dissabte, 11 d’octubre del 2014

Resposta a les paraules de Tuli Márquez de la Nogal

Estimat senyor Márquez,

I què li he de dir jo a vostè?

Gràcies.

Que el meu llibre li hagi suscitat engegar un text independent, és un regal. Amb aquesta mena de regals vaig bastint el meu cau. Que vegi tantes coses en el paisatge desolat de la platja plena de debris –disculpi el barbarisme– i objectes procedents del naufragi de la ment del meu personatge, és un luxe.

Li agraeixo la lectura amable. Li agraeixo les paraules que ha passat pel porgador per dir-me el que em diu.

I m’agrada que m’escrigui a mi tot i que em confon amb algú altre. Ja sap. Allò que el meu personatge no sóc ben bé jo. Compartim alguna dèria, alguna manera de dir, però no tot. Si li he prestat alguna imatge o anècdota és només perquè les tenia a mà.

I sí, em sembla que també ho ha vist. Els jocs de mans, la prestidigitació. Tota l’estona perseguint aquelles mosques que havien de menar al flash o la gran merda que mai no arriba. O que arriba però passa de llarg tan ràpidament que no ens n’adonem. De fet, ja ha passat i el flash queda soterrat i oblidat i seguim avançant: la carretera fosca, les curtes posades, enmig d’un paisatge canviant i incomprensible.

El sonat aquell, li ho repeteixo, no sóc jo. És un narrador que m’he hagut d’empescar.

M’agrada molt allò que diu del llibre com mil-fulles. Em sembla la metàfora més literal que mai s’hagi pogut escriure. L’antítesi paradoxal de la metàfora. M’agrada com diu el que diu. Podria fer-ne un poema instantani.
La ciutat morta en els fonaments de la viva.
La vall verda enfosquida pel ciment.
Esqueles amb fons verd.
Mort.
Perdre’s. Deixar-se enredar. Passejar. Badar. Perdre’s.

Que important si el meu laberint ha aconseguit que es perdés. Un dels objectius del llibre –li ho confesso– era que el lector es perdés del propi llibre. Que l’abandonés una mica fastiguejat. Que una imatge deixés el lector pensant en uns apunts seus que va cremar un Sant Jordi o en una lectura seva o en una imatge qualsevol.

Em fa molt feliç, doncs, imaginar-lo a vostè quan va quedar suspès en un aire sense temps imaginant com Palau i Fabre potser és gratava l’ouada davant d’Artaud.

Sempre seu, ara sí, i amb un gràcies repetit,

D.G.C.

Tuli Márquez de la Nogal dixit

david galvezBenvolgut David,
Què li he de dir?
Paisatges de paraules, muntanyes russes d’idees, un anar i venir en la seva nit elàstica. Ho diu vostè, no jo. Un exorcisme, també, de dades i records. De vegades la lectura m’ha semblat això (cregui’m que l’he imaginat cremant piles d’apunts per Sant Joan, de quan vostè estudiava i acabava els exàmens). A banda de les seves dèries, com començar per l’escrot del pobre Palau i Fabre. La diatriba amb el poeta Artaud m’ha deixat una estona la imatge al cap, el gest amb el dit. Ja sé que moltes històries comencen així i, a partir d’aquí, és qüestió d’anar tibant del fil i enllaçant idees. Anecdòtiques i transcendents barrejades, obedients i ordenades en la filera mentre esperen el seu torn. Fins despullar-lo d’intencions, i no parlo de mostrar-les, parlo d’alliberar-se’n, de treure-se-les del damunt -¿un excés de coneixement, potser?- aquesta sobrecàrrega de noms, dates, llibres i fets que sembla que l’atabala. Que és del que està fet el seu llibre. Gombrowicz i les traduccions de “Ferdydurke”, la implicació de Cortázar en la versió castellana que vostè utilitza com a trama central i que recupera quan perd el nord amb d’altres investigacions. Tema Duchamps, Kafka i Hitler, Dalí i Freud. Suposo que sempre buscant el moment del gran flash que ho atura tot, que t’enxampa amb el darrer vers a la boca, amb la paraula que el clourà, quan truquen a la porta i la situació es bifurca definitivament. El poema quedarà incomplert per sempre. Però documentat per bojos com vostè. Història i coneixement, arribar al moll dels fets, dur-nos al moment transcendental, trobar el desencadenant i la coincidència. De Buenos Aires a Nova York amb Europa en guerra. Les seves històries són cartes que no arriben, que moren anticipadament (al final del llibre sembla que hi hagi un aclariment, però), que trobaran lligades dins d’un bagul o dalt d’un armari. Influències de Cortázar, Kafka, Borges, Bolaño. Van apareixent, algunes verbalitzades. Una història damunt de l’altra, un mil-fulles, la ciutat morta en els fonaments de la viva que també morirà algun dia perquè en visqui una altra, encara més gran i impersonal que l’anterior, com la vall verda enfosquida pel ciment i asfalt que vostè coneix. Les troballes infinites d’internet, els laberints de la vida que motiven les nostres passes. Perdre’s. Llegir i creure’ns més intel·ligents que l’escriptor, en una altra de les foteses d’aquest anar nostre híper-informat i amb tot a taula. Per acabar com aquestes cartes mortes de les que parla, cadascú de nosaltres ocupant la lleixa corresponent, la bossa d’escombraries o el carro de supermercat amb el rebuig camí del drapaire. Un perfil de Facebook que ningú pot desactivar, la darrera conversa que vam tenir al xat del telèfon, la dedicatòria d’un llibre dalt de la pàgina. UN gest qualsevol. Algú que es grata els ous (amb perdó de les senyores) i el gest que motiva la imatge que un altre recollirà per iniciar una història. Esqueles amb fons verd, un viatge de ficció sobre un passat concret. Mort, però.
Atentament.
Fins aviat.
Gràcies.

diumenge, 5 d’octubre del 2014

S'ha dit de 'Cartes mortes'...

Dedicació absoluta

Entrevistes premsa escrita

Ràdio

TV

Més de passada

Citacions