divendres, 13 de juny del 2014

Esther Jover sobre el debat obert sobre literatura al CCC


L’efecte Villaró o l’efervescència de la literatura andorrana contemporània

Escrit per: 
E.J.M./Foto:T.M.

Ja era un autor reconegut de les lletres catalanes però el premi Josep Pla i el fenomen de la novel·la Els ambaixadors (Destino) l’ha catapultat i, de retruc, “ha aconseguit fer més coneguda la literatura que s’escriu a Andorra”. És el que Elena Aranda, lectora professional per a editorials com Grup 62, qualifica de “l’efecte Villaró”. Aranda ja ho veia a venir perquè va ser de les primeres que es van llegir el manuscrit i, a més, adverteix –alerta– que sortiran més sorpreses amb nous autors encara desconeguts.
Aranda ho va deixar anar ahir, discretament, en un debat en família organitzat pel Centre de la Cultura Catalana (CCC). Com a convidats, els escriptors Teresa Colom, David Gàlvez i els Alberts, Villaró i Salvadó. La iniciativa havia de ser un debat sobre la salut de la literatura, amb la intervenció d’actors del sector cultural. La resposta, però, i ja ens hi anem acostumant, va ser reduïda: el poeta Manel Gibert; la gent del CCC; la directora de la Biblioteca Pública del Govern; la directora de Promoció Cultural i Política Lingüística; l’exsecretària del Cercle de les Arts i les Lletres i  una desena d’interessats. Més que un debat va ser una conversa entre amics.
Una de les qüestions que es van posar sobre la taula va ser la de “l’efervescència de la literatura andorrana” –si és que es pot posar etiquetes locals a la literatura–. El que és clar és que hi ha un grupet d’autors que publiquen amb assiduïtat –i qualitat– i escriptors novells que prometen. La taula del debat n’era un exemple: tres autors reconeguts (Colom en poesia i Villaró i Salvadó en narrativa) i un a les beceroles, David Gàlvez, que comença amb bon peu amb Cartes mortes(Males Herbes).
Els autors van contrastar les seves opinions sobre la indústria editorial i van deixar clar que no és el mateix publicar en una empresa monstre que en un segell modest o autoeditar-se. Salvadó, hàbil en les xarxes socials i en la presència digital, aposta per l’autopublicació digital ja que de cada venda l’autor se’n queda un 70%, i també prepara la seva extensa bibliografia per oferir-la print on demand (“impressió a demanda”), en què l’autor fixa quant val el llibre a partir del preu de cost. Per contra, en una editorial convencional, si el llibre es ven a 20 euros l’escriptor només se’n queda un 10%, és a dir, 2 euros. I sense descomptar els impostos. Per tant, viure de la ploma no és fàcil.
La conclusió a què van arribar és que les editorials, tant grans com petites, han de reformular el sistema de treball tradicional ja que la irrupció de  les noves tecnologies ho ha desgavellat tot. “A mi ja m’han piratejat, com a la Lady Gaga”, va confessar Villaró, “però això vol dir que per cada descàrrega et prenen uns cèntims del plat dels teus fills”.
Una altra qüestió que es va debatre va ser la utilitat o no dels premis literaris. Tots van coincidir en els beneficis que s’obtenen en promoció i difusió i si, a més, hi sumes uns quants ingressos, encara millor. “Uns diners per comprar temps per seguir creant”, va comentar Colom, que va lamentar que “la poesia és la germana pobra de la literatura”. Gàlvez va proposar “ajudes a la creació, per a obres no acabades”, que permetin invertir temps a escriure.
Els autors van afirmar que a Andorra tenen “molta visibilitat” però que, això, no necessàriament es tradueix en lectors, va matisar Gàlvez. És evident que les ganes d’escriure i de crear a Andorra hi són, però, ¿“l’efervescència” esmentada és flor d’estiu o una constant que es mantindrà en el temps?
Si hem de fer cas de les prediccions d’Aranda, la literatura sorgida d’Andorra seguirà sorprenent. Hi estarem atents.