confessar la meva debilitat per “El inmortal” o “Funes el memorioso” –o qualsevol de les delícies contingudes a Las fuerzas extrañas, de Lugones–cosa que tampoc vindria al cas, en sóc conscient –però disculpi’m de nou– ja prossegueixo).

Li deia que ha arribat vostè a bastir amb la seva sintaxi un laberint quasi igual de terrible que el descrit pel mestre bonaerenc, on qualsevol rei babiloni, on qualsevol cardiòloga escaldenca [hahaha], podria perdre’s amb un resultat igual d’aterridor.

Hom pot donar voltes i voltes a les seves planes. Pot, si vol, llegir-les en ordre invers o fins i tot cap per avall, a la cerca d’un fil argumental que els pugui conferir una mínima coherència textual que vagi més enllà del que, sembla ser, és una de les seves grans obsessions: si Cortázar va col·laborar o no en la traducció al castellà del Ferdydurke, de Gombrowicz, orquestrada per un grup d’intel·lectuals morts de gana al Buenos Aires dels anys trenta.

Segons tinc entès, la primera dona del de Banfield, Aurora Bernárdez, no en té record, d’aquest episodi. M’estranya que no n’estigui vostè al cas, ja que de ben segur li haurà fet arribar un nombre igual, sinó superior, d’atacs impresos. Existeix també la possibilitat que ella no hagi respost mai a les seves peticions d’informació, evitant, això, sí, endegar-lo a pastar, cosa que hauria d’haver fet jo fa temps.



Parlava, disculpi que a voltes perdi el fil, del caràcter laberíntic de les seves línies de raonament. Un caràcter que es fonamenta, diria jo, sobretot en la seva insistència, no ja en tota una sèrie de trobades, contactes o intercanvis més o menys fugaços o espuris, contrastats o no, entre personatges centrals del panorama cultural del segle passat, sinó en la versemblança, la possibilitat remota, que aquests enllaços s’hagin produït mai. Mareja vostè la perdiu (a mi) omplint l’estança de fum, i la deixa (a la perdiu) fent espeleologia mentre cerca la sortida a una escala qualsevol d’Escher.

Gombrowicz, Artaud o Palau i Fabre. Hitler i Kafka i el metge jueu, parent del segon, que va atendre la mare del primer en els seus darrers dies de vida. Ibsen, Piglia, Sábato, Duchamp i els escacs, Freud i Dalí fent de les seves, Van Gogh i un llarg etcètera. Una versemblant, potencial, possible coincidència sembla estar a la base de les seves especulacions. Em duu vostè de nou a pensar en Cortázar, en una reflexió seva a “Para una poética”, del 1954. Si em permet citar-li, veurà que connecta d’alguna manera les forces que operen al rerefons dels seus desvaris:
Es esto, precisamente, lo que acerca al primitivo y al poeta: el establecimiento de 
relaciones válidas entre las cosas por analogía sentimental, porque ciertas cosas son a veces lo que son otras cosas, porque si para el primitivo hay árbol-yo-sapo-rojo, también para nosotros, de pronto, ese teléfono que llama en un cuarto vacío es el rostro del invierno, o el olor de unos guantes donde hubo manos que hoy muelen su polvo.


Permeti’m una disculpa per l’acumulació de cites en aquesta explanació meva. Per desgràcia, sempre que tinc una idea resulta que algú altre, molt abans que jo, ja l’ha sabut desenvolupar molt millor, per la qual cosa (donada la meva tendència natural a la vagància) em veig empès, quasi de forma inevitable, a citar les seves paraules, incorrent en allò que algú ha definit com a “menjar de les sobres d’altri”.

Ja veu, semblaria ser que s’apropa, en les seves tesis, al món cronopiofamià de Cortázar. En resum, ens diu Cortázar, l’ésser humà (primitiu o actual, si és que el segon mai ha arribat a distanciar-se plenament del primer en aquest sentit) necessita de l’analogia per donar sentit al món que l’envolta. Com a mecanisme hermenèutic de supervivència, acabem establint un vincle analògic entre tots els objectes i les persones, i doncs, donant una volta més al cargol, ho fem coincidir tot al mateix sac. Els cercles que perfila vostè no són més que rodes gegants de fira que funcionen a una velocitat més alta del normal, unes rodes que s’acaben trobant en algun moment, les unes amb les altres, tocant-se per un instant, deixant de ser el que eren i esdevenint quelcom diferent, entortolligades com unes anelles de mag.

La conseqüència d’això –disculpi si la meva interpretació és errònia– és que al final tant és si tota la nòmina d’episodis i de coincidències entre personatges de què parla vostè mai han existit més enllà de la seva imaginació. Tant és qui és qui ni què feia: tots aquests noms i cognoms podrien pertànyer a un únic propietari, que resultés de l’analogia i la coincidència duta fins a les darreres conseqüències. El resultat de tot plegat seria l’establiment d’un símbol que li permet a vostè fer pujar el lector a les seves rodes, a la vegada que li explica el següent: tot, o res, tant se val.

Vol dir que no espera massa, amic meu? Un lector que busqui i trobi un significat més enllà del dèdal referencial que vostè planteja?

Però anem al que ens ocupa. No incorre vostè en el risc d’enganyar el lector –ho faria si s’hagués proposat explicar quelcom, la qual cosa, sospito, està lluny de les seves intencions. Hom no cau en la trampa de generar-se expectatives –aquesta és una de les seves grans victòries. Si tot el que ens explica és veritat o no resulta, doncs, intranscendent.

Tampoc trobo que hagi volgut vostè embafar-me amb un excés d’erudició o de dades posades en contacte de forma arbitrària –veig, com ja li he comentat, la casualitat i l’analogia, la genialitat o la pura follia (si és que hom és capaç de destriar-les), operant a tots els nivells en els seus escrits, de forma més o menys endreçada o volguda.



He arribat a pensar, fixi’s fins a quin punt ha envaït vostè el meu espai mental i personal, que les seves missives no eren fruït de la iniciativa pròpia, sinó un exercici literari malaltís d’algun artífex que les hagués parit amb l’única intenció d’amargar-me l’existència. Un lector compulsiu de literatura argentina (si em permet parafrasejar Jauss, seria vostè més fill de les seves lectures que dels seus pares) amb intencions nefàries que jo gosaria col·locar, això sí, i sense risc a equivocar-me, a prop de l’univers creatiu d’escriptors de la talla del Bolaño d’Amberes.

Deia, i amb això acabo (fixi’s que com més avanço, com més penso en els seus escrits, més lloances li estic adreçant), que si veritablement no fos vostè qui ha volgut fer veure que és (i ara ja no sé a qui m’estic dirigint, si a un redactor genuí o a un literat malaltís o a tots dos en un, coincidents i analògics) hauria estat capaç de donar a llum la primera novel·la bonaerenca en català, la qual cosa, no ho negaré, tindria molt de mèrit.

Detall amb el que, si m’ho permet, clouré aquest darrer capítol, que comença a ser, ja li he dit, clarament laudatori i encomiàstic, i passaré a acomiadar-me de vostè,

Atentament, etc.

dijous, 27 de març del 2014

'Més Andorra' sobre 'Cartes mortes', 26.03.14



'El Periòdic d'Andorra' sobre 'Cartes mortes', 26.03.14

Gálvez: «¿Sortir a les llistes dels més venuts? En faig prou que em llegeixin»

A. L.

ANDORRA LA VELLA
Periodic
L'autor de Cartes mortes, en la presentació de la novel·la, ahir al vespre a la Llacuna Foto: TONY LARA
Categoria: Cultura
PUBLICAT EL DIMECRES, 26 MARÇ 2014

L'autor de 'Cartes mortes' va obrir ahir a la Llacuna la carrera de presentacions de cara a Sant Jordi

La irrupció de David Gálvez en el panorama literari català ha sigut tan fulgurant com sensacional: que un autor nostrat que debuta en la selva editorial, que escriu des de la remota perifèria i al marge per tant dels cenacles barcelonins, i que publica en una editorial petita, per no dir minúscula, hagi col·leccionat elogis unànimes de la crítica com no es veia des de l'Obaga de Villaró, que una cosa així passi, dèiem, constitueix un fenomen absolutament marcià per als nostres estàndars. Amb l'afegit que comença a ser quasi cool ressenyar Cartes morters –¿a quin crític no li tempta apuntar-se el tanto d'un descobriment?– i el fet diferencial que en lloc d'una novel·la d'estricte regust local, Gálvez ha parit una novel·la vocacionalment llatinoamericana; és a dir, cosmopolita. De moment, el secret Gálvez és cosa dels crítics; ja es veurà si els lectors s'hi apunten i si Cartes mortes agafa prou embranzida per enfilar-se fins a les llistes dels més venuts. El primer li preocupa francament; el segon, d'aquella manera: «No m'importaria treure el nas entre els més venuts, és clar; però ho veig altament improbable perquè, la veritat, no segueixo la recepta del best seller. Em conformo que algú em llegeixi...»
Més que algú, ja comencen a ser una petita tropa: la que va omplir ahir la Llacuna en la presentació andorrana de la criatura. De fet, l'editor de Gálvez, Les Males Herbes, ja rumia en una segona edició de Cartes mortes, tot i que ell tira cap a la prudència i on es deixa endur per l'entusiasme: «Encara és d'hora i no hem de perdre la perspectiva: estem parlant d'una primera edició de 500 exemplars... que encara no s'han esgotat; així que ja en parlarem». ¿Què és el que ha seduït la crítica catalana, gent tan rebeca a les adhesions incondicionals com Vicenç Pagès Jordà («En algun moment vaig arribar al deliri de creure que aquest llibre estava dirigit personalment a mi») i declaracions d'amor etern de l'estil de la que li dedica Ramon Buixeda: «El problema de l'assumpre és que és massa bo perquè sigui valorat com cal». L'assumpte en qüestió és Cartes mortes, és clar, i si té algun secret, s'arrisca Gálvez, és que està tan ple d'anècdotes, d'episodis i de personatges més o menys pintorescos i estrambòtics –Cortázar, Gombrowicz, Capablanca, Artaud, Palau i Fabre, Hitler, Gandhi, Cercas, Duchamp, Dalí, Monzó, Nabokov, Freud, Zweig...– que «és una qüestió de pura probabilitat que el lector no s'hi vegi reflectit en alguna d'elles». Admet d'altra banda l'autor que li ha sortit un patracolet en ocasions «massa autoreferencial», i que de vegades «pot costar seguir segons quin fil». Aquesta és la crítica que cap crític li ha fet – «Potser perquè els que no entren en el joc ni es llencen a escriure sobre la novel·la, i els que sí que ho fan se centren en els aspectes que més els han agradat»– però mirin, Gálvez és escriptor amb tirada pel flagell. Per l'autoflagell, vaja. Tant, que no es cregui el lector, que no acaba d'estar del tot satisfet: «He rellegit fragments de Cartes mortes, i he de dir que no sempre m'acaba e convèncer, el que llegeixo; de fet, si pogués el reescriuria». El que no farà mai de la vida, diu, és endossar-los la novel·la als seus alumnes –«No seré jo qui els castigui». I ens revela per acabar com s'ha desintoxicat de tant de Gálvez com ha hagut d'empassar-se les últimes setmanes: amb la lectura d'Alteracions, recull de contes –quasi microrelats– del gironí Adrià Pujol, publicat a la mateixa col·lecció que Cartes mortes. Una mena de barreja entre Màrius Serra i el mag Tamariz, d'altra banda.
Un mes literari / Com dèiem, en fi, al començament, Gálvez ha donat el tret de sortida en la carrera de Sant Jordi: en les pròximes setmanes se succeiran les presentacions en aquest racó de món nostre, així que ja poden anar marcant en vermell el calendari: l'1 d'abril serà el torn d'Alfred Llahí i el seu Qui és qui als carrers d'Andorra (2+1 Editors); el 10 d'abril, el de Ludmilla Lacueva, que també s'estrena en la ficció amb Un home de mirada clara, la biografia novel·lada del sempitern veguer Romeu; i el 15 d'abril, el del català Jordi Panyella, que presentarà a La Puça Salvador Puig Antich: cas obert, en un acte organitzat per EL PERIÒDIC. I pels que enyorin Pau Xavier d'Areny-Plandolit el Benefactor Altruista i l'anarquista Mariano, Joan Peruga recupera oportunament El museu de l'elefant amb sengles xerrades amb el lector: el 31 de març i el 9 d'abril, totes dues cites a la molt dinànica biblioteca d'Encamp.

'Diari d'Andorra' sobre 'Cartes mortes', 26.03.14



'BonDia Andorra' sobre 'Cartes mortes', 26.03.14


dijous, 20 de març del 2014

''Cartes mortes', ¿la campanada de la temporada?' d'Andrés Luengo


Periodic
PUBLICAT EL DIJOUS, 20 MARÇ
EL PERIÒDIC D'ANDORRA
ESCALDES-ENGORDANY

Que consti que nosaltres vam ser els primers a dir-ho públicament, obertament: Cartes mortes, el debut literair del lauredià David Gálvez (Vilanova i la Geltrú, 1970) és una «petita, enlluernadora, desconcertant meravella», a banda d'una novel·la «absolutament extravagant, per no dir directament marciana en l'adotzenat panorama literari actual». Doncs pel que es veu no som els únic que pensem així. Ni remotament: els últims dies s'han succeïts als mitjans de comunicació catalans una desena ben llarga de crítiques a la cosa aquesta epistolar que ha parit Gálvez. I totes, totes coincideixen en la sorpresa, l'estupefacció, els elogis que mereix la col·lecció de cartes (notes de l'editor incloses) en què «un personatge desequilibradamet brillant» mira d'escatir «la participació de Cortázar en la traducció al castellà del Ferdydurke de Gombrowicz i s'interessa per la trobada documentada entre Aratud i Palau i Fabre i la presumpta entre Hitler i Kafka». Per no allargar-ho fins a l'infinit i per dir-ho amb les paraules de Vicenç Pagès Jordà, l'últim a afegir-se al batalló de fans que li ha sortit a Gálvez –ell, a l'edició d'ahir El Periódico de Catalunya– i que permeten augurar des d'ara mateix que Cartes mortes té totes les butlletes per convertir-se en la campanada literària de la temporada. Tornem a Pagés Jordà, perquè la seva crítica encerta a expressar en paraules el secret de la novel·la: «En algun moment vaig arribar al deliri de creure que aquest llibre estava dirigit personalment a mi». Exactament.

L'escriptor empordanès és l'últim, ja ho dèiem. Però és que n'hi ha uns quants més: el toc d'atenció el va donar el libreter Damià Gallardo (Laie), que des del blog Lokunowo va percebre un altre dels secrets de la novel·la: «Gálvez ha publicat, contra el neguit dels incrèduls, la gran novel·la argentina escrita en català». Jordi Nopca, del diari Ara, s'afegia també ahir al carro amb una crítica que decreta que Cartes mortes és «un bolet al·lucinogen d'efectes saludable si hilarants». Però és que els dies anteriors van ser Ramon Boixeda, des de Núvol, el digital de Cultura –«He sentit a dir a algú que en sap que el problema de l'assumpte és que és massa bo perquè sigui valorat com cal»–, i dos blogs més: Escarlafata –«Gálvez ha confegit un producte, fixin-se que no dic un llibre, per a iniciats, o per a persones que després d'empassar-se'l, és difícil que no se sentin partícips d'una matèria extraordinària»– i The Daily Avalanche –«Per entendre'ns, i sense intenció pejorativa, es movem en l'univers de Vila-Matas, tot i que amb una escriptura que evita la pedanteria inherent a aquests malabarisme literaris». I els que vindran, perquè o molt ens equivoquem o el boca orella tot just acaba de començar. I no els diem res el dia que algun editor espavilat s'atreveixi a retraduir-lo al castellà. Això ja és anar molt enllà, és cert, i la cosa és que no són les Cartes mortes, sinó Els ambaixadors de Villaró, els que s'enfilen aquesta mateixa setmana al top ten d'El Periódico de Catalunya. També és veritat que no és el territori best seller l'àmbit natural de Cartes mortes. Però esperem que Boixeda s'equivoqui en el vaticini i la novel·la de Gálvez no resulti massa bona. No esperin que surti a TV3: corrin a la Puça i descobreixin el que és a la vegada el més argentí i el menys andorrà dels nostres escriptors. I sigui dit això també sense ànim pejoratiu.

dimecres, 19 de març del 2014

'Com el pagès de Nabokov' de Vicenç Pagès Jordà

'Cartes mortes', de David Gálvez, se situa entre la ficció i la història

19 març 2014, p. 62 d'"El Periòdic de Catalunya"

Al capítol dedicat a Kafka del Curs de literatura europea, Vladímir Nabokov posa l'exemple de tres homes que passegen pel mateix paisatge: un ciutadà, un botànic i un pagès. El ciutadà hi veu arbres amb criteris més o menys estètics, el botànic hi veu classificacions científiques, i el pagès hi veu records de la seva infantesa. Quan llegim, ens ve a dir Nabokov, succeeix el mateix: no comparem el llibre amb una presumpta realitat exterior, sinó amb la nostra subjectivitat, construïda lentament al llarg d'anys d'experiències personals. Llegint Cartes mortes m'he sentit com el pagès de Nabokov, ja que el paisatge que dibuixa David Gálvez (Vilanova i la Geltrú, 1970) m'ha suscitat una espessa xarxa de records. El llibre no només em confronta a una part important de les meves obsessions literàries, sinó que parla de persones i de fets que al llarg dels anys se m'han fet familiars -anava a dir íntims-. A un altre lector, ¿li polsaran la mateixa fibra?, ¿se sentirà igualment interpel·lat de manera personal? No tinc manera de saber-ho, i és per això que em sento obligat a fer aquesta explicació.

Que els personatges principals de Cartes mortes siguin una bona part dels meus escriptors preferits no és tan estrany, ja que Julio Cortázar, Laurence Sterne o Mark Twain pertanyen, per entendre'ns, al cànon occidental majoritari. El que em sobta és que un dels temes que s'hi tracta m'hagi interessat tant com la relació entre Dalí i Duchamp, i encara més que hi apareguin referències al joc de la botifarra, i a la patafísica, els palíndroms, els grans mestres d'escacs o la conducció d'excavadores, temes pels quals sento una inclinació que ja no es pot considerar tan generalitzada. En algun moment vaig arribar al deliri de creure que aquest llibre estava dirigit personalment a mi com a lector, que és potser la manera com qualsevol escriptor voldria ser llegit. Aquest fet pot explicar l'entusiasme amb què l'he devorat.

Gálvez se situa a la cruïlla entre la ficció, la història, l'autobiografia i la metaliteratura. Cartes mortes està format per la correspondència unidireccional que firma un personatge desequilibradament brillant que dedica les energies a escatir la participació de Cortázar en la traducció al castellà del Ferdydurke de Gombrowicz, i que també s'interessa per la trobada -documentada- entre Antonin Artaud i Josep Palau Fabre, i la trobada -presumpta- entre Adolf Hitler i Franz Kafka. Si hi afegim que les cartes inclouen notes a peu de pàgina que contradiuen, o complementen, o creen un text paral·lel, a la manera de Foc pàl·lid, de Nabokov, es pot entendre millor la meva comparació inicial amb el pagès esmentat al Curs de literatura europea.

Cartes mortes és, doncs, una investigació delirant elaborada per un personatge de ficció a partir d'una selecció de fets històrics documentats de manera obsessiva. Som davant una aportació rellevant, no sé si al mètode paranoicocrític de Dalí, o al gènere literari de l'especulació, al I progress as I digress de Sterne o al to mock-serious de Gombrowicz, ja que en aquest llibre el que no és un mirall és un palimpsest. Llegint-lo, i cito Gálvez, «passejo entre aquests paisatges de paraules com si xiulés amb les mans a les butxaques». Si anomenem Cartes mortes a les que no arriben al destinatari, bé podríem considerar com a «pàgines viscudes» les que es recreen en llibres tan recomanables com aquest.

'Como el payés de Nabokov' de Vicenç Pagès Jordà

'Cartes mortes', de David Gálvez, se sitúa entre la ficción y la historia
19 marzo 2014, p. 62

En el capítulo dedicado a Kafka del Curso de literatura europea, Vladímir Nabokov pone el ejemplo de tres hombres que pasean por el mismo paisaje: un ciudadano, un botánico y un payés. El ciudadano ve en él árboles con criterios más o menos estéticos, el botánico ve clasificaciones científicas, y el payés ve recuerdos de su infancia. Cuando leemos, viene a decirnos Nabokov, sucede lo mismo: no comparamos el libro con una presunta realidad exterior, sino con nuestra subjetividad, construida lentamente a lo largo de años de experiencias personales.

Leyendo Cartes mortes me he sentido como el payés de Nabokov, ya que el paisaje que dibuja David Gálvez (Vilanova i la Geltrú, 1970) me ha suscitado una espesa red de recuerdos. El libro no solo me enfrenta a una parte importante de mis obsesiones literarias, sino que habla de personas y de hechos que a lo largo de los años se me han hecho familiares -iba a decir íntimos-. A otro lector, ¿le tocarán la misma fibra? ¿se sentirá igualmente interpelado de manera personal? No tengo forma de saberlo, y por eso me siento obligado a dar esta explicación.

Que los personajes principales de Cartes mortes sean una buena parte de mis escritores preferidos no es tan extraño, ya que Julio Cortázar, Laurence Sterne o Mark Twain pertenecen, para entendernos, al canon occidental mayoritario. Lo que me sorprende es que uno de los temas que trata me haya interesado tanto como la relación entre Dalí y Duchamp, y todavía más, que aparezcan referencias al juego de la botifarra, así como a la patafísica, los palíndromos, los grandes maestros del ajedrez o la conducción de excavadoras, temas por los que siento una inclinación que ya no se puede considerar tan generalizada. En algún momento llegué al delirio de creer que este libro estaba dirigido personalmente a mí como lector, que es quizá el modo en que cualquier escritor querría ser leído. Este hecho puede explicar el entusiasmo con el que lo he devorado.

Gálvez se sitúa en el cruce entre la ficción, la historia, la autobiografía y la metaliteratura. Cartes mortes está formado por la correspondencia unidireccional que firma un personaje desequilibradamente brillante que dedica sus energías a establecer la participación de Cortázar en la traducción al castellano del Ferdydurke de Gombrowicz, y que también se interesa por el encuentro -documentado- entre Antonin Artaud y Josep Palau Fabre, y el encuentro -presunto- entre Adolf Hitler y Franz Kafka. Si a ello añadimos que las cartas incluyen notas a pie de página que contradicen, o complementan, o crean un texto paralelo, a la manera de Pálido fuego, de Nabokov, se puede entender mejor mi comparación inicial con el payés mencionado en el Curso de literatura europea.

Cartes mortes es, pues, una investigación delirante elaborada por un personaje de ficción a partir de una selección de hechos históricos documentados de manera obsesiva. Estamos ante una aportación relevante, no sé si al método paranoicocrítico de Dalí, o al genero literario de la especulación, al I progress as I digress de Sterne o al to mock-serious de Gombrowicz, ya que en este libro lo que no es un espejo es un palimpsesto. Leyéndolo, y cito a Gálvez, «passejo entre aquests paisatges de paraules com si xiulés amb les mans a les butxaques». Si llamamos Cartes mortes a las que no llegan al destinatario, bien podríamos considerar «páginas vividas» las que se recrean el libros tan recomendables como este.

dimarts, 18 de març del 2014

'Resurrecció epistolar' per un tal Allau

[Publicat dimarts, 18 març de 2014]

Crec que no existeix en català l’expressió “Oficina de Cartes Mortes” (Dead Letter Office) que designa en anglès el departament del servei de correus que s’ocupa de les trameses postals que no han pogut arribar al seu destinatari (per motius que podrien ser perversos, però també simplement aleatoris o administratius); encara així sembla molt adequat el títol de “Cartes mortes” que David Gálvez ha donat al seu debut llibresc en solitari i que li ha editat l’aventurera Males Herbes el febrer d’aquest any 2014, perquè el llibre es basa precisament en això, en una col·lecció de missives adreçades a un corresponsal d’identitat misteriosa i del que aviat sabrem que no respondrà —si és que les ha llegides— a cap ni una de les cartes.

Les cartes aborden i investiguen encontres aparentment casuals entre personatges històrics, sovint escriptors del segle XX, sovint relacionats amb l’Argentina. Ressonen alguns motius recurrents, com els escacs, els trens, els laberints o l’intercanvi de cartes. Hi són mencionats Antonin Artaud i Josep Palau i Fabre, Marcel Duchamp, Hitler, Kafka, Wittgenstein, Cortázar, Gombrowicz i Ricardo Piglia, entre molts d’altres. Els fets que s’exposen, tot i que sospito que tenen una sòlida base històrica (llegiu si no el que diu l’especialista Daniel Balderston sobre la relació poc cordial entre Borges i Gombrowicz), fan del remitent un conspiranoic d’erudició al·lucinada, amb més ganes d’explicar-se que d’obtenir respostes. Tampoc ens hauríem de preocupar gaire per aquestes qüestions sobre la veritat o mentida del que diuen els textos, perquè no ens mamem el dit i ja sabem que tota paraula escrita menteix per definició.



Qui se suposa que hi ha darrera d’aquest epistolari escrit de vegades des d’Andorra, de vegades des d’Alemanya? Alguns indicis suggereixen que el narrador és un boig internat a una institució; però les notes al peu que escriu un suposat editor revelen una demència de calibre similar. La cita inicial de “Cartes mortes” ens hauria de posar sobre la bona pista: es tracta d’un fragment del “Bartleby” de Melville traduït per Jorge Luis Borges i retraduït per Roberto Fludd. Atès que Robert Fludd fou un metge i místic anglès del segle XVI i que el fragment mencionat és en català, seria raonable començar a considerar que tot el llibre pateix del mal del narrador en qui no es pot confiar.

“Cartes mortes” fa de mal classificar i constitueix una raresa absoluta en el panorama literari català. Encara que el seu autor (a les presentacions en llibreries i cataus similars) intenti vendre-la comprensiblement com a novel·la per a tots els públics, la veritat és que els efectes lúdics de la seva lectura es veuran realçats si hom disposa d’un coneixement previ de qui foren James Joyce, Capablanca, Ernesto Sabato i altres ens similars. Per entendre’ns, i sense cap intenció pejorativa, ens movem prop de l’univers Vila-Matas, tot i que amb una escriptura que evita la pedanteria inherent a aquests malabarismes literaris i que participa d’una gràcia còmplice molt benvinguda. No és per a tothom i el seu propòsit es mossega la cua, però m’ho he passat prou bé amb aquestes “Cartes mortes” el destinatari de les quals, no cal dir-ho, és el lector que gosi rebre-les a la seva bústia.

'Cartes mortes i el mapa del tresor' de Ramon Boixeda

[Publicat el 18.03.2014, a "Núvol, el digital de cultura"]

Benvolgut lector, abans que res, dispensi’m per avançada del paupèrrim homenatge formal aquí vessat, del gust per escombrar cap a casa a mode de mínima remuneració, tot el rotllo pretesament omniscient i saberut i tota la “citacionitis” que em serveixen d’esmorzar, la gràcia –si vol “facilona”– de dir coses com que aquestes Cartes mortes contenen, de fet, molta vida. Cartes mortes (Les Males Herbes, 2014) resulta un llibre difícil de catalogar, camaleònic i molt concís a la vegada. Confegit a mode de novel·la epistolar, és, si es vol, una excentricitat (quina bona literatura no ho és?) molt ben construïda i orquestrada per l’andorrà David Gálvez (Vilanova i la Geltrú,1970). Cartes Mortes. D’una banda les epístoles, numerades de l’1 al 31. D’una altra, i intercalats, textos breus de caràcter més, si cap, poètico-introspectiu, ordenats de la A a la F (“Vaig venir al món (em van venir, parafrasejant el poeta) per ser escriptor o cadàver.”, comença dient el text intercalat final). I en darrer terme, encara, un altre apartat breu anomenat Quadern de notes compost per un seguit de textos i material d’afegitó que s’ha usat en el decurs de les investigacions realitzades pel protagonista (i que, segons l’explicació editorial inicial, estaven guardades en un calaix), ara recuperat per tal de contribuir a donar una imatge de conjunt ide versemblança al recull. Una complicitat editorial que crea xarxa, atorgant un altra capa a la massa ceballuda del llibre, no deixant separar el llibre de les tapes que l’abriguen.

Cartes mortes: què s’hi explica, benvolgut lector? Quina és l’acció? De què va?! És un experiment? Un giny-artefacte amb propulsió autònoma? Un laberint de murs translúcids? És realitat o engany? Una nova religió? És tot culpa de Cortázar? De Bartleby passat d’eMeDeMeA a la manera d’un quixot revisitat en ple segle XXI? Novel·la argentina escrita en català, que deia l’altre dia un llibreter nostrat? Podria ser vostè, lector, el fil d’Ariadna? Un nou Jesucrist do it yourself? Blablabla. Cartes mortes: llegeixi-la. Conté la recerca biogràfica, gairebé científica, de diferents personatges més o menys significatius del segle XX, barrejada amb l’atzar i les coincidències com a motors organitzadors del fat i també de la pròpia trama del llibre (la mateixa novel·la ho explica, de fet ho explica amb tant de detall, fins el punt que en algun moment passa pel sedàs tan actual de poblar l’assumpte amb un excés d’informació que pot arribar a desinformar). Conté la tan literària agonia de l’enclaustrat que es sap ben viu i que ja no busca els motius del captiveri sinó que tendeix a decorar l’habitació de la millor manera possible. Conté un personatge protagonista que a estones sembla histèric, llunàtic i foll i d’altres ser posseïdor d’una lucidesa que fa estremir, irònic i juganer. Apreciat lector, diria que no acabarem de resoldre aquest dilema perquè, em sembla, aquest vagar per la corda fluixa resulta ser, ni que sigui per defecte, un dels eixos vertebradors de la novel·la, com si la suposada vibració de la corda li fes de música celestial. Aquest portar-te d’una banda a altra com qui et passeja per ensenyar-te els racons de casa seu, una mica a la manera de l’obsessió del protagonista de Memòries del subsòl de Dostoievski, tota la seva verborrea evocadora i intel·ligent que va desfent (o no) els plecs mentals i nerviüts a mesura que es presenten.

Als que hi busquin “Introducció, nus, i desenllaç” els hi diria que Tristram Shandy. Que Viatge al voltant de la meva cambra de Xavier de Maistre. Que preguntar per l’argument és com preguntar a un laberint on queda el bulevard, on hi ha el lavabo, per la propera gasolinera, el millor lloc per penjar el quadre, si el destí és mar o muntanya. Tot plegat cosit amb una demostració d’erudició que m’agrada pensar que té a veure amb el plaer i la passió per l’escriptura i amb la utilització d’aquesta erudició com a pòsit d’acumulació de dades que ajuden a fer avançar la “trama”. També, en determinats casos, com a recurs irònic i autoparòdic.

Poc importa si les cartes van dirigides a algú “de veres” o no, si obtenen resposta o no, la pròpia retòrica interrogativa/explicativa sembla ser la gasolina de l’assumpte. El fantasma sempre està allà disposat a donar peu a l’assumpte. És com demanar per la destinació del trajecte al motor d’un cotxe, com si a ell no li importés un rave qui el galopi, on se l’endugui. Ell només gas! Que li treguin tot el suc. Gasolina de laberint. Fot-li. Gas! Però no és només això, és clar. Amic i sofert lector, Cartes mortes sembla estar feta d’estreps perduts i talent i fascinació a parts iguals. Passa de puntetes per certa meta-literatura sense ser-ho: el que fa és servir-se d’acció literària, prendre anècdotes històriques (diu l’autor que tot el que diu és comprovable al Google) de diferents artistes i personatges (Artaud, Palau i Fabre, Freud, Kafka, Hitler, Gombrowicz i Duchamp i la seva estada a l’Amèrica del Sud, els seus fer-se i deixar-se estar, entre d’altres, Piglia, Dalí, Gandhi, Beckett, escaquistes i excentricitats de tota classe, etc.), una macedònia de gent “extraordinària” com a excusa per a cultivar el seu monòleg compulsiu, que a la vegada serveix també d’excusa per una altra classe de cultiu d’interiors: el d’una poètica subterrània, errant i emotiva, d’estranyesa pel món, que flueix a mode d’una història secreta del segle XX, i que el connecta, ni que sigui tangencialment, amb l’immens Rastros de carmín de Greil Marcus. Cartes mortes es basteix d’alta cultura i d’anecdotaris varis que s’esdevenen sota un fons comú, boirós, de tedi com a estat de normalitat que escau foragitar. Resulta erudita sense arribar a pedant, si ve en alguna ocasió l’acumulació de dades pot resultar excessiva (excés, però, que està en consonància amb el caràcter presumptament controlador i compulsiu del personatge protagonista). Cartes mortes, un soliloqui argamassa rere el qual es va construint un personatge, una escletxa per clavar un nom, una identitat que deixa com a mostra/rastre els plecs dels laberint ressonant del seu cap, i que es resol, si és que es resol, a la manera d’una partida d’escacs jugada amb vostè, amic, sofert lector. Si hi ha d’haver un argument, cas que calgui, diria que la cosa va per aquí. És una mica com tot allò que hom (lector i autor) sap i percep però no pot acabar d’explicar i que un bon llibre com Cartes mortes, l’experiència literària que se n’esdevé, aconsegueix capturar. Lector, al capdavall ara l’assumpte és a les seves mans: gaudeixi. Jo ja acabo. Permeti’m tan sols un darrer intent d’esbossar el mateix dit de diferent manera: no se’n fiï. Perquè veies, veies que Cartes mortes el convida a tornar, perquè hi trobarà un personatge-narrador autoconscient fins el punt tal de volta de rosca que ja no sabrà si en veritat és autoconscient o no, o és que de fet li fa de mirall. Fent-li jac, movent peó. Deliberat? Probablement. El peix que es mossega la cua a mode d’ham. Però, veies: aguanta el mur per a vostè. Jac. I li ho ensenya. Explicar ja és caure a la trampa, sembla que ens vulgui dir, com fent vàlid allò del poeta de que “la certesa és l’infern”. Jac. L’autor/narrador, però, rere l’aparença de controlador obsés, sembla que se’n rigui, de tot plegat. Sempre mou peça. Jac. Així, sota l’aparent plec laberíntic, on no s’acaba de saber mai si s’enreda o què, la pell de l’assumpte es vesteix en forma d’interrogant per fer emergir allò fondo. Jac. El tresor és el mapa. Jac. Màtrix i pastilla vermella amb gin. I gas. Escac i mat.


PD: He sentit a dir a algú que en sap que potser el problema de l’assumpte és que és massa bo perquè sigui valorat com cal. Si és així, déu no ho vulgui, que per a major glòria la pols del llibre esdevingui el seu millor formol. I la resta és profecia. Sempre seu.

dijous, 13 de març del 2014

'Una novel·la epistolar que planteja un joc entre realitat i ficció'


'El secret de David Gálvez Casellas' d'Adrià Pujol

[publicat el 13 de març, 2014]

He acabat Cartes mortes, de David Gálvez Casellas. A ell el vaig conèixer el dia que presentava el llibre a Barcelona. Ens vam engatar, en grup (J. M. Argemí, Jordi Sanglas, Ramon Boixeda, Ricard Planas, Ramon Mas i una dosi tolerable, baixa, de testosterona), i amb l’homenatjat vam discutir menys del que jo havia volgut. No descarto demanar-li que em pari jaç a casa seva, a Andorra, i que m’obsequiï la nit tot regant-la amb vi negre, perquè d’aquest llibre, a banda de llegir-lo, el millor que es pot fer és enraonar-lo fins que el matafesols esquerdi la la foscúria.

He pensat, abans d’albar aquest paper digital, que l’Editorial Males Herbes és una secta, però no pas en el sentit popular i pejoratiu que s’aplica a tot grupuscle humà més o menys aberrant, ja que llavors els menjadors de garoines o els lectors de Salvador Sostres en serien una, de secta –i les coses no van per aquí. Tot i que jo de vegades m’hi senti com un convidat ressaguer, la constel·lació d’autors publicats per Males Herbes som una secta en el sentit literal del terme:

[s. XIV; del ll. secta 'línia de conducta, manera de vida; partit; escola filosòfica; secta', substantivació del participi ant. *sectus, -a, -um, de sequi 'seguir']

f 1 RELIG Denominació que hom dóna a les comunitats religioses minoritàries separades d’una confessió majoritària o d’una religió oficial establerta.

2 SOCIOL Comunitat de caràcter minoritari i fortament exclusivista, els membres de la qual es regeixen per creences, motivacions i valors diferents dels dominants de la societat on són incloses i respecte a la qual observen una actitud de rebuig o hostilitat més o menys manifesta.

3 Societat secreta.

La confraria

Una doctrina particular. Comunitats religioses minoritàries separades d’una confessió majoritària, exclusivistes. Societats secretes. Anem a pams. Ara no faré un retrat sociològic de l’editorial ni del seu catàleg. Tampoc no en pintaré un fresc literari, arborescent i documental. N’hi ha prou amb escoltar els comentaris de la gent, quan s’assabenta que has publicat amb ells. I s’ha de ser burro per no adonar-se que Males Herbes, ara com ara, a banda d’una secta també és un conclave que de la marginalitat, com els pagesos que de la palla en treien fems, n’ha fet un leitmotiv amb perspectives crematístiques. I doncs, al marge que alguns autors de l’editorial ens la palpem els uns als altres amb enaltiments encomiàstics als mitjans (xarxes i blogs), és veritat que des de fora se’ns veu –això ni és bo ni és dolent– com una mena de reducte, una reserva, fins i tot un gueto. A més a més, per la tessitura dels llibres publicats ha quedat clar que Males Herbes juga en una lliga molt determinada –i per tant selecta, enllà de la marginalitat que li adjudiquin en moments puntuals o fillols de l’interès personal.

Fruit de tot plegat, som-hi ja, ens ha caigut a les mans el llibre de David Gálvez Casellas. En Damià Gallardo, de Laie CCCB, va dir a les xarxes que Cartes Mortes és la gran novel·la argentina escrita en català. I té raó, però jo me l’he llegit d’una altra manera. Argentineja, sí. No en va l’autor és un maníac de Cortázar –i sospito que Rayuela va actuar en ell com el ferro roent a les anques del bestiar que rumia l’herba de les valls andorranes. Yeah. Però jo hi he trobat una altra cosa.

alfabet

Hi he trobat traces de religió, en primer lloc. M’explico. Segons Ciceró, el substantiu religio prové del verb relegere (llegir atentament, repassar amb escrúpol). Sant Agustí ho deriva de religere (tenir en compte). Lactanci, escriptor llatí, es despenja de religare (lligar amb força, relligar). I el resultat és que, vingui d’on vingui, tots els proveïdors semàntics de religió (religatio, religio, relictio) tenen a veure amb el fet de parar atenció, ordenar les percepcions. Enllà d’això, el verb legere (del qual en prové l’etimologia més acceptada), vol dir llegir, però també vol dir recol·lectar, escoltar, espiar, elegir i llegir en veu alta. I per això dic que a Cartes mortes hi he trobat religió. L’autor ha reunit i auscultat dades esparses (Duchamp, Palau i Fabre, Dalí, Gombrowitz, Kafka, Lehmann Nitsche et al.); ha sotjat la història –no sé si de l’art, o de la literatura, si més no una part– des d’un espiell que més aviat sembla un microscopi; i ha seleccionat un còmput, un vademècum d’indicis, tot presentant-lo, de viva veu, com una nova versió dels fets. David Gálvez Casellas ha relligat allò que flotava inconnex, n’ha tret una religió, una visió, o un projecte de.

En segon lloc, per allò de la secta, en l’autor de Cartes mortes hi he constatat un requisit indispensable en tota persona que dialoga amb el sagrat –que tracta amb la sensació que un pla ocult ens governa. Hi he trobat el domini del secret. M’explico un altre cop. Al segle XIX es produeix un esclat de societats secretes. A Occident, esclar. La francmaçoneria n’és el paradigma, però a l’època també bullen els carbonaris, els il·luministes, els comuners, algunes comunitats jesuïtes i d’altres. Ocultisme, teosofia, fraternitats hermenèutiques, clubs que basen la seva existència en altes dosis de clandestinitat. I tota aquesta diguem-ne cortina de fum obeeix a dues posicions pragmàtiques. Com que són persones que intueixen un nou ordre còsmic –una nova manera de relligar l’aparent incongruència del present–, o perquè són individus que es preparen per instaurar-ne un de diferent, s’afilien al secret per u: estalviar-se represàlies i dos: mantenir una quota d’elitisme o de no contaminació.

Bé doncs: a Cartes mortes, qui les escriu està en possessió o en trànsit d’assolir un secret, un ordre ocult i, el que és cabdal, n’és conscient i per això comparteix intuicions amb un fantasma, amb algú que no respon les cartes, que potser ni les llegeix i que, per tant, mantindrà el secret a mans salves. David Gálvez Casellas ha confegit un producte –fixin-se que no dic llibre– per a iniciats, o per a persones que, després d’empassar-se’l, es difícil que no se sentin partícips d’una matèria extraordinària, ço és, d’un ordre diferent, caché, esmunyedís, que sempre hi és, però que només es copsa quan un mèdium ens el regurgita, el sagrat.

Si déu existeix –i que em perdoni VPJ pel plagi–, actua com un menut de tres anys. Saben què fan, aquesta colla? Es passen el dia amagant merdes per tota la casa. Objectes d’índole variadíssima. Tant és així, que els progenitors troben les coses més inversemblants als llocs més inesperats: els calçotets del pare al forn, les agulles d’estendre a la bossa del pa. I de vegades els grans les ordenen, les tornen a l’ordre suposadament natural, i aquí l’espifien. Déu i els infants amaguen coses per trobar-les al cap d’un temps, una mica com els enamorats que guarden flors seques als llibres. I és tot trobant-les que desencadenen una nova interpretació del món. Malgrat el to greu de David Gálvez Casellas, el seu quefer és més propi de les divinitats lúdiques i la quitxalla que no pas dels cerebrals domesticats. Si, a més a més, la seva troballa se’ns serveix en un llibre escrit en català, al meu precari entendre ens trobem davant d’un demiürg –o d’un artesà, per rebaixar el laude sectari.

I ara m’agradaria afalagar-los amb un spoiler, per allò que s’ha dit dels autors de Males Herbes, que si som tots uns punkis. Però no puc. No hi ha cap trama, cap argumentari a Cartes mortes, ni un puto paràgraf que es presti a l’antiga pràctica del desemmascarament per enveja. O vostès es fan el llibre sencer, o no tindran res a conjecturar –res a pelar, s’entén.