divendres, 26 de setembre del 2014

Text de Jordi Masó Rahola sobre Males Herbes (menció a 'Cartes mortes')

L'addicció a les Males Herbes


Confesso que sóc un lector d'addiccions viscerals. Quan pesco un escriptor que m'agrada, no el deixo fins que espremo totes les seves obres. M'ha passat amb autors com Nabokov, Bernhard, Kafka, Cortázar, Borges, Arreola, Echenoz, John Banville/Benjamin Black, Calders, Bradbury, Chandler, Marías, Monzó, Pàmies, Jordi Puntí, i, recentment, Cristina Fernández Cubas, Eduardo Berti, Alice Munro, Juan Gabriel Vásquez entre molts altres que em deixo (una llista ben heterogènia, per no dir esquizofrènica). M'empasso totes les seves obres publicades; si són vius, espero amb paciència de pescador que vagin publicant nous llibres. I si algun escriptor té la descortesia de morir-se, lamento la pèrdua perquè, egoista, penso que ja no podré llegir cap obra nova d'ell (sort que sempre em queda el consol de la relectura).
Però, fins avui, aquesta fal·lera, que reconec que voreja el fanatisme, només m'havia passat amb els autors, no amb les editorials. És clar que sempre hi ha editorials que em fan salivar: només veient les cobertes dels volums, anticipo el plaer d'una bona lectura perquè les vinculo a llibres que m'han agradat (quan era jove Alianza, Molino o Bruguera; de més gran, Alfaguara, Anagrama o Quaderns Crema). Però no havia experimentat mai una obsessió compulsiva per una editorial fins que el passat mes de maig vaig ensopegar, per casualitat, amb la portada verda d'un petit llibre de Males Herbes en una llibreria de Barcelona.
El primer pensament va ser que aquelles cobertes verdes eren impresentables, horroroses, d'una austeritat de postguerra. ¿Qui podia publicar un llibre amb tant mal gust? La tipografia del text 
era massa petita; el paper, desagradable al tacte. El títol tampoc augurava res de bo: “Alteracions”, d'un tal Adrià Pujol que no coneixia. Vaig estar a punt de retornar el llibre a la lleixa per no perdre més el temps, però se'm va ocórrer començar a llegir les primeres paraules del llibre (ho faig sovint): “A l'horitzó incandescent, i del tot pla, apareix una taca metàl·lica que titil·la, com els miratges canònics. La taca creix i es converteix en un estaquirot que s'acosta amb parsimònia. Dom Quixote arriba a casa seva”. Ja en vaig tenir prou. Allò prometia.
Vaig empassar-me el llibre de Pujol en dos dies: contenia una nouvelle que era addictiva i set contes que barrejaven enginy, mala bava i les dosis de metaliteratura justes perquè les històries no s'ofeguessin (com el Coover dels seus millors moments). Un gran recull. Però en necessitava més. Així que vaig fer-me amb dues publicacions més de l'escuderia verda: “Cartes mortes” de David Gálvez i “La primavera al desert” de Josep M. Argemí, dos autors que també m'eren desconeguts. Amb el primer em vaig fer un tip de riure (m'encanten els narradors sonats, ja siguin Humbert Humbert, Ignatius J. Reilly o algun dels seus cosins germans), amb el segon vaig retrobar aquell gènere fantàstic subtil, de qualitat, que tant admiro en Borges, Henry James i un grapat d'autors anglosaxons. Dos llibres deliciosos.
Però no en tenia prou. Els títols de Males Herbes em temptaven amb autors que mai no havia llegit abans, com ara Jonathan Lethem: per google vaig saber que era un escriptor consagrat del mainstream nord-americà que flirtejava amb la ciència-ficció. Som-hi: “Pistola, amb música de fons” va resultar ser una novel·la esbojarrada, la imaginació de Philip K. Dick (un dels meus herois de la SF de la joventut) combinada amb el sarcasme perpetu de Raymond Chandler. Un festí. I llavors va venir Kurt Vonnegut i el seu “Bressol de gat”, espaterrant. I, més tard, un altre Vonnegut encara més brillant: “Mare nit”. I una astracanada apocalíptica que es llegeix amb un somriure permanent als llavis: “Mentre el món explota” de Roderic Mestres. I el descobriment d'un autor de culte que va conrear el conte fantàstic: M. Àngel Riera autor de “La rara anatomia dels centaures”, un títol, per cert, magnífic. (Per ser justos, amb Males Herbes nomes he patit una decepció –diguem-ho sota la protecció discreta d'un parèntesi–, els quatre contes d'“El passat i els càstigs” de Yu Hua, massa solemnes pel meu gust, però això ja ho tenen els orientals: tampoc m'agrada gens el supervendes Murakami).
Per sort, ara que s'acaba l'estiu (el meu estiu de males herbes), encara em queden alguns títols per explorar que m'ajudaran a saciar aquesta addicció terrible (Herce, Sanglas, el recent Cendres...). I ben segur que el futur ens servirà moltes sorpreses literàries més (¿es rumoreja un nou Gálvez?). Curiosament, el verd de les portades que tant va esgarrifar-me el primer dia, ara l'associo a un objecte de desig, un reclam, m'accelera el pols, em fa venir salivera, o, com diria l'Andreu Nicàs –el protagonista embriac i promiscu de “Mentre el món explota”–, trempera.

Entrevista a 'Time Out Barcelona'

Entrevista feta per Albert Forns a la secció 'Literatura barata' del 'Time Out'.

Els secrets de l’escriptura (46): David Gálvez

Aquesta tardor tornen els #secretsdelescriptura amb David Gálvez Casellas (Vilanova i la Geltrú, 1970), que aquest 2014 ha publicat Cartes mortes (Males Herbes), una novel·la epistolar. A principis del l’any 2015 publicarà una novel·la breu titulada Res no és real (també amb Males Herbes). A banda, ja fa mesos que treballa en una tercera novel·la, “de temàtica entre andorrana i bostoniana”.
1) On escrius? Podries descriure una mica aquest espai?No el puc descriure del tot pgalvez_petiterquè com a espai únic no existeix. És a dir, no tinc un escriptori o un despatx des del qual treballo. Escric al portàtil i em moc constantment. Escric a qualsevol lloc: des del sofà del menjador de casa, en un dormitori a casa dels meus sogres, en una biblioteca, als bars… No hi ha més problema. La qüestió és escriure.
2) Escrius a mà o a màquina? Mantens llibretes i dietaris?Ordinador, normalment. Alguna vegada prenc notes en llibretes, tot i que no és habitual que en dugui una a sobre; principalment, això només passa quan sóc de viatge.
3) Quan t’hi poses, normalment? Escrius cada dia o el cap de setmana? A quines hores treballes més bé?No escric cada dia, ni molt menys. Escric quan tinc un projecte literari i disposo de temps. No sóc un escriptor professional i, per tant, escric quan no treballo. Aprofito molt els períodes de vacances i, puntualment, els caps de setmana i els vespres.
4) Què no pot faltar, al teu escriptori? Llibres de consulta? Quins? Un nino de la sort? Una birra?No tinc fetitxes. No em cal res. Escric a pèl.
5) Quines manies tens, a l’escriure? (confessables i inconfessables). Has de fer alguna cosa, abans d’escriure? Necessites silenci absolut? Poses el 324? O si ets dels que escolta música, què escoltes?Igual que no tinc fetitxes, tampoc no tinc cap altra mania especial. Quan escric, se me’n fot força el que passa al meu voltant. No em cal cap mena de silenci. Tinc una gran capacitat de concentració. Puc escriure amb la tele engegada, amb música de fons (cap preferència especial), en un ambient sorollós i gent que parla…
6) Quanta estona escrius? Pots escriure tot el dia, o només unes hores?Durant els períodes de vacances, quan em trobo en aquells moments en els que realment cal escriure, puc dedicar-hi força hores al dia. Mai el dia sencer. Fins i tot en els moments de més dedicació, m’agrada sortir a fer esport i llegir a més d’escriure.

7) Com has d’anar vestit, per escriure? Pots escriure en pijama? O has d’anar net i perfumat?
No sé si prendre’m la pregunta seriosament. Imagino que quan la formules deu ser perquè has conegut escriptors que et diuen que han d’anar vestits d’una manera concreta. Jo prefereixo anar totalment nu.
298) Mentre escrius pots llegir altres autors? O tens manies al respecte, tipus no llegeixo a tal perquè no m’influeixi, etcètera?
Mai no he tingut manies en aquest sentit. No només no em preocupa que altres autors m’influenciïn, sinó que em sembla fantàstic si em passa. Em semblaria idiota llegir per mirar de ser refractari a les influències.
9) Reescrius molt? Com és el teu procediment a l’hora d’escriure, reescriure, esborranys? Copies de seguretat: en fas? No en fas?
Reescric el que cal, depenent del text. Els articles volen la revisió ràpida i justa d’allò que no pot esperar. Les novel·les, sobretot algunes que tenen una trama complexa, volen moltíssima revisió. Mai no s’acaba del tot. Escric un text que edito i re-edito constantment. Només en guardo una versió: la darrera. No vull haver de gestionar esborranys intermedis per tot arreu. Últimament, les còpies al núvol m’eviten haver d’estar patint constantment quant a la seguretat.
10) Tens lectors de confiança? Deixes llegir el teu text abans que estigui acabat? Deixes reposar els textos, abans d’entregar-los a l’editor? Parles del que escrius als amics o ets dels que manté secretisme absolut?
La primera novel·la sí que la vaig fer arribar a un grapat de lectors de confiança per tal que em fessin saber què en pensaven. La segona ja no la vaig compartir (va passar directament a mans d’editors). D’ara endavant no sé ben bé com ho encararé; no tinc plans en aquest sentit.

dilluns, 1 de setembre del 2014

Entrevista al setmanari "El Temps" (25.8.14)

“M’interessa més suggerir que no pas explicar-ho tot massa mastegadet”

GALERIA >Literatura

Anna Ballbona | ElTemps 1576, 25/08/2014


Cartes mortes (Males Herbes) és l’opera prima de David Gálvez (Vilanova i la Geltrú, 1970), una novel·la on els límits confusos i juganers entre la realitat i la ficció, els pessics d’ironia i la metaliteratura actuen de motor. L’escriptor, que viu a Andorra des de petit, professor d’anglès i editor de la revista literària Portella, beu en autors sud-americans com Borges, Bolaño o Cortázar per construir una teranyina de referències, relacions, teories i cantons ocults. Tan empeltat com estava d’un món argentí, de primer la va escriure en castellà i després la va traduir al català. L’any que ve publicarà a Males Herbes una segona novel·la que és el contrari d’aquesta: ni un sol nom ni cap referència cultural, amb un llenguatge molt contingut
—A Cartes mortes, per què trieu aquest format de suposades epístoles?
—La meva primera idea era fer un llibre a quatre mans amb un company. Com que érem lluny, el format de la carta fictícia podia funcionar amb uns personatges que aniríem creant a partir del que l’un i l’altre anéssim escrivint. Després la conversa es va quedar en monòleg, i vaig voler mantenir aquest format, que ho permet tot. Ho aguanta tot. És un fals dietari; hi puc introduir petits poemes o textos molt diversos, puc fer-hi un comentari d’actualitat o més literari...
—Què en volíeu treure, del joc constant entre la realitat i la ficció?
—La divisió entre la realitat i la ficció l’entenc, des del punt de vista del lector. Però per a mi, en la vida no és tan clara. I a l’hora d’escriure i de crear un personatge que ja era una mica confós, m’anava molt bé. No saps si el personatge hi toca gaire o no hi toca gens, si és un erudit o està com un llum. És clar, tampoc no en dono gaires detalls biogràfics. 
—Però això forma part del mateix joc, no?
—M’interessa més suggerir o que el lector pugui fer lligams que no pas explicar-ho tot massa mastegadet, donar massa conclusions. M’interessa més aquesta escriptura que pugui suggerir que no dibuixar-ho tot massa i donar massa pistes o conclusions, però tampoc n’hi ha gaires.
—Alguns personatges importants dels quals estireu el fil, com Artaud, Kafka o Gombrowicz, són referents?
—Són gent que m’ha interessat, però també són una mica excuses. Em serveixen per explicar històries humanes o literàries, però, a més, són com rèpliques del personatge principal. Són gent que en algun moment donat de la seva vida hauries dit que estaven absolutament perduts o tocats de l’ala, i en uns altres moments han passat [per] genis. 
—Heu volgut burlar-vos d’alguns llocs comuns de la teorització?
—Durant molts anys vaig estudiar literatura, i vaig escriure i llegir articles dedicats a interpretar, a explicar i a teoritzar. En alguns moments alguns d’aquests articles em semblaven una ficció tan bona com la ficció original. Tot i que m’interessen moltes coses serioses que hi ha en aquests referents, em sembla que si ho expresso d’una manera massa seriosa, fàcilment caic en la pedanteria i faig que perdi interès tot missatge que vulgui passar. Prefereixo que m’interpretin com algú que ironitza que no pas caure en la pedanteria. L’humor no em fa por. Vinc de la literatura anglosaxona, en què l’humor es fa servir molt més que no a Catalunya i, en general, en la literatura espanyola. Si realment tens alguna cosa a dir i te’n surts, el lector és prou intel·ligent per veure totes dues coses, la intel·ligència i la conya. No cal ni protegir-se tant com a escriptor ni protegir el pretès lector ["ni protegir, pretesament, el lector", crec que devia voler dir]. 
—Content del ressò d’aquesta primera novel·la?
—Ha tingut força ressò crític i n’estic contentíssim, en aquest sentit. Quant al lector, no sé com anirà la cosa. És una classe de novel·la que no permet que se’n venguin exemplars en massa, si més no en llengua catalana. És una novel·la que en llengua castellana podia funcionar molt bé a l’Amèrica del Sud, on es podia vendre com una cosa més normal. Em sembla que aquí s’ha vist com una novel·la més estrambòtica que no és realment. Tots aquests jocs que faig aquí s’han fet de fa molt temps en llengua castellana [per, exemple] a l’Argentina.