dimarts, 23 de desembre del 2014

Escriuries un 'best seller' (Laia F. Marot a 'El Periòdic d'Andorra' de 19 de desembre)

  • Iñaki Rubio i, ara també, David Gálvez, pensen en els lectors a l'hora d'escriure
  • L'objectiu: no penedir-se de res que hagis publicat
L. F. M
ANDORRA LA VELLA

Periodic

Foto: TONY LARA
«Monterroso aconsellava els joves escriptors i en el seu famós decàleg deia: ‘No olvides los sentimientos de los lectores. Por lo general, es lo mejor que tienen; no como tú, que careces de ellos, pues de otro modo no intentarías meterte en este oficio'». Iñaki Rubio cita a Monterroso per explicar que ell pensa en el lector: «Intento controlar el missatge i el que es pot interpretar», ara bé, és clar que no és pot controlar quina lectura en farà cada un, «però sí on vull que arribi». A diferència de Rubio, David Gálvez «abans» no pensava en el lector, «però perquè no sabia que es publicaria», això ha canviat, «ara també hi penso». I com poden saber si funcionarà o no el missatge? Doncs s'ho consulten entre ells i comparteixen els seus textos; així desmitificava ahir Rubio la idea de «l'escriptor solitari».

Com a tema de la tertúlia dels Berenars Literaris a La Puça, els dos escriptors també van parlar del procés creatiu. «Hi ha d'haver un moment que et buides, desapareixes de tu mateix, el text ha de funcionar sol», però abans que això passi, hi ha un procés de creació, en el que influeixen l'entorn, els referents, tot. Això sí, desmentint un altre mite, el de que l'escriptor escriu sobre la seva experiència, i sinó, escoltin l'anècdota de Rubio: per al conte Col·lapse, de Trencadís, l'autor vivia un moment dolç amb la seva dona, i aquest parla d'una parella que es baralla, «inconscientment burxava a la meva dona i després prenia apunts».

I al final, el més important: publicar alguna cosa de la qual et sentis satisfet, mantenir la qualitat literària, i «no haver-te de desdir mai del què has fet». I si es tractés d'un best seller? «És molt fàcil dir que no amb només un o dos llibres publicats», diu Gálvez, que també afegeix la conclusió: «La pregunta no és si el llibre és un best seller o no, sinó si és bona literatura, o no».

Llista de llibres de 2014 (top ten) de Jordi Masó Rahola

Com que s'acosta el final de l'any, toca fer balanç. I ha estat un bon any! La collita de lectures ha estat molt fructífera i la llista s'allargaria molt més si no m'imposés la xifra de 10. Per tant, tot i que em deixo molt bons llibres fora, aquests són els deu llibres que més m'han agradat durant l'any 2014, citats per ordre de lectura:

David Gálvez: Cartes mortes (Males Herbes). Una novel·la epistolar delirant, sorprenent i atrevida. Agradarà a qui gaudeixi de personatges sonats com Ignatius J. Reilly, Charles Kinbote o el més desconegut Tarquin Winot, l'heroi d'una primera novel·la extraordinària, En deuda con el placer de John Lanchester (Anagrama) (ai, totes les novel·les que Lanchester ha escrit després d'aquella no li arriben a la sola de la sabata, malaguanyat!).

Benjamin Black: La rubia de ojos negros: una novela de Philip Marlowe (Alfaguara) Banville es disfressa de Black, que es disfressa de Chandler. Una gran novel·la negra –o més aviat, una gran novel·la, sense especificar el color– amb tot el que podríem demanar: argument que atrapa, diàlegs brillants, ironia a dojo i pinzellades poètiques.

Jonathan Lethem: Pistola (amb música de fons) (Males Herbes) Una altra novel·la negra peculiar –d'argument enrevessat, a voltes estrafolari– també a l'ombra de Chandler. L'autor va declarar que era un pastitx entre Chandler i Philip K. Dick, perquè també conté elements propers al món de l'autor de Blade Runner. I efectivament hi trobem la prosa sarcàstica del primer i la imaginació desbordant del segon (amb l'afegitó que no hi ha rastre –sap greu dir-ho– de la prosa matussera de Dick, transformada aquí en una escriptura depuradíssima).

Toni Sala: Els nois (L'altra editorial). Una novel·la dura, desagradable com una pel·lícula de Hanecke, escrita amb un gran virtuosisme. Ideal per aquells lectors que encara creguin que el món rural és idíl·lic. El llibre que més he recomanat aquest any.

Manuel Moyano: La coartada del diablo (Menoscuarto). Teatro de cenizas de Manuel Moyano és un dels pocs llibres de microrelats que em sembla satisfactori de dalt a baix. El amigo de Kafka, del mateix autor, és un excel·lent recull de contes. Aquest Moyano ho fa tot bé: La coartada del diablo és una novel·la de terror amb regust de clàssic que també és una delícia!

Josep M. Argemí: La primavera al desert (Males Herbes). Són molts els atractius d'aquest recull de contes: les frases llargues, laberíntiques, esculpides amb saviesa, que són un gust de llegir; els arguments que exploren els tòpics del gènere fantàstic i els tornen a il·luminar, tant si és una sessió d'espiritisme, com si es tracta de personatges ben coneguts com Sherlock Holmes o Casanova.

Kurt Vonnegut: Mare nit (Males herbes). Jo mai no havia estat gaire vonnegutià, però aquest any el segell verd m'ha abocat a la lectura de l'excel·lent Bressol de gat i d'aquesta extraordinària novel·la, Mare nit: àgil, irònica, mordaç i molt divertida. Ara ja sóc vonnegutià: a la tauleta de nit m'esperen pacientment dos llibres més d'ell.

Eduardo Berti: La vida imposible (Páginas de espuma). Malgrat la meva fascinació pel gènere, he de confessar que hi ha pocs llibres de microrelats que em semblin plenament convincents. Es podrien comptar amb els dits d'una mà (o de dues, a tot estirar). Aquest n'és un: enginyós, elegant i amb un grapat de microrelats memorables.

Charles Baxter: Grifo (RBA). Antologia d'un autor nordamericà encara poc conegut per aquí, que inclou uns quants contes extraordinaris com "Los primos", "El viejo asesino", "Fantasmas" i "Grifo", que dóna títol al volum.

Javier Marías: Así empieza lo malo (Alfaguara). D'acord: Marías fa anys que escriu la mateixa novel·la. Però quines novel·les! Absorbents, reflexives, intel·ligents. Com passa amb els vertaderament grans: s'ha forjat un estil propi que és reconeixible amb una sola frase. I això vol dir alguna cosa.

dissabte, 20 de desembre del 2014

Nollegiu TV sobre "Cartes mortes"

Maria Notó i Xavier Vidal, llibreters de la Nollegiu recomanen alguns llibres per aquest Nadal 2014.

Narrativa en català.

I quins llibres portaran el Tió, el Pare Noel o els Reis Mags? (llibreria NoLlegiu)

Cada any el mateix! Arriba aquesta època i elegim què posarem a la carta per veure si amb una mica de sort ens ho posen. Com que cada any a Espanya es publiquen 85.000 títols aproximadament, a la Maria i al Xavier els ha semblat interessant fer algunes recomanacions. Compte! De les recomanacions hi ha llibres que hem llegit i d’altres que seran els nostres auto-regals de Nadal perquè en tenim ganes.

Com que ens han dit que en això d’Internet el vídeo és un recurs imprescindible, acompanyem els títols per escrit d’uns videos breus on expliquem perquè ens agraden o regalarem aquests llibres. Teniu llibres de novetats i llibres de fons que considerem que sempre són un bon regal (o autoregal) Se’n diu fer el ridícul en honor a la causa de la promoció cultural i de la lectura.

Així doncs, som-hi:

Les que no necessiten ser recomanades:
“Así empieza lo malo” de Javier Marías. Alfaguara.
“El impostor” de Javier Cercas. Literatura Random House.
“L’herba de les nits” o “La hierba de las noches” de Patrik Modiano.
“Underground” de Haruki Murakami. Editorial Tusquets.
“Como la sombra que se va” de Antonio Muñoz Molina. Editorial Seix Barral.

Narrativa en català [N. de l'A.: perdó, però, heu vist en quina companyia em foten? Estic realment flipat!]
“Cròniques del Déu coix” de Joan Lluís-Lluís. Editorial Proa.
“La pell de la frontera” de Francesc Serés. Quaderns Crema.
“La setena vida de Kaspar Schwarz”de Carles Pradas. Editorial Males Herbes.
“Cartes mortes” de David Gálvez. Editorial Males Herbes.
“La cinquena planta” de Manuel Baixauli. Editorial Proa.
“Incerta glòria” de Joan Sales. Club Editor.

Narrativa en castellà:
“Lo que a nadie le importa” de Sergio del Molino. Literatura Random House.
“Paseos con mi madre” de Javier Pérez Andújar. Tusquets.
“Es un decir” de Jenn Díaz. Lumen.
“Big Time. La gran vida de Perico Vidal” de Marcos Ordóñez. Libros del Asteroide.
“Los Modlin” de Paco Gómez. Fracaso Books.
“Rayuela. Edición 50 aniversario” de Julio Cortázar. Alfaguara.
“Una madre” de Alejandro Palomas. Editorial Siruela.

Narrativa traduïda:
“El último encuentro” o “L’última trobada” de Sandor Marai. Editorial Salamandra. Editorial LaButxaca.
“El maestro y la margarita” de Mijail Bulgakov. Editorial Nevski.
“Nos vemos allá arriba” o “Ens veurem allà dalt” de Pierre Lemaitre. Editorial Salamandra. Editorial Bromera.
“Sigmaringen” de Pierre Assouline. Editorial Navona.
“L’escombra del sistema” de David Foster Wallace. Edicions del Periscopi.
“Els germans Karamàzov” de Fiòdor Dostoievski. Club Editor.
“La bèstia humana” d’Emile Zola. L’Avenç Editorial.

Assaig: 
“L’aigua es això” o “Esto es agua” de David Foster Wallace. Edicions del Periscopi o Literatura Random House.
“La utilidad de lo inútil” o “La utilitat de l’inútil” de Nuccio Ordine. Acantilado o Quaderns Crema.
“Ensayos” de Montaigne. Edició Bilingüe. Galaxia Gutenberg.
“La pasión del Diós que quiso ser hombre” de Rafael Argullol. Acantilado.
“De animales a Dioses” o “Sàpiens” de Yuval Noah. Debate o Edicions 62.
“El capital en el siglo XXI” de Thomas Piketty. Fondo de Cultura Económica.
“Ensayos” de George Orwell. Debate.

Poesia:
“Fulles d’herba” de Walt Whitman. Edicions 1984.
“Demà no és mai. Antologia”. Francesc Garriga Barata. Adia Edicions.
“Casi invisible” de Mark Strand. Editorial Visor.
“El rastre blau de les formigues” de Ponç Pons. Quaderns Crema.
“Obra completa” de Blai Bonet. Edicions 1984.
“Poesia completa” de José Ángel Valente. Galaxia Gutenberg.

Llibres especials:
“Las mil y una noches”. Editorial Atalanta.
“Los libros en The New Yorker”. Editorial Libros del Asteroide.
“Mujercitas” de Louise May Alcott. Lumen.
“Noticias felices en aviones de papel” de Juan Marsé. Lumen.
“Outlaw Pete” Bruce Springsteen/Frank Caruso. Editorial Urano.

Aquestes són algunes de les recomanacions, però n’hi moltes més que no hi han cabut com ara “Anima” de Mouawad (Edicions del Periscopi), “Dies de frontera” de Vicenç Pagès Jordà (Edicions 62), “Los muertos” i “Los huérfanos” de Jordi Carrión (Galaxia Gutenberg), “Por qué manda Occidente por ahora” d’Ian Morris (Ático de los Libros)… parem, parem! que no acabaríem mai i és preferible que vingueu a la llibreria!

Bon Nadal 2014, lectors!


divendres, 19 de desembre del 2014

De berenars, amb en Rubio (breus a "Més Andorra" i "Bona Dia Andorra")



Novetats literàries de Rubio i Gálvez per a l'any que ve (LAIA FERRÉ MAROT)

Categoria: Cultura

PUBLICAT EL DIVENDRES, 19 DESEMBRE 2014

Els dos autors publiquen llibre al febrer

LAIA F. MAROT
ANDORRA LA VELLA

Escriuries un 'best seller'?Els autors andorrans segueixen treballant i publicant, i els lectors no hauran d'esperar gaire perquè les novetats arriben a principis del 2015. David Gálvez (Cartes Mortes) torna amb una novel·la que l'editorial Males Herbes publicarà al febrer, i també serà aquest mes el de la publicació del recull de contes L'altre costat del mirall, amb el qual Iñaki Rubio va guanyar el premi Joaquim Ruyra de narrativa. Ara bé, tal i com va explicar ahir l'autor als Berenars Literaris organitzats pel Centre de Cultura Catalana a La Puça, no el presentarà al Principat fins al març.
I per anar obrint boca, Gálvez va fer ahir una pinzellada del nou llibre; no té res a veure amb Cartes Mortes, per a aquells que s'ho preguntin. Dins de la cerca de l'escriptor –els dos autors van coincidir ahir amb Javier Cercas en que s'escriu per buscar respostes, «a preguntes que un mateix es fa», va puntualitzar Rubio– Gálvez en la propera novel·la que publicarà, tot i que la va escriure fa temps, es qüestiona sobre «l'angoixa brutal provocada per un somni real», i a partir d'aquí «desenvolupo tot el llibre».
Gálvez va afirmar ahir en l'àmbit de la tertúlia literària que sempre hi ha «un motor que et mou escriure». A Cartes mortes aquest va ser el preguntar-se sobre el límit entre bogeria i normalitat. Una pregunta que es farà el lector, però que no espera resposta. Una escena que ho podria exemplificar: recorden l'escena del port de Alguien voló sobre el nido del cuco? Quan Randle McMurphy fa creure al vigilant que són professors universitaris per poder navegar? Segons Gálvez Cartes mortes és un llibre que «no va de res», precisament, «la gràcia és no definir».
Antologies/ Els escriptors es guardaven més sorpreses per les postres. Gálvez també ha participat aquest any en una antologia de contes, «un encàrrec fet a 20 escriptors en actiu en llengua catalana de diverses editorials» sota el tema: Viatges en el temps. El llibre sortirà publicat el mes de març i al mateix Gálvez li desperta curiositat ja que «ningú coneix els contes dels altres».
Pel seu cantó, Rubio ha participat en un volum conjunt de l'Associació del llibre del Pirineu, en el qual s'han demanat a diversos escriptors escriure un conte ambientat en diferents llocs del Pirineu català; el seu lloc escollit ha estat Castellbò. Desconeix però, quan en serà la publicació.

dissabte, 6 de desembre del 2014

Declaració jurada sobre el filantrop barbut

Li ho torno a explicar, no passi pena. No. No he pres cap gotet de vi, senyora agent. Com gosa preguntar-m’ho? Voldria informa-la dels següents punts, així que, sisplau, sigui tan considerada de prendre’n nota ad literam:
Primer. Érem al segment nocturn del període diürn que precedeix la celebració anual nadalenca, i enlloc del nostre lloc de residència no es va posar en evidència cap activitat cinètica entre els posseïdors d’aquest potencial, incloent-hi aquella espècie de rosegador domèstic coneguda com Mus musculus. Hi havia mitges i mitjons suspesos meticulosament de la part davantera de l’aparell calòric cremafustes, de conformitat amb el nostre plaer anticipat respecte de la imminent visita d’un excèntric filantrop conegut, entre altres denominacions folklòriques, pel títol honorífic de Sant Nicolau.
En segon lloc. Els germans prepúbers, còmodament instal·lats en els seus respectius allotjaments de repòs, estaven experimentant subconscients al·lucinacions visuals de dolços de gust de fruita variada que es movien rítmicament dins de les seves respectives cúpules cranials. La meva parella conjugal i jo, tocats amb els preceptius revestiments de testa, érem a punt de treure profit de la somnolenta foscor hivernal quan a la part exterior del nostre immoble va elevar-se tal cacofonia que em vaig sentir obligat a alçar-me del meu lloc de descans amb promptitud per tal de determinar la font exacta de la mencionada fressa.
Tertium. Apressant-me a la finestra, vaig obrir immediatament les barreres que confinaven la nostra fenestració, i em vaig adonar tan bon punt ho vaig fer que la resplendor lunar de l’exterior, reflectida en la superfície d’una recent i cristal·lina precipitació líquida, es podria haver considerat digna rival del mateix meridià solar. Això va permetre als meus incrèduls òrgans òptics contemplar un exemplar de transport aeri en miniatura tirat per vuit mostres diminutes del gènere Rangifer i pilotat per un minúscul xofer una mica granadet però tan exuberant i àgil que se’m va fer obvi a l’instant que es tractava en realitat del visitant previst. Gràcies a aquella força motriu ungulada el barbat conductor viatjava a la que possiblement fóra una velocitat més vertiginosa que la dels depredadors alats més ràpids, mentre vociferava amb veu de tro, expulsava alè musicalment a través dels llavis contrets i abordava cadascun dels membres de l’octet al·ludint al seu respectiu cognomen: “Va, Dasher! Força, Dancer!” i de manera anàloga amb la resta, tot guiant-los cap al nivell extrem més superior del nostre habitacle, a través de l’estructura del qual jo podia distingir fàcilment les concatenacions de cadascuna de les trenta-dues extremitats podals, força asclades per la meva sorpresa vist que s’impulsaven en l’aire.
En quart lloc. En el mateix moment en què jo vaig retractar el meu crani de la seva antiga ubicació, alhora que realitzava un gir de cent vuitanta graus, el nostre distingit visitant aconseguia l’accés –amb la major celeritat i pel mètode del salt a la baixa– per mitjà del passatge del fum. Anava vestit enterament de pells d’animals contaminades pels residus de banús de les oxidacions dels combustibles carbonífers que s’havien acumulat en les parets del passatge. La seva similitud amb un venedor ambulant una mica paquidèrmic la hi vaig atribuir en gran mesura a la gran quantitat de joguines variades que portava dorsalment en un còmode receptacle de tela.
Cinquè. Les seves òrbites eren espurnejants i amb una lluminositat reflectida, mentre que les seves esquerdes dèrmiques submaxil·lars aportaven evidència d’una atractiva amabilitat. Els capil·lars de les regions malars i de l’apèndix nasal eren curulls de sang que en banyava les capes subcutànies. Els primers s’aproximaven en coloració a l’emblema floral d’Albió. Els darrers, a la de la Prunus avium o cirera dolça. El seus divertits sub- i supralabials no s’assemblaven a res tant com a un nus de llaç comú i el seu entorn facial hirsut semblava –i no descarto que fos– una sèrie de petits cristalls tabulars i columnars d’aigua congelada.
En sisè lloc. Comprimit amb fermesa entre els seus incisius s’apreciava un estri de fumar, els grisos gasos del qual, formant una tènue el·lipse sobre l’occípit, recordaven un cercle de grèvol per a decorar. El seu rostre era més ample que alt i quan engolia amb audible delit, acarcanyant-se –ja que no va tenir cap mena de problema a fer fonedís un colossal got de llet deixat com a obsequi pels germans prepúbers–, la seva corpulenta regió abdominal ondulava de la mateixa manera que el xarop de fruita dins d’un contenidor hemisfèric tou. Era, en definitiva, ni més ni menys que un gnom obès, alegre i un pèl repapiejant, la percepció òptica del qual em va predisposar a la broma malgrat tots els esforços que vaig fer per abstenir-me’n. Pel ràpid descens i elevació posterior d’una de les parpelles i la rotació del cap lleugerament cap a una banda, el proboscidi em va indicar que no hi havia fonament per al temor per part meva.
I, finalment. Sense dir paraula i amb expedició, va començar a omplir les mitges i els mitjons suspesos abans esmentats amb diversos dels esmentats articles de mercaderia extrets de l’anteriorment esmentat i dorsalment transportat receptacle de tela. En completar aquesta tasca, va executar una abrupta bolcada, va col·locar un únic dígit manual en juxtaposició lateral del seu òrgan olfactiu, va inclinar el seu crani cap endavant en un gest de comiat i a l’instant va dur a terme la seva sortida per la via de la renegociació –en revers– pel pas del fum. A continuació va impulsar-se a si mateix, transportant-se en un vector curt, va dirigir una expulsió musical d’aire a través del seu contret esfínter oral als quadrúpedes cornuts de càrrega i va procedir a elevar-se en l’aire en un moviment comparable a l’observable principalment en les parts amb llavor de la mala herba comuna. Encara vaig escoltar l’exclamació de comiat, audible immediatament abans de la seva vehiculació més enllà dels límits de la visibilitat: “Una extàtica Nativitat a la circumscripció planetària, i ja que hi som, els meus sincers desitjos per a un salubre període de benefici i gratificant gaudi entre la posta i l’alba.”


I de tot això en dono fe ara i aquí, en declaració oral jurada davant de la senyora agent de policia, jurant i perjurant davant la seva insistència que no he ingerit cap mena de substància alcoholitzant i que tampoc no m’he begut l’enteniment. Que si d’alguna cosa jo sempre he anat sobrat, mal em requi de ser jo qui ho digui, és de sobrietat i d’en-te-ni-ment.

dilluns, 1 de desembre del 2014

Iñaki Rubio parla de "Cartes mortes" a Ràdio Nacional d'Andorra


Nota sobre "Res no és real" al BonDia (Esther Jover)


Escrit per: 
E.J.M./Foto:T.M.
A
David Gálvez li ha agafat el cuquet per publicar i, després d’aventurar-se amb Cartes mortes(2013), l’editorial Males Herbes torna a confiar en l’escriptor i prepara l’edició de la seva segona novel·la, Res no és real. Està previst que el llibre surti al mercat literari el febrer de l’any que ve, segons va avançar ahir Gálvez.
El text no és nou. De fet, l’autor ja el va presentar a l’editorial alhora que el manuscrit de Cartes mortes, però s’ha esperat un any entre la publicació de cada novel·la. Quant a la trama, poc ens en pot revelar ja que “m’agrada que el lector munti les peces”, aclareix l’autor. De Res no és real ha explicat que és una narració “en primera persona d’algú que escriu un diari personal sobre la comunitat on viu”, confessa, “i el lector s’haurà de fer la idea d’on passa, què hi passa... Hi ha molts forats, molts misteris”, conclou Gálvez. I amb la mel als llavis l’escriptor puntualitza que no té res a veure amb Cartes mortes: “És narrativa més senzilla de factura, de llenguatge, no hi ha referències culturals i és una novel·la més curta.”
L’escriptor admet que tant Cartes mortes com Res no és real són obres que havia conclòs cap als anys 2007-2008. Les tenia al calaix perquè no pensava publicar-les, però ara, en comprovar que el que escriu agrada, Gálvez es llança a l’aventura editorial. Amb Cartes mortes li ha anat bé i espera repetir-ho amb la pròxima novel·la.
Mentrestant, no para d’escriure, combinant-ho amb la seva vida professional (i personal), “sense pressió”. Però, això sí, amb dues novel·les entre mans.