divendres, 25 de desembre del 2015

'Gálvez i la senyoreta Keaton' (Andrés Luengo)

Gálvez i la senyoreta Keaton

Escrit per: 
A. L. / Foto: Bondia

Ha tocat la novel·la epistolar a l’argentina (Cartes mortes), la fantasia distòpico-entomològica (Res no és real) i la biografia més o menys iconoclasta, que no s’ha de confondre amb iconoplasta (Cortázar sin barba); acaba d’exercir com a curador —o com es digui— de l’obra articulística d’un tal Arseni Sugranyes —a les llibreries per Sant Jordi— i té en cartera un volum miscel·lani de contes, microrelats i, glups, proses poètiques. De moment, perquè al calaix hi fan cua un bon tou d’inèdits als quals espera la prova suprema: estar a l’altura dels dos primers títols de l’autor. Doncs bé, mentre tot això no arriba, David Gálvez continua sorprenent el personal amb la seva dèria per tocar un pal diferent cada vegada que mulla la ploma al cor, que és on cal sucar l’eina. I quina ràbia que fa: la revista Supersonic —especialitzada en el gènere fantàstic, la ciència-ficció i el terror: només la trobaran en edició electrònica— li acaba de publicar al número de desembre All the Pretty Little Horses, el seu debut en l’horror més o menys gòtic. Encara que —entre vostès i jo— Res no és real frega ni que sigui tangencialment aquest honorable gènere. Vaja: que a Gálvez li van fer gràcia la senyoreta Keaton i les altres bestioletes de Teresa Colom i li ha sortit una cosa fosca, rebuscada i retorçada com un Stephen King menor —és a dir, grandiós— com és Misery, i amb ecos de l’Andorra de Peter Cameron, que no és mala companyia. I tot, a compte d’una amargada puericultora alemanya que té la sort d’exercir (sense papers) en una guarderia de Cambridge —alma mater de Gálvez, quina casualitat (o no)— i la desgràcia d’anar a caure a les mans d’una empresària-explotadora —sense assenyalar, sisplau— que no la dóna d’alta a la seguretat social. Cosa que acostuma a tornar boges les mares (i els pares), sobretot quan els fills se't posen greument malalts, descobreixes que no tens cobertura i que la misèria estalviada està a punt d’esgotar-se. Tot això és el que li passa a la dona sense nom d’All the Pretty Little Horses, per la cançó de bressol ianqui —Nick Cave en té una estupenda versió trash—. Però atenció, que res no és el que sembla en una trama que, com als millors contes de Borges, té un final que deixa de pedra. Com que no pot evitar la seva dèria metaliterària, diu Gálvez que es tracta d’un exercici a compte del tema, ai, del doble, i a la vegada d’un homenatge al Poe de William Wilson. Quasi res. Però no s’hi amoïnin: no cal tenir un màster en literatura del XIX per estremir-se davant del tedi vital de la protagonista, ni per somriure (per dintre) davant dels copets d’humor que esquitxen el relat, potser l’únic ingredient que li faltava a la literatura del nostre home. Com l’andanada contra els pares pijo-progres i la seva tirada pel ioga, el gimnàs i la cervesa artesana. Servidor hi anava a afegir les novel·letes cool de Males Herbes, en aquest repertori de posats pijo-progres, però millor deixar-ho aquí.

Ressenya de 'Res no és real' de Miquel Gomila

dimarts, 10 de febrer de 2015Res no és real. La importància del llegat que ens deixen les paraules

Res no és real és una obra de l'autor David Gàlvez que tothom que ha llegit no s'està de recomanar. En primer lloc, perquè la lectura és força planera i senzilla, i perquè la història enganxa des del minut u. No pots deixar-la estar fins que ja l'has acabada. I en segon lloc, els temes que tracta ens fan reflexionar sobre el nostre entorn i les estructures socials.

De què tracta? Per començar, el tema lingüístic hi té una gran rellevància. El protagonista de l'obra el que fa és posar per escrit tot un seguit de paraules per tal d'anar contant la seva història i garantir que els mots que enregistra no caiguin a l'oblit. És a dir, prenent-ne nota i recollint-los en garanteix la supervivència.

Es veu, doncs, l'afany per enregistrar tota una sèrie d'expressions que designen la seva realitat. Perquè, si es perden, desapareixerà amb ells una forma d'entendre la vida, una tradició històrica. Els mots no només són simples paraules intercanviables per unes altres sinó que defineixen una realitat, l'hi posen nom. Si aquestes deixen d'emprar-se i cauen en desús, cau amb elles una forma i concepció d'entendre el món. 

És un cas similar al que li pot ocórrer al català quan es parla de la seva possible desaparició. Si això es complís, no "només" desapareixeria una llengua i aquesta hauria estat substituïda pel francès, l'espanyol o l'italià, sinó que també perdríem un llegat històric importantíssim. Cada llengua té una forma d'entendre el món, d'expressar-se i els mots en designen la cosmovisió pròpia. Si una llengua es perd, es perd patrimoni de la Humanitat. Per això, el protagonista de l'obra es capfica en mantenir viu el llegat de les paraules. Aquestes donen sentit i pervivència a la seva comunitat, un col·lectiu humà que viu aïllat i que simplement es preocupa de treballar al camp -el seu lloc de residència- per poder cobrir les seves  necessitats bàsiques. Els personatges no coneixen altra vida que la que han viscut sempre; ells viuen al marge de la civilització, dels avenços tecnològics. La seva rutina no els permet d'anar més enllà, el seu "modus operandi" sempre és el mateix, dia rere dia. Per tant, l'escenari de la història no és altre que el camp de maduixes.

L'obra, en definitiva, ens explica la història d'un home que, lingüísticament, malda per contar-nos el dia a dia de la seva família i el seu treball al camp. Vol fer-nos partícips de la seva quotidianitat. A part, se'ns presenten reflexions com ara la necessitat de preservar la memòria individual i col·lectiva, la importància de posar per escrit les nostres vivències personals perquè aquestes no s'esvaeixin i no en quedi ni el record. I, per així, a través de l'experiència vital que ens narra, fer-nos-en partícips, de la seva realitat. A mesura que ens la va relatant, no ens sona tan estranya i llunyana. 

En comparació amb altres obres del mateix autor, com ara Cartes mortes que era un reflex de la rebel·lió juvenil, Res no és real té un to molt més íntim i sentimental ja que ens endinsam en el món interior del protagonista. Té un caire reflexiu que intenta connectar amb el lector i fer-lo pensar. Ambdues obres han estat publicades per l'editorial Males Herbes.

diumenge, 29 de novembre del 2015

Andrés Luengo sobre article sobre Amat-Piniella i Andorra

Sabíem que Joaquim Amat-Piniella (Manresa, 1913-l’Hospitalet, 1974) va escriure el manuscrit íntegre de K. L. Reich a Sant Julià de Lòria. I sabíem també que aquí hi havia transcrit els poemes que havia anat confegint d’estranquis en els seus cinc anys de captiveri als camps de concentració nazis -primer Mauthausen, després Ebensee- i que no veurein la llum fins al 1999: Les llunyanies. Però com que tenim la memòria de la Dori de Buscando a Nemo, ningú no s’havia preocupat mai d’estirar aquest fil portentós -¿quantes obres mestres de la literatura concentracionària universal s’han escrit en aquest racó de món nostre?- i resoldre un enigma que segur, segur, més d’un lector s’havia plantejat alguna vegada: ¿on redimonis es va instal·lar, el nostre home d’avui, quan el setembre del 1945 va venir a espategar a Sant Julià? ¿I per què precisament aquí?
Doncs ha hagut de ser la revista Portella, és clar, la que resolgui aquests punts opacs de la biografia d’Amat-Piniella. I ho fa al número 10 de la revista, que es presenta aquesta tarda a la Llacuna (19 hores), després de dotze mesos, dotzen, d’abstinència portelliana. Li consagra tres articles que firmen l’editora Maria Bohigas (La Persona amb majúscula), el crític Sam Abrams (Restaurar la vida) i el nostre David Gálvez (Amat-Piniella i Andorra: Una introducció), que aporten tres perspectives -l’andorrana, la literària i la vital- d’un personatge tan citat -i quasi sempre a compte de K. L. Reich- com poc i mal conegut. El tall de les novetats les aporta Gálvez, aquí en la faceta de detectiu llibresc, que és qui ha posat una mica de llum -una llàntia, de moment, perquè queden preguntes sense resposta- al forat negre que fins ara constituïen els vuit mesos que Amat-Piniella va viure entre nosaltres.
La gran revelació, és clar, és el seu domicili lauredià: el número 50 de l’avinguda Verge de Canòlic. Al segon pis d’aquest edifici s’hi havia instal·lat el 1939 el doctor Faustí Llaverias -cunyat d’Amat-Piniella-, que hi va residir fins al 1947. I la font d’aquesta revelació és de primera mà: Òscar Ribas ubica el doctor Llaverias en aquesta casa i “sense cap dubte”, diu Gálvez, “perquè un oncle seu [de Ribas] llogava al metge la segona planta de l’edifici”. Els vincles familiars donen per tant raó de la fins ara enigmàtica jornada andorrana d’Amat-Piniella, que va triar precisament Sant Julià com a primer destí després de ser alliberat d’Ebensee -el 6 de maig del 1945- i de passar unes setmanes a l’hotel Lutetia de París, temporalment habilitat com a lloc d’acollida d’exdeportats.
Reivindicació del poeta
S’hi va estar sol, aquesta vegada, a Sant Julià. I diem aquesta perquè -continua Gálvez- no era la primera vegada: l’estiu del 1939 -no sabem exactament quan- ja s’hi havia refugiat uns dies en companyia de la seva esposa, Maria, i presumiblement també a casa del doctor Llaverias. La cosa va acabar malament: ho recordava el mateix Amat-Piniella en una sensacional entrevista de Montserrat Roig disponible al portal memoria.cat i que Gálvez transcriu en la seva part andorrana. Diu el mateix Amat-Piniella que al banc -l’“Agrícola”, creu recordar- al qual es va dirigir per canviar per francs els traveller’s checks que li quedaven -tot el seu capital d’exiliat- el van despatxar dient-li que eren falsos i que l’havien enganyat. El cas és que sense un cèntim a la butxaca, la dona va haver de tornar a Barcelona i ell se’n va anar a França, on va iniciar un peregrinatge de camp en camp -primer els francesos: Argelers, Barcarès, Sant Cebrià; després els nazis, amb una breu estada prèvia a la 109a companyia de treballadors estrangers- que s’allargaria com fins al 1945.
Conclou Gálvez que “el període que passa al país és cabdal tant en l’àmbit de la creació literària com en el personal”. I en la mateixa línia apunta Abrams, que reivindica la figura literària d’Amat-Piniella més enllà de K. L. Reich: “Sempre s’ha vist la seva obra poètica com un apèndix residual de la seva narrativa. I això, simplement, no és veritat”. Tot i concedir que Amat-Piniella és un narrador “de primera magnitud”, insisteix que Les llunyanies és un fenomen poètic “únic ditre de l’univers concentracionari de Mauthausen”, i un llibre “bell, terrible, sensible, commoverdor i profund”. Portella en reprodueix els quatre poemes datats a Andorra (Retrobament, Tardor a la vall,Les abelles i Esperança). Així que ho tenen facilíssim per comprovar si Abrams exagera o s’ajusta a l’estricta realitat.
Claude Benet torna a la llegenda negra
Els tres articles que Portella consagra a Amat-Piniella ja valdrien ells tots sols per tot el número -i no hem parlat del tercer, en què Maria Bohigas repassa la insòlita història conjugal del novel·lista: no se’l perdin. Però és que els aficionats a les coses bèl·liques hi trobaran un regalet: Claude Benet practica en un article -L’eco del silenci, que obre com sempre unes quantes portes que haurem de travessar- una nova incursió en el seu vedat preferit: la II Guerra Mundial i rodalies. Ho fa a compte de tres episodis, tres expedicions de fugitius que mai no van arribar al seu destí, o que ho van fer en forma de, glups, cadàver. Més llenya per al foc de la llegenda negra: el primer l’extreu de les memòries de José Bazán, i rescata de l’oblit insondable i incomprensible en què han caigut les tres noies que van morir congelades a Ràmio en algun moment de la guerra, i que van ser enterrades en un multitudinari funeral al cementiri d’Escaldes; el segon, el cas del serrgent Charfles Peacock, que va ser vist per última vegada el 8 de novembre del 1943 en algun racó d’Incles; el cadàver mai no va ser recuperat. El periple acaba amb les restes de dos homes exhumades l’estiu del 2012 a l’estany de Peyregrand, a l’altra banda de la frontera, amb forats de bala al crani i que Benet sospita que corresponen a dos jueus abatuts el 1943 pel seu guia. Les autoritats franceses no van voler analitzar les restes per mirar d’escatir-ne la identitat.

Andrés Luengo sobre Arseni Sugranyes

Era el que li faltava a la literatura andorrana, si és que aquest sintagma té alguna mena de sentit més enllà de l’estrictament geogràfic: teníem el pioner (Salvadó), el mediàtic (Villaró), la poeta (Colom), el bloguer (Rubio), el gòtic (Arrabal), l’exquisit (Gibert), el professor (Peruga), la humida (Kirsch), i fins i tot el maleït (Caus). Doncs perquè no falti de res i d’aquí a pocs mesos, posem que per Sant Jordi, tindrem també l’escriptor secret, una mena de Salinger del Pirineu. La culpa, és clar, de David Gálvez, a qui hauríem pogut posar sense problemes en la categoria dels metaliteraris. L’autor de Cartes mortes i Res no és real s’ha posat ara la granota d’editor per ordenar, polir i donar a la llum un patracol que sota el títol de L’obra articulística d’Arseni Sugranyes constitueix la gran aposta de la temporada d’Editorial Andorra. Mig centenar de peces publicades (o no) a la premsa local a partir del 2006 i que firma el Sugranyes del títol. Un pseudònim, és clar, sota el qual ni el mateix Gálvez sap qui s’oculta.

O això és el que diu. El cas és que ell s’ha limitat, sosté, a fer d’intermediari entre el nostre Salinger i el segell de la família Rebés “perquè em semblava una llàstima que un material tan interessant quedés inèdit”. Editorial Andorra va assumir el risc, i aquí tenim el resultat. La intervenció de Gálvez s’ha limitat, sosté, a un llarguíssim pròleg -una de les seves especialitats, recordin el que va perpetrar a Cortázar sin barba- on explica el perquè de tot plegat i es llança a especular sobre les identitats possibles del tal Sugranyes, de qui l’únic que sabem segur és que manté un blog de periodicitat setmanal, i que sospita que és una màscara que amaga un autor públic i notori. Però tampoc es posin a buscar-lo, el blog, perquè no el trobaran. Hi parla, sembla, d’etimologies, literatures, dòlmens i pedres, amanit per temes d’estricte interès local: un repertori que curiosament coincideix amb els interessos literaris del mateix Gálvez i que explica -potser- l’interès que ha posat a treure’l de la gloriosa condició d’inèdit.

Val a dir que la primera notícia fefaent, documentada sobre Arseni Sugranyes la va donar Albert Villaró en un article publicat a la competència -ningú no és perfecte- pels volts de Sant Jordi i que va posar Gálvez sobre la pista. La segona aparició pública de Sugranyes va ser al setembre, a Organyà i amb motiu de la Fira del Llibre. I al març hi tornarà. O no, perquè sospita Gálvez que li ha agafat gustet a l’anonimat, aquesta identitat esquizofrènica que s’ha fabricat i que li permet dir amb la boca petita i per a un públic de connaisseurs -ja saben el que deia Juan Ramón Jiménez: “A la minoría, siempre”- el que l’escriptor més o menys conegut que és no es pot permetre el luxe d’esbombar. Ben pensat sí que tenim un precedent. O dos: Martí Llimois, l’autor d’Un any de la nostra vida, l’últim muntatge dirigit i produït per Xavi Fernández, i de qui no hem tornat a tenir notícia, i Alexina Bofarull, autora d’un sol poemari, Pluja d’estiu, que van llegir Toni Caus i quatre gats més, i a qui mai li hem vist la cara.
Tot plegat, ja ho veuen, és tan prometedor, recargolat i -repetim-ho- metaliterari com acostumen a ser els llibres que Gálvez perpetra, sol o en companyia d’altres. Val a dir que el recull de Sugranyes ha acabat passant per davant de l’Atles de literatura mutant, volum miscel·lani de microrelats, contes i proses poètiques que té emparaulat amb Males Herbes -ja saben, el microsegell més coolde la literatura catalana, que ja li ha publicat Cartes mortes i Res no és real- i que sembla que es retardarà fins al 2017.
I també: el debut de Pérez Orobitg i ‘La casa andorrana tradicional’
Era qüestió de temps, però la seva reconversió en pastor -pastor de debò, amb ovelles, gossos, llops i tota la pesca- i la distància que va posar entre ell i nosaltres -primer als Alps, últimamemnt en algun lloc dels Pirineus, vés a saber quin- semblava que dilataria la cosa encara un temps més. Però el debut literari d’Arnau Pérez Orobitg ja té data (aproximada): serà al segon trimestre del 2016, i de nou a Editorial Andorra, amb un poemari titulat, és clar, Distàncies, i que el convertirà automàticament en el primer a inaugurar una categoria ben pintoresca fins i tot per als paràmetres de la literatura catalana, i no diguem ja de l’andorrana: la del pastor-poeta (o al revés). Les novetats del segell dels Rebés no s’acaben aquí: el curs que ve veurà finalment la llum la reedició ampliada de La casa andorrana tradicional, patracol avui introbable amb què David Mas es va endur el premi Principat d’Andorra del 1987. Una mina per on desfilen crugies, finestres i balcons; llotges, galeries i xemeneies; corts, cellers i solers; graners, pastadors i rebosts; cuines, domitoris i comunes; teiers, capelles i festejadors, a través de mig centenar de cases, bordes i cabanes, des de Cal Sastre de Segudet fins a Cal Ramonguem d’Ordino, Cal Junipere de l’Aldosa i casa Guillemo d’Andorra la Vella. Un festival, de veritat.

dijous, 25 de juny del 2015

Entrevista: 'Res no és real' a Xarxa Penedès


L’escriptor David Gálvez publica “Res no és real”

David Gálvez. Fotografia d'Editorial Males Herbes.
David Gálvez. Fotografia d’Editorial Males Herbes [de fet, foto d'ÀLEX LARA]
VILANOVA I LA GELTRÚ | REDACCIÓ
L’escriptor andorrà David Gálvez Casellas ha publicat recentment “Res no és real” una novel·la publicada per l’editorial Males Herbes a través de la qual l’autor construeix una reflexió entorn del poder del llenguatge, les estructures socials i la memòria en el context d’un paisatge inhòspit on, de mica en mica, tot allò que resulta estrany i llunyà esdevé molt proper.
Tot i que es reivindica andorrà, David Gálvez va néixer a Vilanova i la Geltrú (1970). [Que quedi clar. No em reivindico res. Sóc andorrà perquè. No entenc l'adversitivitat de la frase. És com si el paio m'ho qüestionés...] ]L’any 2014 va publicar la novel·la “Cartes Mortes”, També ha col·laborat en la biografia literària “Cortázar sin barba”, d’Eduardo Montes Bradley, i ha escrit articles en diferents mitjans d’abast local i transoceànic [?]Xarxa Penedès li ha fet una entrevista per correu electrònic.
- Com va néixer el procés d’escriptura de “Res no és real”? De quina reflexió prèvia sorgeix l’escriptura de la novel·la?
Va ser una escriptura molt àgil. A doll. Completament diferent del procés d’escriptura més encarcarat de l’altra novel·la, “Cartes mortes”, que reescrivia per enèsima vegada i acabava d’ultimar en el moment de fer “Res no és real”. La novel·la sorgeix d’una vivència més que no pas d’una reflexió. Un fragment de somni amb un fons desconegut d’horror és el que dóna peu a la llavor del que anys després generaria “Res no és real”. El regust de por i alguna imatge d’un malson són el primer motor de l’obra.
- “Res no és real” és una novel·la nua de personatges, de paisatges… Austera fins i tot en l’escriptura, quina intenció té aquest exercici que suposem deliberat. Quin ha estat el motiu que t’ha empès a optar per aquesta fórmula de contenció en l’expressió?
Jo crec que hi ha més personatges que a “Cartes mortes”, per exemple. Per més que a “Res no és real” tampoc no necessitava aprofundir massa en els plecs de caràcter, està clar que s’acaba sabent una mica com és el protagonista-narrador i com és la seva dona. De tota manera, el personatge està molt descrit a través de què diu i de com parla. El to, el llenguatge, els silencis, les repeticions,… Tot això, també, és creació de personatge. Però sí, entenc que pels estàndards més habituals es pugui considerar que és una obra nua de molt del que tu dius. Mai no faig una descripció física del personatge principal, per exemple. Perquè em fa l’efecte que no cal. Igual que el paisatge, que no és nu però entenc que vols dir que deixa molt d’espai per a la imaginació del lector. En això estaríem d’acord. És minimalista, més que nu: hi ha camps, maduixeres, cóms, murs, sostres, estrelles, objectes votius, estris, etc.
- L’estil planer, la reiteració del mots fan de la teva obra univers simple que amaga, en el fons, un panorama de complexitat més que aparent on res no és pas tan senzill en una comunitat aïllada. Quin pes tenen les estructures socials avui en dia? Es pot traçar algun tipus de paral·lelisme o metàfora amb les nostres vides quotidianes?
Estic d’acord en això que dius que l’aparent simplicitat amaga un món ple de saxons i de detalls més fondos. Jo no he fet el llibre de la manera que l’he fet per venir més tard i afegir-li un discurs que li sigui aliè. Em fa l’efecte que tot el que volia dir ja hi és, al llibre. Implícit o no. Subratllat o no. Els paral·lelismes i les metàfores hi poden ser o s’hi poden superimposar. No nego que és una obra que permet diferents capes de lectura i diferents angles d’interpretació. Precisament, això era una de les coses que mirava de fer quan la pensava. Per això em semblaria especialment reduccionista imposar una lectura o un angle per damunt d’un altre (o per damunt d’uns quants) privilegiant la perspectiva d’autor. Si busqués això, està clar que hauria triat de fer una obra diferent… Potser més detallada o més pamfletària. No ho sé. Està clar que volia que el lector hi posés la seva molla. I sí, es pot extrapolar. O deixar la trama com una ficció i res més.
- La novel·la gira al voltant de la paraula o la llengua com a eines per perpetuar aspectes tan cabdals com la memòria, la identitat o la tradició. Fins a quin punt en som conscients en l’actualitat de la importància de conservar el valor de la paraula escrita?
L’ànim no era de fer campanya per la perpetuació de la paraula escrita. Però sí que es fa èmfasi tant en el fons com en la manera d’explicar la història en com transmetem coneixement, sentiment, dubtes, fets històrics, costums, records, etc. mitjançant el que diem, el que callem, el com diem… No sabria dir-te si en som massa o poc, de conscients de tot això. El narrador, un cop s’erigeix com a tal (tot i que sigui de manera força dubitativa) sí que té com a missió reflexionar sobre tot això. El narrador no deixa de ser una imatge emmirallada de l’escriptor i, per extensió, de com hauria de ser la resta de la població: un individu amb capacitat d’anàlisi, d’expressió, de transformació, de crítica.
La paradoxa és que l’excés de control, rigor i normativa acaba generant un efecte, per oposició, de qüestionament i qui sap si de més que qüestionament"
- Al teu text hi ha referències recurrents a l’obediència a una Llei que és dual: de vegades és administrativa i en altres casos natural o, fins i tot, religioses. Fins a quin punt la Llei no fa Quartcamp Campverd una persona més resignada o alienada?
S’ha de distingir entre les diferents tipologies. Hi ha una Llei que és purament administrativa oficial. Després hi ha tota una realitat que s’escola per damunt o per sota d’aquesta Llei: rumors, tradicions, costums, … El mateix passa amb el culte: se suposa que n’hi ha un que ve donat administrativament (a “els que ens vigilen”) però que no sembla ser tant un culte religiós com a una suposada autoritat; d’altra banda se’n genera un de més espontani, mig prohibit, més natural que té a veure amb els avantpassats. En fi, que com en l’ús dels records/memòria oficial, que com en el que dicta la Llei, etc. sembla que aquesta societat està escindida en el que toca i en allò que realment se sent. Una part d’això clarament aliena i hauria de fer la comunitat resignada. La paradoxa és que l’excés de control, rigor i normativa acaba generant un efecte, per oposició, de qüestionament i qui sap si de més que qüestionament.
- Guarda algun tipus de relació amb l’argument de la novel·la, narrada en un espai indeterminat de reduïdes dimensions, amb el fet que visquis en un país petit com Andorra?
No, en absolut. No la vaig escriure ni a Andorra ni pensant en Andorra. Penso que si hi ha metàfora o paral·lelisme del tipus que sigui (com crec que suggeries més amunt) és en termes de civilització: la nostra, l’occidental.
- Tot i viure al Principat d’Andorra, vas néixer a Vilanova i la Geltrú. Quina relació guardes amb la capital del Garraf?
Hi vaig néixer i de petit hi vaig viure molt pocs anys. Hi tinc una relació afectiva potent perquè hi tinc família amb la qual sempre he mantingut contacte. I també perquè durant molts dels meus anys universitaris vaig triar de venir a viure a Vilanova. És a dir que vaig tenir temps de fer-hi amistats que en molts casos encara mantinc. Tinc una relació molt positiva amb la meva ciutat natal i hi vinc de tant en tant amb la meva família a desconnectar del dia a dia d’Andorra.

diumenge, 14 de juny del 2015

Sobre 'Punts de fuga' (a 'El Periòdico' per Ricard Ruiz Garzón)


RICARD RUIZ GARZÓN
Periodista i escriptor

Viatges en el temps


DIMECRES, 4 DE MARÇ DEL 2015
Sorprèn una mica que els viatges en el temps s'hagin apoderat de l'actualitat. D'entrada, ho han fet amb el hype de la setmana, la sèrie de TVE El ministerio del Tiempo, que efectivamesnt compta amb un excel·lent guió en què s'entreveuen nombroses referències literàries, començant per Arturo Pérez-Reverte Lope de Vega a manera de gag i acabant per Un ianqui a la cort del rei Artús, de Mark Twain,La fi de l'eternitat, d'Isaac Asimov, i el referent confés i obligat que tots els fans han de córrer a llegir: Las puertas de Anubis, de Tim Powers (Gigamesh). Seguiran sent notícia, a més, amb la publicació la setmana que ve de Punts de fuga (Les Males Herbes), un esperat volum de viatges en el temps -de l'humorístic al metafòric, del fantàstic al sentimental- que compta amb 26 dels autors més renovadors de l'actual narrativa en català: Víctor Nubla, Mar Bosch, Martí Sales, Max Besora, Yannick Garcia, Carles Terés, Jordi Nopca, Adrià Pujol, Carla Benet... (llàstima que en total només hi hagi dues dones, aquí, als editors, la màquina del temps se'ls ha quedat ancorada en el passat).
Simbòlics i postmoderns, de més a més, els viatges temporals protagonitzen també l'últim premi Tusquets, La máquina del porvenir: una ambiciosa i de vegades excessiva novel·la de Juan Trejo al voltant d'un artefacte que entreveu el futur, en aquest cas més a prop del Dr. Manhattan de Watchmen que del cèlebre enginy de H. G. Wells. I parlant de l'indefugible autor de La màquina del temps, per cert, Félix J. Palma va iniciar el 2008 la seva trilogia victoriana al voltant d'ell i l'acaba de tancar amb El mapa del caos(Plaza & Janés). ¿Es pot interpretar aquesta allau com una casualitat? N'hi ha prou de llegir WellsRobert Heinlein, Richard Matheson, Joe Handelman, Philip K. Dick, Poul Anderson o, ja que serà 8 de març, l'Audrey Niffenegger de La mujer del viajero en el tiempo, per entendre-ho: cada vegada que la nostra època no ens agrada, somiem que ens traslladem a un altre temps. I com prou bé sabia Wells, els morlocks de torn, mentrestant, esperen fregant-se les mans.

Menció a 'Punts de fuga' (per Sebastià Bennasar a 'Bearn')

El Renaixement de les antologies?

En els darrers temps m’han demanat per participar en tres antologies de caire ben diferent si no fos que les uneix una característica comuna: totes tres arriben per Sant Jordi i totes tres les publiquen editorials petites. Es tracta de Punts de fuga, que aplega un conjunt de relats de 23 escriptors amb el tema del viatge en el temps com a nexe d’unió i que edita Males Herbes; Els crims nostrats, de la novella Edicions Xandrí, que aplega un total de 12 relats de gènere negre; i de I si passa, què ens passa? de l’editorial Arrela, on 33 autors reflexionem sobre les Illes davant de la possible independència de Catalunya. És a dir, dos llibres de ficció marcadament de gènere i un assaig sobre la independència fet –volgudament- des de la perifèria del debat polític.
Tenc per costum dir que sí a la meva participació en antologies, llibres col·lectius i totes les provatures similars que conec i fins i tot m’he deixat seduir dues vegades per l’Àlex Martín per esbrinar qui s’amagava al darrere del món del crim en català (els dos volums de Crims.cat, editats per Alrevés) i fins i tot em vaig embrancar a intentar descobrir qui eren els escriptors joves del país amb Els caus secrets(Editorial Moll). Però ja us dic que és molt més divertit participar en una antologia que no ser-ne el responsable. I tinc amics que en els darrers temps han fet d’antòlegs tant en castellà com en català –amb un esment especial per a l’Anna Maria Villalonga, de les seves assassinetes aplegades a Elles també maten ja n’han brostat tres novel·les.
Davant de la coincidència dels tres llibres esmentats, és inevitable haver de pensar en l’antologia com a gènere i en les seves possibilitats i intentar traçar algunes línies i possibilitats. D’una banda és inevitable la pregunta, per a què serveix una antologia? I de les múltiples respostes podríem escollir-ne tres: a) per mostrar el millor d’una producció concreta en un temps concret, tant de forma individual com col·lectiva; b) per donar a conèixer i vindicar un determinat gènere literari amb obra inèdita fins al moment; c) per fixar cronològicament un grup d’escriptors o una tendència determinada o el gust de l’editor de l’antologia.
Així, en la primera categoria teníem aquelles antologies clàssiques sobre el conte en català en determinats períodes històrics o les antologies poètiques per mostrar-nos peces seleccionades de grans poetes nacionals; en el segon grup podríem incloure els experiments amb el gènere del col·lectiu Ofèlia Dracs, per exemple; mentre que en el tercer hi hauria antologies de relats com per exemple les que han fet Manel Ollè o Lolita Bosch en els darrers temps (cenyint-nos al català, en castellà destacaria molt especialment la selecció del gènere crònica que va proposar Jorge Carrión a Mejor que ficción).
I aleshores, quin paper poden ocupar aquestes tres antologies que apareixen ara, fetes per editorials petites, en uns moments en què se’ns diu constantment que els contes no venen i que els llibres d’assaig col·lectius encara menys? Doncs crec que precisament hi ha un fet que uneix aquestes tres obres col·lectives: l’entusiasme dels seus editors i la capacitat de seducció envers els autors. Intentaré explicar-ho: Males Herbes edita els seus Punts de fuga després d’haver anat consolidant una editorial que ha combinat la descoberta de joies del passat amb algunes traduccions internacionals i sobretot una aposta per veus molt concretes del país; Xandrí treu Els crims nostrats apostant per escriptors d’aquí, per un llibre de quilòmetre zero i per un gènere que, diuen els qui en saben, està de moda. Arrela treu el seu volum partint de la premissa que és un llibre imprescindible i que ningú no reflexionarà sobre el futur de les Illes amb la independència de Catalunya si no és des de les pròpies illes. Tots tres llibres aspiren a ocupar el seu nínxol de mercat perquè tots tres són necessaris. Ep, i amb els tres t’emportes 68 autors a casa per anar descobrint i redescobrint. Això sí, algun repetit.
SEBASTIÀ BENNASAR

Sobre 'Punts de fuga' (a 'Gent normal' per Ramon Mas)

US REGALEM UN TAST DIGITAL DEL LLIBRE “PUNTS DE FUGA”



Cada Sant Jordi, i des de 2012, us preparem amb cura una especial selecció de contes i aquest any no podria ser menys! L'Editorial Males Herbes s’ha encarregat de fer la feina per nosaltres i edita el recull Punt de Fuga, on apareixen les històries que us explicaria l’avi a la vora del foc, sempre i quan el vostre avi fos un entès en ciència ficció, i un expert en els viatges en el temps (i ens consta que tots els avis d’això en saben un bon tros!) Aquí podeu descarregar 40 pàgines de l'original, que trobareu la Diada de Sant Jordi a la seva parada de Passeig de Gràcia nº 17. Ara, només falta la rosa!

Punts de fuga va néixer com un joc. La nostra idea era proposar un repte a una sèrie d’escriptors i veure com s’hi enfrontaven, si s’hi adaptaven o si se l’emportaven al seu propi terreny. L’única premissa era que escrivissin un relat en el que aparegués algun tipus de salt en el temps, de qualsevol mena. Volíem que ens sorprenguessin i ho van fer.

Tot i que la premissa de les narracions era de ciència ficció, vam obrir les comportes de bat a bat per convidar-hi un gran varietat d’escriptors que consideràvem afins a la nostra manera d’entendre la literatura. Ens era igual si provenien del món de la poesia, el teatre, la novel·la policíaca, el realisme, l’experimentació o l’especulació científica.

En algun moment s’ha dit que Punts de fuga és una mostra generacional, i en part potser sigui així, però us assegurem que aquesta no ha estat en cap moment la nostra intenció. Si bé és cert que la majoria de participants tenen menys de 45 anys, el nexe d’unió entre ells, més que una franja d’edat, és la voluntat de trencar amb els convencionalismes predominants, ja siguin lingüístics o temàtics, i de desviar-se d’un cert tipus de costumisme innocent que des de fa dècades predomina en la literatura catalana.

Ja tenim el taulell a punt i les fitxes col·locades, que comenci la partida:
Els quatre relats (que en veritat en són onze) que els amics de Gent Normal tenen la gentilesa de regalar-vos són una mostra clara de la pluralitat d’enfocaments que trobareu a Punts de fuga.

El primer és un viatge al propi passat en clau íntima, intens i emotiu, signat per la Carla Benet i titulat La pluja. El segueix La crida més enllà del temps, d’Enic Herce, un conte per amants del gènere més clàssic, ple de referències Lovecraftianes i paradoxes temporals. El tercer és un conjunt de vuit microrelats, divertits i poètics, d’en Martí Sales, aplegats sota un títol impronunciable. I el quart i darrer és un conte estrany i imaginatiu, com tots els del mestre Ruy d’Aleixo, que especula sobre el futur de l’evolució humana i porta com a títol Zoo Palau.

Però no oblideu que això és només un petit tast, Punts de fuga conté tants universos i veus diferents com autors hi participen, i és per això que val la pena perdre-s’hi durant tota una eternitat, o dues.

Els editors

Descàrrega de Punts de fuga

Fotografia de portada: Les Males Herbes
Text: Ramon Mas
Correcció: Raquel Molina

Sobre 'Punts de fuga' (al 'Time Out Barcelona')


Punts de fuga
Diversos autors
Males Herbes
398 pàg. 16 €

Atrevit és convidar 26 escriptors catalans a escriure un relat sobre els viatges en el temps. El resultat podria haver estat un pastitx informe amb disfressa d’antologia. Però no. Punts de fuga ofereix al lector el que el seu nom promet: un recull de mirades amb lectura de conjunt. 'Punts de fuga', punts de vista, universos personals –sovint amb conjuncions– enjogassats amb el concepte clau des de nivells variats. El temps com a experiment lingüístic d’una jam session coŀlectiva que trabuca la idea de la ciència-ficció com a baixa cultura. No tots els contes tenen el mateix calibre. N’hi ha de potentíssims i n’hi ha que els manca un bull: la irregularitat no deixa de ser un espill del món.

És la falsa creença sobre la implacabilitat temporal, els errors de percepció, la suspensió irreal i alentida del temps, les vides subsidiàries que renuncien a la principal, el vertigen d’abocar-se a un abisme inesperat, el temps trampa, la persecució dels instants per escapar, la vida sense principi ni fi, la inversió de les regles del joc, la frontissa franquejable del Big Bang, el desequilibri de l’univers, la por com a cronòmetre infaŀlible, el remolí que se’ns empassa, la fam d’aventura quàntica, la perfecció de la fatalitat, la memòria com a droga, els rellotges com a magatzem de temps i com a finestra a un altre món, l’obediència a la indiferència: el grumoll de Cola Cao és un forat negre.

Dels 26, només nou estan escrits en primera persona. La resta opten pel narrador omniscient (en la majoria dels casos dotat d’un humor hilarant) que endossa màximes inquietants: “El nostre univers és una simulació d’ordinador d’uns cíborgs alienígenes” (Emili Olcina), “La Bíblia és el millor llibre de ciència-ficció que s’ha escrit mai” (Joan Jordi Miralles), “Qui no tingui parella pot canviar el gat, el gos o la iaia, donat el cas” (Maiol de Gràcia), “Cal tornar a conèixer els cantons de les coses” (Yannick Garcia), “Quan s’és a punt de morir, el temps es deixa estirar com un xiclet i es projecta alhora cap enrere i cap endavant” (Jordi Nopca). La temporalitat no lineal de Parmènides fa d’aquest llibre un distingit vol avantguardista. Tenim escriptors plens de talent.

Sobre 'Punts de fuga' a TV3

Sobre 'Punts de fuga' (a 'Dreams of Elvex)

Ja fa temps que comento en aquest blog que m'agrada molt el que està fent l'editorial Males herbes. Quan vaig llegir que preparaven una col·lecció de relats sobre viatges en el temps em vaig excitar i tot, i la vaig comprar gairebé immediatament un cop va sortir. M'esperava relats basats en el viatge en el temps des del punt de vista de la ciència ficció: intentar fer modificacions en la Història, paradoxes, descripció de teories, màquines i estris per poder desplaçar-se en el temps, visites a futurs utòpics o distòpics, trobades amb avantpassats o descendents... llàstima que de viatges en el temps d'aquest estil n'hi ha ben pocs en l'antologia.

No estic pas dient que em senti enganyat, seria injust. Això és el que jo esperava, no el que realment ofereix l'editorial. A la contraportada està explicat clarament que els relats són visions personals dels escriptors del què és el viatge en el temps, i que hi hauria viatges literals i metafòrics. Aquí rau el principal defecte que he trobat en el llibre: algunes interpretacions són massa personals. Alguns autors han optat per viatges introspectius, costumistes, onírics, literaris o fins i tot lisèrgics enfront dels viatges en el temps stricto sensu. Deixar una màniga tan ampla als 26 autors ha acabat provocant que el resultat final sigui molt irregular, que hi hagi poca coherència i molts alts i baixos. No deixa de ser habitual en qualsevol antologia, fins i tot en les escrites per un mateix autor, però en aquest cas és molt evident. Potser era el propòsit editorial des d'un bon començament, oferir un calaix de sastre ben divers on poder triar i remenar tot presentant a diversos autors, però a mi no m'ha acabat de convèncer com a conjunt.

Podria dividir els relats en dos conjunts, els de gènere i els que no ho són, però m'estimo més dividir-los en els que m'han agradat i els que no, perquè existeixen totes les interseccions possibles entre aquestes quatre possibilitats ( no us penseu que pel fet de ser de gènere el relat ja m'ha agradat i  que no ho ha fet per no ser-ho, soc cap-quadrat, però no tant). Intentar comentar els 26 relats en una entrada crec que seria excessiu i ja ho farem col·lectivament a Fantàstik, així que donaré la meva visió personal de l'antologia i parlaré d'aquells relats que m'han agradat més i que han aconseguit sorprendre'm i emocionar-me en algun moment. Em sap greu dir que són menys dels que m'hagués agradat.
En La crida més enllà del temps Enric Herce fa un homenatge a Lovecraft, en un relat basat en les modificacions subtils que es podrien fer en les línies temporals per aconseguir canvis tot evitant les paradoxes. La prosa de l'autor m'agrada molt, i la trama és original i amb molts detalls històrics i científics interessants.

Crec que caldria tancar directament a la presó a Joan Jordi Miralles per exaltació de la pederàstia i... no, es broma... els que hageu llegit El paradís perdut l'haureu entès. És un relat que fa una clara crítica a algunes tendències editorials, amb una presència molt important de l'humor (tot i tocar per sobre un tema molt desagradable), i presentat en un estil molt original, basant la narració en els diàlegs. Tot un descobriment.


Albert Pijuan ens presenta a Zulufita o Els millors anys de la nostra espècie un futur bastant depriment en el qual una droga permet realitzar viatges temporals tot ficant-se en la pell de diferents personatges històrics. Costa entrar en el relat, tot és molt confús, la trama i la manera d'explicar-la,  i, amb perdó, sembla una gran palla mental al principi. Crec que està fet amb tota la intenció i, amb molta traça, recondueix la situació fins acabar creant un relat excel·lent. Recomano una segona lectura, la crec necessària per acabar de gaudir del relat.

Carla Benet, una de les dues úniques autores, en el seu tendre i breu relat La pluja ens parla de les conseqüències físiques de la fixació de certs records en la nostra memòria. Molt original, llàstima que no hagi aprofundit més en la història.

Un dels relats que més m'ha agradat és Un bosc de pollancres, de Yannick García, en el que una dona amb una petita crisi existencial decideix emprendre un viatge en el temps amb molta paciència i preparació. L'estil m'ha agradat molt, el.laborat però planer, i la resolució l'he trobat molt sorprenent i rebuscada.

Destaco també l'ambientació de Jet Lag, de Joan Todó. En poques pàgines ens presenta un departament policial del futur encarregat de recuperar obres d'art robades gràcies als viatges en el temps. El plantejament en si no és molt original, però la capacitat d'ambientació, la resolució i els detalls m'han agradat molt (el síndrome MacFly....se m'escapava el riure).

Per acabar mencionaré La magdalena del senyor Sistachs, de Pere Grament. Un relat amb una 
presència important de l'humor , i  que situa el viatge en el temps en un context que mai m'hagués esperat: les eleccions de l'equip directiu en un institut de secundària. El trio per afinitat laboral i perquè l'he trobat força divertit.Tot i que el conjunt no m'ha deixat satisfet, i a risc de semblar incongruent, us recomanaria igualment el llibre per diversos motius: primer perquè crec que hi ha suficients bons relats per aguantar el projecte (tot i que hagués fet falta una revisió més exhaustiva dels relats publicats, alguns fan baixar molt la mitjana general. Potser 26 són massa). Segon perquè continuo valorant la valentia de la proposta editorial de Males herbes (tot i que en aquest cas crec que no l'han encertat del tot), així com la seva política de preus. Tercer perquè m'ha servit per conèixer autors en llengua catalana que desconeixia i dels quals investigaré la bibliografia i estaré al cas de les novetats que publiquin. I finalment, perquè reconec que potser jo tinc una visió esbiaixada del que hauria de ser una antologia com aquesta, uns gustos i preferències molt marcats (tot i que oberts), i segurament des d'altres bagatges i experiències lectores hi haurà molta més diversitat d'opinions. Estaré pendent per saber si la meva és minoritària.