dilluns, 30 de març del 2015

Ressenya de 'Res no és real' al 'Quadern de llibres' ('Sonograma magazine')

Res no és real (per Marçal Borotau)


Títol: Res no és real
Autor: David Gálvez
I.S.B.N.: 978-84-943108-0-5
Editorial: Males Herbes
Res no és real Autor: David GálvezEl nostre col·laborador, Josep Terradas, ja va escriure en la ressenya de la primera novel·la de David Gálvez, “Cartes mortes” (veure la ressenya), el comentari següent: “L’estil de l’autor és treballat de contingut i forma, ple de recursos i arguments literaris perfectament lligats que sorprenen al lector”.
Amb aquesta segona novel·la, Res no és real, Gálvez torna a sorprendre’ns amb un relat angoixós narrat per un personatge rebel i sensible, en Campverd, que ens explica com funciona la vida en uns camps de maduixers infinits: les maduixes són el motiu de la nostra feina, el centre de la nostra vida, la nostra matèria de subsistència. El personatge és conscient de no saber si a cada objecte i cosa li correspon una paraula diferenciada. Tot el que té és un obsequi dels que ens vigilen.
Des de la primera frase a l’última -des del dia 44368 fins el dia 44711- tot contribueix a crear un ambient on el personatge mostra totes les cartes d’una situació sense sortida: res no és real en una comunitat condemnada a no saber-ho tot, a no pensar-ho tot i a no recorda-ho tot, perquè els que ens vigilen, els obliguen a recordar la Llei, el temps i l’horror.
De capítols curts i amb ritme trepidant, la narració colpeix per la seva intensitat i per la reflexió ombrívola del protagonista, un individu fascinat per l’escriptura que busca fràgils certituds allà on pot, i les troba, potser, en una melodia que era el dibuix de l’alegria possible dins de la negror. Les desaparicions i els horrors marquen el dia a dia dels membres de la tribu Campverd, un poble emmurallat (al final dels camps només hi ha uns murs perfectament llisos) i segrestat per l’omnívor poder.
Gálvez desplega la seva riquesa expressiva en un asfixiant reflexió sobre com els cèrcols del poder estrenyen, cada vegada més, l’ésser humà.

divendres, 27 de març del 2015

Entrevista a "Els de dalt" de Júlia Bacardit i Irene Pujadas

David Gálvez: “Què collons estem fent? Com és que no ho rebentem tot?”


L’any 2008, David Gálvez va entregar dos manuscrits a l’Editorial Males Herbes [El 2008, les vaig acabar d'escriure, crec. Les devia lliurar a Males Herbes la tardor del 2012?]. El primer que van publicar va ser Cartes mortes, una mena d’epistolari dirigit a un destinatari que mai no respon. Res no és real, que va arribar a les llibreries tots just fa uns mesos, és  un diari situat en un món paral·lel-futurista-distòpic en què el protagonista descriu l’ambient i les lleis —macabríssimes— que envolten la seva societat. Ens trobem amb Gálvez a la Llibreria Calders per tenir-hi una conversa llarga i fructífera sobre el poder, la memòria, les (poques) similituds i (moltes) diferències entre les seves dues obres obres, sobre com Bolaño el va posar entre l’espasa i la paret, sobre com Borges va treure tota la pompa al castellà, l’escriptura postmoderna, rebentar-ho tot i moltes coses més.

David Gálvez, cafè en mà, a la Llibreria Calders. (c) Editorial Males Herbes
L’escriptura de Res no és real coincideix amb la part final de l’escriptura de Cartes mortes.
Escric Res no és real per desofegar-me d’aquesta escriptura tan bèstia, recaragolada i precisa que és Cartes Mortes. Tot i que sembla un caos, Cartes mortes és molt precís. El procés d’escriptura d’aquesta primera novel·la va consistir en molta reescriptura. Reescriure-la va ser difícil, perquè no hi havia capítols clàssics que pogués rellegir fàcilment, qualsevol cosa podia fer que el conjunt petés. Les dates de l’escriptura de Cartes Mortes són reals, després a la realitat tardo tres vegades més del que figura que tardo, reescric, etcètera. En canvi, Res no és real la vaig enllestir amb sis mesos, la vaig escriure a raig.
Què tenen en comú les dues novel·les?
La coincidència és que les podries posar així [les col·loca una al costat de l'altra] o així [les posa del revés]. Jo no hi sé veure més coincidències. A la primera el narrador és un tio solitari amb un passat que no saps quin és i que té referències i preocupacions culturals, estètiques, històriques i literàries. El protagonista de Res no és real no, aquest només té la preocupació de la família, la família, la família i la supervivència.

Què collons estem fent? Com és que no ho rebentem tot? La meva manera de rebentar és escriure llibres i no parlar-ne directament, perquè és un puto pal parlar d’això una vegada més

Nosaltres el que havíem trobat és que les dues comparteixen un narrador en 1a persona i que a cap de les dues no hi ha gaire trama, la segona és més com un fresc d’un món diferent, però tampoc no hi passen gaires coses.
No coincideixo tant. Jo trobo que la primera és un exercici més directe contra la trama: quan em pregunten de què va no sé com explicar-ho. En canvi Res no és real sí que l’he escrit amb una trama al cap, tot i que després jo decideixo què explico i què no, perquè no m’agrada explicar una història tancada, crec que això ja es nota.
I com a escriptor, planifiques gaire?
En les dues novel·les tinc un motor de per què vull escriure el llibre. Tinc una història que vull explicar amb una idea o escena central i llavors construeixo una pel·lícula al voltant.
Cartes Mortes, per exemple, va començar com un projecte col·lectiu a quatre mans. A més sabem que ja has col·laborat amb altres projectes d’aquest tipus. Què pot aportar l’escriptura col·lectiva?Moltíssim. La part de diàleg que diu l’altre i que tu no t’esperes. Pot posar-te en una situació o territori que no és el teu, en el qual no estàs còmode: això és molt interessant per escriure i per crear en general. Et pot aportar rebaixar egos, de vegades, perquè se suposa que els creadors estem molt pegats de nosaltres mateixos i formar part d’un col·lectiu pot ajudar-te a veure les coses diferent. Jo crec que és positiu, entenc molt la creació individual i hi crec moltíssim, però participar en projectes col·lectius també em sembla un joc molt vàlid.

Per mi el més revolucionari continua sent l’escriptura, el poder de la paraula

Per què no va funcionar, el projecte?
Al principi em dirigia a algú que, com a escriptor, sabia que podia contestar-me com un personatge. Jo li proposava aquest joc: creo una situació inicial, escric una carta i a veure què em contestes. Però aquesta persona no va entrar en el joc. I com que no hi va haver  resposta vaig tirar milles, i quan portava dues o tres cartes em vaig adonar que era perfectament vàlid, que podia prescindir de l’interlocutor. Vaig decidir continuar fent veure que insistia escrivint i reclamant la seva atenció.
És la idea de l’escriptura quan ja no hi ha cap altra alternativa, em recorda a Beckett. A més, el teu narrador el menciona sovint.
Sí, perquè el que jo volia fer amb Cartes mortes és un exercici. Així com a Res no és real el motor és una desaparició i un dolor, en aquest cas el motor és la línia entre estar grillat i ser normal. El que miro de mostrar és que, depenent del moment o de l’observador, un mateix tio pot ser considerat un boig o una eminència. A la primera versió de la novel·la el protagonista estava realment boig, però quan et fots en aquest món i comences a llegir informes mèdics de com de fotuda pot arribar a estar la gent…
Això vas fer-ho, però? Et vas estar documentant?
Sí, perquè en la primera versió el tema que m’interessava era la bogeria, però no sabia trobar el què. Què vol dir la bogeria? No vol dir res. Llavors em poso a investigar i començo a llegir casos de gent que li passen coses, informes… és un abisme tan brutal! I no m’interessava això, a mi el que m’interessava és el tio que ha passat la línia però que després pot fer una vida mitjanament normal, o no, o ja està perdut per sempre, o està en una càtedra i et fot un discurs brillant i el dia següent el veus en un bar i dius ‘aquest tio està desquiciat’. Però al llibre no dic mai si el protagonista està boig o si és una eminència.

(c) Editorial Males Herbes.
I per què són tan escassos els fragments en què el narrador de Cartes Mortes parla sobre si mateix? Jo els he gaudit i he trobat a faltar que n’hi hagués més.
Això era com un regalet meu, la meva història era l’altra. Les transicions les vaig escriure perquè veia que tot plegat era massa difícil d’entendre, perquè jo no us dono pistes. On està el narrador? Qui és? Està realment tocat o no? Té família? Està desesperat? Està internat en un centre o en un departament de la facultat que sigui? Les transicions serveixen per donar més pistes que a aquest tio li han passat coses, que està en aquest punt vital perquè li han passat certes coses. I, per fer-ho, vaig decidir triar poemes i transformar-los.
Sí, com el poema Remordimiento de Borges. De fet es veuen moltes influències, ets molt cortazarià, analitzes molt Cortázar i això ho he agraït bastant… Però crec que prefereixes Borges. Què t’agrada més, de l’escriptura de Borges?
Moltes coses. M’agrada molt la precisió a la qual arriba a partir d’un cert moment, abans de quedar-se cec del tot i haver de dictar. Com treballa els textos, com tatxa una paraula i canvia una coma: la precisió. I una cosa que fa prèviament, que és treure tot el rotllo aquest de floritura de la llengua castellana. Fa una neteja brutal. Després de Borges sembla que es pugui escriure fàcilment, però és clar, això és una feinada!
Li treu la pompa al castellà.
Li treu tota la pompa. Tu llegeixes la literatura castellana feta a Espanya durant aquella època i és infumable. I Borges fa net i facilita que després gent d’altres tradicions —com el Quim Monzó aquí o com gent d’altres països, imagino— pugui partir d’una literatura normal. Perquè això la literatura anglosaxona ja ho tenia i Borges beu molt d’aquesta tradició, però que un sol tio pugui netejar tota una tradició com la castellana és increïble. Perquè ningú es planteja la feina que és això de fer menys subordinades, de posar més punts i més seguits, de treure adjectius sobrers, de no fer servir adverbis i de dir la paraula justa.

El que miro de mostrar a Cartes mortes és que, depenent del moment o de l’observador, un mateix tio pot ser considerat un boig o una eminència 

Cartes Mortes hi ha molta intertextualitat, teoria de la recepció, molts coneixements literaris, històrics i tal…
Això ho dius tu, no?
Què vols dir?
No, és casualitat, jo no en sé res de tot això.
(L’entrevistadora es mostra confusa i l’entrevistat se’n riu.)
Sí que hi és, sí que hi és.
Aquesta literatura intertextual i autoconscient típica de la postmodernitat no pot allunyar una mica l’emoció del llibre?
Sí, pot ser un obstacle però jo en el fons me n’estic rient, d’això. El meu exercici no era postmodern, tot això és molt vell i jo ja ho he patit molt. El que jo proposo és un joc, un entreteniment. El narrador mai no arriba al moll de l’os, mai no parla en profunditat. Tot plegat era un joc volgut perquè tu decidissis si aquest tio és un papanates o està grillat o realment hi toca.Cartes Mortes, que és el llibre que la gent s’ha pres més seriosament, és el que era més de broma. I al revés. Però és que ens passa això, que ens quedem en la forma. Si és una mica abarrocat o ens costa més de llegir ja ha de ser profund, per què? I Res no és real, en canvi, per què no pot contenir bombes de rellotgeria, malgrat ser una lectura més light?
Res no és real, de fet, no és gens de broma. No. Cartes mortes és més cerebral i més joc, tot i que després o pilles l’humor o t’ho prens seriosíssímament. Però Res no és real és més sentit.
Quin és l’orígen de la novel·la?
El motor principal és la desaparició d’una filla. Tota la resta és per poder parlar d’aquest forat brutal que és que et desaparegui una filla, imaginar-se què pot significar això. Jo tinc una filla de disset anys i si per un moment em pogués imaginar què seria… Si això no et mou a escriure una història malament, no hi ha res més fort que això! Per un moment t’imagines el que pot ser i penses: com puc explicar aquest forat? He de muntar una pel·lícula que presenti en quin món això podria ser acceptable, perquè és inacceptable. És inacceptable que la gent es mori o que hi hagi violacions o que hi hagi tortures, però no faré un discurs així perquè no té cap força. El tema de les desaparicions de Mèxic o les violacions massives de l’Índia l’acceptem perquè ens toca de lluny, però si et toca directament, què? Què fas? Quin paper fas davant d’un poder que ho controla tot? Escriptura. Per mi el més revolucionari continua sent l’escriptura, el poder de la paraula.

Jo recordo molt 2666 del Bolaño perquè hi ha la part aquesta dels assassinats en què descriu cada noia que ha mort a Ciudad Juárez. Agafa i diu: “Fulanita de tal, nom i dos cognoms. Iba vestida con…”. I no fa res més, el cabró. I dius, on és la trama? Això és la trama, te l’estàs menjant amb patates

Vam posar un fragment de Res no és real a Facebook i vam utilitzar la paraula “distopia”. Vam ser atacades i tu ens vas dir que no era una distopia, que era ben real. 
Jo penso que no és una distòpia. Aquest món l’he muntat jo, però hi ha llocs al nostre planeta tot això està passant, encara que sigui amb variacions.
És real, però tu ho redueixes a la mínima expressió. A la novel·la el món són simples camps de maduixes, però després sí que hi ha molta realitat.
Per exemple, tu ara no t’escandalitzes perquè se’t mori algú. Acceptes que si és gran ja li tocava, o que si estava malalt fa temps també. Per què? Per què ho acceptes això? Per què acceptes la mort i no et fots a cridar i a revoltar-te cada vegada que es mor algú? Perquè ho tenim interioritzat, és part de la vida. Jo no podia parlar directament de la mort perquè això ja ho tenim assimilat, havia de fer una altra invenció per replantejar la mort: les desaparicions. És com a 2666 de Bolaño, la part de les desaparicions de Mèxic. Això és brutal i real i ningú en fa cap cas. Però no estic pensant en Mèxic quan escric la novel·la.  Ni en l’Holocaust, ni res.
Cap mena de denúncia social?
No. L’únic que passa és que hi ha tot aquest tema que personalment et colpeix i penses en com expressar-ho de manera que s’entengui. Em pregunto com pot ser que siguem tan animals de no reaccionar davant de segons què. I el que faig és plantejar-me per un moment què collons passaria si visquéssim en una societat com aquestes. Ja hi vivim, aquesta és la meva conclusió.

(c) Editorial Males Herbes.
Res no és real hi ha el tema de la memòria, que sempre m’ha interessat molt, i el protagonista no para de referir-s’hi: la por a no recordar bé i a creure’s o no la realitat. La memòria és un tema que et preocupi a escala individual o col·lectiva?
No em preocupava gaire, però jo visc a Andorra, tinc el Pirineu molt present. I quan penso en segons quins pobles que he conegut en què la gent no tenia cultura literària, que no escrivien ni llegien i que vivien per subsistir, em venia molt al cap tot això. Com ho fan aquesta gent per recordar? Quina història tenen? La història és el que recorden perquè no tenen res més, no hi ha res escrit. No tenen la “Gran Novel·la de Barcelona”, que n’hi ha cent.
Tampoc tenen unes memòries escrites, posem per cas.
No, tenen un àlbum de fotos i el record de les històries que s’han anat explicant dins la família. Això m’interessa com a narrador, m’interessa què recordem i m’interessa per què segons quines coses les oblidem, passem pàgina o les recordem diferent. O qui ens dicta què està bé recordar i què no, perquè això va lligat al fet que recordem el que ens diuen que recordem, en el fons.
A nivell col·lectiu, vols dir?
Sí, està claríssim. Per aquí qualsevol dia apallissen a algú i segons qui sigui no es recordarà i segons qui sigui sí. Qui decideix quins records són els bons i quins no? Això m’interessa molt. Sobretot quan és imposat.

De fet, això és el que hauria de provocar un llibre: si tens el mínim interès de parlar-ne una mica més quan acabes de llegir-lo, jo crec que ja és l’hòstia

Quan hi ha el tema del poder pel mig.
Als personatges de Res no és real els ve dictats quins records han de mantenir. A tots ens passa: hi ha coses que les has de remenar molt, has de buscar molt bé en determinades hemeroteques per recuperar segons què. És molt misteriós, tot això. I en canvi hi ha coses que es rememoren tranquil·lament. A Andorra, que és una societat bastant tranquil·la i amb poca criminalitat, un dia un tio va aparèixer mort per pallissa. I ningú en parla els diaris, ningú li fa un homenatge i cap institució pública es manifesta. Era un homosexual d’origen portuguès menor de divuit anys. I no li volien fer mal, els altres pobrets es van escalfar i el van matar a coces. Què dius, tio? I això no és motiu d’una gran novel·la? Ja no dic titulars als diaris, fot la Gran Novel·la d’Andorra entorn d’això i potser estaràs fent alguna cosa positiva. 
Ja, també hi ha certa apatia col·lectiva.
Això em revolta, i Res no és real vol explicar això sense fotre sermons. L’excusa de la tragèdia personal de Res no és real em serveix per fer la visió de la comunitat, de com som d’animals. L’altre dia el meu fill de dotze anys em va dir: “No ho entenc, l’altre dia van dir tals anys de presó per això i ara han dit tals anys de presó per allò”. Eren penes similars per fets que no tenen la mateixa importància, i un nano de dotze anys ho veu. Què collons estem fent? Com és que no ho rebentem tot? La meva manera de rebentar és escriure llibres i no parlar-ne directament, perquè és un puto pal parlar d’això una vegada més.

Renovant foto de contracoberta. (c) Editorial Males Herbes
Però aquesta és la gràcia de la ficció, no? Poder parlar de les coses de sempre d’una manera que no sigui ‘sobada’.
Jo recordo molt 2666 del Bolaño perquè hi ha la part aquesta dels assassinats en què descriu amb pèls i senyals com és cada noia que ha mort a Ciudad Juárez. Agafa i diu: “Fulanita de tal, nom i dos cognoms. Iba vestida con…”. I no fa res més, el cabró. I llavors una altra, una altra, i una altra. I dius, on és la trama? Això és la trama, te l’estàs menjant amb patates, i en portes dues-centes i voldries parar perquè dius “tio, t’he entès, m’estàs dient que ho estem ignorant”. Però no tens collons de deixar el llibre, perquè si deixes el llibre ets un cabró. Aquest mecanisme trobo que té molta força, que a través d’una ficció pugui comprometre’t a tu com a persona.
És una mica com Shoah de Lanzmann, que et fa estar davant la tele nou hores veient un documental sobre l’Holocaust. I segurament això és el que ha de fer la literatura.
Si això no és potent… I després jo gaudeixo més d’una altra part de 2666, però aquesta em posa contra la paret, m’està dient “mou-te, deixa el llibre, tingues els collons de dir que no t’importa que hi hagi nenes mexicanes tirades per tot arreu”. I passo molt de la literatura política, no m’interessa i no és el que jo vull fer aquí. Però aquest component és molt potent.

Com a narrador, m’interessa què recordem i m’interessa per què segons quines coses les oblidem, passem pàgina o les recordem diferent. O qui ens dicta què està bé recordar i què no

De totes maneres crec que Res no és real també té capes, no? Vull dir que té diversos nivells de lectura. 
Jo ho miro com els Simpson, que no és una referència que ningú faci anar. Però jo puc asseure’m a mirar els Simpson amb els meus fills ara, fa cinc anys o en fa deu. Ells riuen d’unes coses i jo d’unes altres, i això és ideal. Hi ha gent que es quedarà amb la primera capa de lectura i et dirà “quina tonteria, això és molt simple”. Tu has vist fins aquí o el llibre et permet aquesta lectura, ho accepto. Jo sóc molt prudent amb això, escolto el que la gent em diu i em sembla tot bé. A sobre que et llegeixen!
Creus que el lector ideal de la Cartes mortes és diferent del de Res no és real?
Sí. No és que jo busqués un públic, jo explicava una història i tinc clar que no totes les històries explicades d’una determinada manera són per tothom. Cartes mortes no la pot llegir tothom. En canvi, la meva filla de disset anys s’està llegint Res no és real i no hi ha cap problema. El narrador ve d’una cultura molt bàsica, dubta sobre com dir això o com interpretar allò, per això ha de parlar d’una manera senzilla. Per a mi l’exercici aquí era passar del barroc de Cartes mortes a una manera de dir molt breu, exacta, innocent. Fins i tot a risc de que em diguin “hòstia, quina merda d’escriptura és aquesta?”.
De fet, el tipus d’escriptura de Res no és real es justifica molt pel context de la novel·la. Les anotacions al diari són com l’intent del protagonista de sobreviure: el món existeix i jo sóc gràcies al que puc dir. A tu et deuria ser complicat escriure d’una manera tan senzilla.
Sí, al principi em costava molt, però jo crec que trobar el to era trobar la història. El motor del que volia explicar ja el tenia, havia de construir aquest món però havia de decidir com parlava el protagonista. Això és molt Borges: si trobes el to del narrador ja tens el que cal. Havia d’engegar fent molt d’èmfasi en aquest llenguatge, però després deixo que el tio també s’alliberi, començo a fer frases més llargues i trenco una mica la versemblança. Forço el canvi perquè el tio evoluciona molt, però és que li passen coses molt grosses.
D’altra banda, vas escriure aquestes dues obres l’any 2008, i d’això ja fa set anys. Rellegint-te, hi ha coses de les quals estàs orgullós i altres que tant te fan? 
M’he hagut de rellegir, és part de la feina: t’arriben les galerades i has de mirar-te-les. Jo no volia remirar-me Cartes mortes perquè estava molt allunyat del producte inicial. Després de tants anys treballant-la, ja és igual: tindrà coses bones i dolentes però tampoc passa res. Quan el llibre físic de Res no és real arriba a casa, me’l llegeixo i hi ha coses que no recordava! I això que acabava de llegir-me’l per les galerades, però hi ha detalls que no recordes. De vegades et sorprens i dius “aquí has estat molt bé, aquest cop no me l’esperava”. I al revés.
No tens manies, com a escriptor. 
Això és un entreteniment. Si surt bé i algú hi veu alguna cosa, genial. Que no t’agrada? És igual. A mi m’agrada que la gent em faci reflexions o crítiques que veig que hi ha pensat i que ha trobat coses. M’interessen més converses com la que estem tenint ara que la crítica en si. De fet, això és el que hauria de provocar un llibre: si tens el mínim interès de parlar-ne una mica més quan acabes de llegir-lo, jo crec que ja és l’hòstia.

Borges treu tot el rotllo aquest de floritura de la llengua castellana. Fa una neteja brutal. Després d’ell sembla que es pugui escriure fàcilment, però és clar, això és una feinada!

Quin és el teu cànon? 
És evident que com a escriptor tens un cànon, perquè com a lector tens unes referències que et guien a l’hora d’escriure, que et marquen uns estàndards. Jo sóc molt de Melville. Penso que no hi ha res més bèstia que Moby Dick. Aquest llibre no s’acaba. Te’l llegiries deu vegades i encara no t’hauries assabentat de res. Després hi ha llibres molt petits del tamany de Res no és real que tampoc te’ls acabes. Penso en Imaginary Life del David Malouff, un australià. El llibre és una bomba: agafa l’anècdota de quan desterren Ovidi de l’Imperi Romà i el porten a terra bàrbara. I aquest tio, que havia estat en un entorn molt controlat, surt fora i ha de començar a acceptar una altra manera de veure el món. L’anècdota històrica és intranscendent, però la manera com l’escriptor t’explica la transformació del protagonista és molt bèstia. I Cortázar m’agrada, però també hi ha molta cosa clàssica que m’agrada. El Vargas Llosa més potent, per exemple, el de La casa verde. També Berlin Alexanderplatz d’Alfred Döblin. M’agrada el Quim Monzó dels contes, trobo que no s’acaba. I m’agrada el Borges d’alguns relats i de la poesia.
Tens el teu propi cànon.
També és casualitat: el que et vas trobant i et va agradant.
I circumstancial: el que llegeixes en el moment adequat.
Després hi ha obres acadèmiques que també m’han impactat molt, obra de mitologia o d’història de la religió comparada. M’impacta igual això que la ficció. Segurament al meu cànon hi hauria quatre o cinc llibres que no serien de ficció, ni de poesia. Joseph Campbell i el seu mite de l’heroi, Neumann i el mite de la gran Mare, Mircea Eliade… Això m’interessa igual o més que una obra de ficció estàndard. Són llibres bestials, a cada pàgina hi ha cinc o deu històries. És millor que una novel·la.
Moltes gràcies, David, ara esperem que la gravadora funcioni.
Si no, mentiu i ja està.
Entrevista de Júlia Bacardit i Irene Pujadas

diumenge, 22 de març del 2015

'Res no és real' ressenyada a 'Dreams of Elvex'

Res no es real - David Gálvez

Recuerdo que cuando se publicó en 2014 la antología Mañana todavía se entabló una discusión (bastante tibia, no llegó la sangre al río) sobre lo que se podía considerar distopía o no y incluso alguien con ganas de provocar se inventó el concepto distopina para hablar del tema. Res no es real, de David Gálvez, se merece un 100% de distopina, sin duda alguna.

En esta brevísima novela que se lee en una sentada el autor nos presenta esbozos de una sociedad cuya supervivencia se basa en el cultivo de fresas. Unos seres enigmáticos, Los que nos vigilan, se encargan de proporcionarles agua, herramientas y cuidan que su hábitat (totalmente cerrado al exterior) no se deteriore. Los habitantes de esta sociedad pagan con creces, porque de manera periódica, cuando se levantan de un sueño sospechosamente largo, descubren que algunos de sus familiares han desaparecido.

Cómo se ha llegado a esta situación es una incógnita, aunque el autor deja ir detalles que permiten intuir como ha ido evolucionando la sociedad. La estructura de la novela está basada en capítulos muy cortos, encabezados por una fecha de cinco dígitos que nos permite seguir el ritmo en que el narrador, de manera poco periódica, nos va explicando su historia. Repite de manera insistente, casi como un mantra, algunas frases y conceptos para remarcar algunas ideas, y lo consigue, sin que se haga pesado el recurso.

Parece mentira que en tan pocas páginas y en capítulos tan breves el autor sea capaz de tocar de manera tan completa temas tan complejos como el lenguaje y su función, aspectos de sociología, de religión, ... incluso algo de botánica aplicada.

Aunque la novela me ha encantado le voy a poner dos pegas. Estoy convencido de que el autor lo tenía así pensado, pero me ha dejado con demasiados interrogantes. Tengo ganas de saber más. La segunda pega es el final, demasiado abrupto para mi gusto. 

Definitivamente la editorial Males herbes se está convirtiendo en una de mis preferidas. Son valientes y tienen buen ojo (al menos conmigo están acertando de pleno). Una de mis próximas lecturas va a ser Punts de fuga, una recopilación de relatos sobre viajes en el tiempo en el que David Gálvez también participa. La cosa promete.

divendres, 20 de març del 2015

Ressenya de 'Res no és real' a 'El Biblionauta'

RES NO ÉS REAL (2015) – David Gálvez

gàlvezAutor: David Gálvez
Títol: Res no és real
Editorial: Males Herbes
Any: 2015
Pàgines: 129
ISBN: 9788494310805
Valoració: ★★★★

Grata sorpresa la que m’he endut amb la lectura de l’últim llibre de l’editorial Males Herbes. És clar que a aquestes alçades no m’hauria de sorprendre res que sortís dels forns de Males Herbes, però la veritat és que han aconseguit, una vegada més, deixar-me amb la boca oberta amb aquesta original (i arriscada) proposta de David Gálvez (Vilanova i la Geltrú, 1970). La segona a aquesta casa, després de les seves Cartes Mortes (2014). Com en bona part dels llibres que editen, la brevetat és un segell de la casa. Aquest cop, però, dir que aquesta novel·la és breu és fins i tot dir massa. I és que el llibre es pot llegir amb un parell d’horetes sense problemes. De fet, podríem qüestionar fins i tot si no es tracta d’un relat llarg, en comptes d’una novel·la curta. I els capítols, més que curts, són breus. Brevíssims. Encara diria més: en alguns casos són realment minimalistes. Però res de tot això són crítiques. Al contrari. Els assidus al bloc ja saben que aquí som grans defensors de la bona literatura en petit format. Com és el cas de Res no és real.
Potser sigui una novel·la curta, però s’endevina una gran tasca literària al darrere per part de l’autor, en especial en el cuidat estil que ens ofereix, una autèntica meravella. Sense ànim d’exagerar, he de confessar que la primera pàgina (el primer capítol) ha estat del millor en català que he llegit des de fa molt de temps. “No ho sabem tot”, comença. Una frase que, com un mantras’anirà repetint una i altra vegada. O una lletania, expressió que usa l’autor en algun moment i que també donaria raó de la naturalesa d’aquests capítols i ens faria entendre el ritme cadenciós amb què anem avançant en la lectura.
Cada capítol està encapçalat per una xifra de cinc dígits. Es tracta de la data (res a veure amb cap calendari conegut) en què el protagonista, en 1a persona, va consignant les seves vivències en un futur indeterminat, en una mena de societat agrícola posterior a la nostra (no s’aclareix en cap moment què va ocasionar la fi del nostre món) i en què es desconeix pràcticament tot. A causa d’aquesta ignorància es dóna molta importància als records i a l’escriptura, en aquesta societat. És la manera de mantenir-se arrelats al passat, a la memòria. En aquest estat primigeni, els homes i les dones d’aquest nou món es dediquen  en exclusiva a una tasca sorprenent: cultivar maduixes. Camps i camps de maduixes. No em puc estar de recordar la popular Strawberry fields forever(1967) de John Lennon, amb una lletra plagada de referències a la nostàlgia, el surrealisme i la filosofia. També.
Contra el que puguem pensar d’aquesta imatge tan bucòlica, cal dir que la societat dibuixada per Gálvez no és cap utopia. Més aviat al contrari. La novel·la entra de ple dintre del que es coneix com una distòpia, és a dir, un futur antiutòpic.  A mesura que el protagonista va descabdellant la seva societat en el dietari, anem entenent que la humanitat viu captiva en un món injust i cruel, sotmesa a l’arbitrarietat. En el seu treball quotidià, els humans estan supervisats per unes estranyes presències, uns éssers que mai han vist ni saben qui són, i als quals anomenen simplement com els que ens vigilen. No s’explica gaire res d’ells, perquè senzillament s’ignora, però dóna la impressió que són una mena de deïtats.
S’escau, doncs, entendre en clau existencialista aquest aspecte de l’obra: “Per què rebem obsequis? Qui o què va crear els camps de maduixers? Per què hi ha desaparicions? Per què existeixen els que ens vigilen?” El món que els envolta, la vida, la mort, el sentit (o sense sentit) de tot plegat, etc. Tot això ve donat per una mena de cicle vital que a la novel·la se’ns representa per èpoques de gran sequera on hi ha restriccions d’aigua, la tornada de l’aigua i la caiguda de la gent en una mena de sopor, el despertar d’aquest son, conegut coml’horror i, finalment, les desaparicions. Ningú entén per què, però sempre que es desvetllen d’un d’aquests sons narcotitzats, algú ha desaparegut: la mare, el fill, un amic. Això causa desassossec en les persones, però s’assumeix resignadament com una fatalitat inherent a la seva condició.
En paral·lel a aquesta reflexió més de tipus existencial, una altra de tipus lingüístic. Gálvez, que ha treballat molt la llengua en aquesta seva obra, dedica alguns capítols a explicar-nos temes podríem dir-ne metalingüístics del diari del seu protagonista: la funció de les majúscules, la importància d’alguns noms que escriu en cursiva, etc. Tot sembla nou. Per fer. En aquest recomençar, el mitjà d’expressió és a les beceroles i, com nens, els humans s’obren camí cap al coneixement a través d’un llenguatge mancat, però bell. Ingenu, però sincer. En definitiva, que Gálvez ha sabut construir de manera molt eficaç una petita gran metàfora de la nostra condició humana i de la necessitat de l’existència de Déu.
lectura patrocinada per:
males-herbes

Xerrada amb la gent de Fantàstik

divendres, 13 de març del 2015

Text totalment al·lucinant sobre 'Res no és real'

Els llibres trien els seus lectors. No viceversa. Així, em trobo que un lector dels meus dos llibres publicats a Males Herbes m'envia un text enorme (en tots els sentits de la paraula). Vaja, que rebo el text com a comentari a un dels apunts d'aquest blog. No sé qui s'amaga rere l'artefacte. No sé si es tracta d'un amic amb ganes de gresca o si un desconegut totalment seriós.

El publico aquí tal i com l'he trobat. Parauleta del nen Jesús que jo no sóc el Gombrowicz de Cartes mortes que escrivia les crítiques i ressenyes als seus llibres.

De veres que aquest lector existeix. Potser juga una mica a interpretar un personatge, no ho sé. Segur que du màscara (no crec que ni el malnom ni el nom pretesament real amb els que signa siguin verdades verdaderas). Amb tot, el lector existeix: ha llegit i rellegit, ha resseguit traces inversemblants a Res no és real (com si fos a la vegada el protagonista obsessiu de Cartes mortes), ha escrit i ha arribat a un munt de conclusions.


Res no és real

David Gálvez
(Ed. Males Herbes, 2015)


Notes de lectura improvisades
d’en Sidro de Creuvell





Tot i que les he trobat quan estava escrivint el punt VI, i tot i que suposo que m'ho podria haver fet venir bé per encabir aquestes citacions en unes notes al peu, poc o gens forçades; prefereixo, sense falses modèsties, respectar les precedències:

"Més enllà de les interpretacions antropològiques, psicològiques o polítiques, perfectament pertinents i complementàries, em sembla entendre que els qui ens vigilen som nosaltres, els humans (sota l'atàvica forma del pagès que barreja l'insecticida amb l'aigua i el peó negre que elimina els insectes difunts). Els protagonistes són els insectes aracniformes, que anhelen la lleugeresa alada de les papallones, de la mateixa manera que Verdaguer a Sum vermis. La humanització dels insectes. Tard o d'hora un d'ells se somiarà convertit en monstre antropomorf, i dissimularà mentre la família se n'esgarrifa."

Enric Virgili, 21 de febrer de 2015, a les 2:14 pm

"Quan llegeixes el llibre, els seus personatges se't presenten en dues formes físiques simultàniament. Podríem dir, més o menys metafòricament, que els grans camps de maduixers són un camp de concentració muntat per unes aranyes emprenedores per criar papallones fresques de consum propi. Les (hipotètiques) papallones saben escriure, s'abracen, estimen els seus fills i cultiven les seves maduixes de cada dia. Fan servir aixetes i galledes, aixades i cubells. Són unes papallones molt humanes. A “els qui les vigilen” no els veuen mai."

Alexandra Grebennikova (citada per l’Autor), 21 de febrer de 2015, 10:12 am




I. 343 dies, 120 anys i mig

El primer dia és el 44368. O sigui, que fa aproximadament cent vint anys, sis mesos i uns quinze dies des que va començar el compte mateix dels dies. El darrer dia és el 44771. O sigui que tot plegat passa en 343 dies. Com qui diu, onze mesos i mig. Però en aquest interval sabem que hi ha com a mínim una becaina grossa i, per tant, hi ha sis dies que son comptats per convenció, i que podrien ser-ne més, però que no se sap. Si la periodicitat de les becaines grosses és de, més o menys, dues per any (suposem que el llibre comença poc després de la desaparició del germà i la desaparició de la filla es produeix més o menys a meitat de l'any que el llibre recorre); aleshores en 120 anys podríem estar acumulant un error (suposant que les becaines grosses oscil·lin entre sis i dotze dies) d'aproximadament quatre anys.

Estranya que en Campverd no hi hagi pensat, però si més no, cap altre mètode de còmput temporal conegut s'ha enfrontat al fet que, de cada any, puguin ballar fins a sis dies... i a més no se'n sàpiga la quantitat concreta. O sigui que si es conforma amb l'ingenu un-dia-un-nombre, no pot ser per falta d'observació (de fet els motius de la convenció dels sis dies per becaina grossa són força raonables i tota l'especulació sobre les dies d'una sola xifra repetida —44444— descartada amb molt bon senderi) sinó que és perquè —fixeu-vos-hi bé— hi ha dies i nits, veuen les estrelles a la nit, però no saben res del Sol ni de la Lluna. I per tant ni de setmanes ni d'anys (1). El Sol, així, amb majúscules, no apareix mai. Al principi es parla de la llum del cel un parell de vegades, després, com per casualitat, quan descriu el que fa que les maduixes creixin d'una manera o altra: és més o menys aigua, sòl, adob i sol (en minúscules). I, meravellosament, recorda “els dies de sol” en una imatge acolorida dels temps compartits amb la filla desapareguda. Dues aparicions només en tot el llibre de la paraula “sol”, però cap concepte d'un “Sol”. La Lluna hi és, aquesta sí, completament absent.

[Deduïm que el cicle dia/nit és artificial? No: hi ha una manera de poder veure les estrelles, i que no es pugui veure ni el sol ni la lluna, només és qüestió de què els forats del cel baix —forats, o el que sigui que siguin que permet veure les estrelles—, estiguin orientats a nord, en una obaga. I com més al nord la latitud dels camps de maduixeres, més amunt podran estar orientades les finestres (amb la limitació addicional que, si no hi ha d'haver goteres, tota finestra, forat o teulada haurà de tenir voladís i bimbell per arrecerar-se'n.]


II. "Com"?

Crida l'atenció que quan s'hagi de recordar, calgui fer-ho només amb tres de les cinc ve dobles. Hi ha el when (tot i les consideracions de precisió anteriors), el what i un doble who per la persona i la família. El why és portat, ja en el primer paràgraf del llibre, a la derrota definitiva d'acceptar la pròpia ignorància.

Ens queda el "com".

En el segon paràgraf del llibre se'ns en dona una possible clau.

La primera aparició del "com" és per la metàfora bàsica, diguem-ho així, del pètal de la flor de maduixera. Aquesta partícula desapareix completament del text fins a la pàgina —com no?— número 13. Podríem estar sobre una pista: segon paràgraf "ordenar els records com a antics o nous". Dues pàgines més endavant, primera i segona línies: "posem els noms de la manera com ara ho fem".

No és fins a la pàgina 22 que torna a aparèixer el "com": "abans d'una becaina grossa es registraran com a transcorreguts sis dies". I l'efecte és acumulatiu. Una mica més avall, se'ns explica d'on ve lo dels sis dies, i està ple (2) de "coms": "com d'emmagrits es trobaven els membres" i "com havien crescut les maduixes". El "com" comparatiu queda reservat pels grans dubtes. I així, a la pàgina 25 esclata com un cop de puny a la taula amb les preguntes del germà: "Com pot ser que la gent del nostre poble desaparegui d'aquesta forma? Com pot ser que a algú li passés pel cap temperar el nom d'aquesta realitat tan penosa?".

O sigui, fins aquí, la partícula "com" apareix només a les pàgines 1, 13, 15, 22 i 25. No pot ser casualitat. Quants recursos més com aquests hauríem de trobar (o inventar-nos) per desenllorigar el llenguatge enganyosament planer d'aquesta bestiesa meravellosa de llibret?

Però seguim... A la pàgina 28 es parla de les "ofrenes" i les que van als que ens vigilen es qualifiquen de falses amb un "com" i les que van als avantpassats i protectors futurs, són veritables, també amb un "com". Pàgina 32 altre cop la metàfora inicial: "el que sabem és com una flor". I a la següent, primera línia: "No sé com descriure exactament el lloc on vivim". Pàgina 35, "com" i "cóm" — meravella!!—: "hi ha uns contenidors, com piques però més grosses, que anomenem "cóms"". Personalment, havia sentit a parlar d'obis ("La Font de L'Obi" a la Serra de Milany, per exemple) però lo del "cóm". Ho vaig haver de buscar, quin esforç, a la wikipèdia. La descripció que hi vaig trobar, si no fos per unes fotos prou explícites, no hauria estat gaire millor de la d'en Campverd, que diu que són com piques, però més grans; i més endavant defineix les piques dient que són com cóms, però més petites. Definició circular per una cosa que, si atenem a les postals, és més aviat allargassada. I amb aquesta digressió, ens cansem de comptar "coms" fins que a les pàgines 52-53 ens sorprèn un crescendo i una acumulació de "coms" (fins a quatre, els darrers dos gairebé seguits!!), que acaba de la millor manera. A la 57, un altre "com", ben a prop del germà. A la 58-59, "cóms" i "coms" —fins a quatre altre cop, en un passatge no menys excels que l'anterior, en perfecta harmonia: "Ja no som els que ens emmirallàvem en l'aigua tranquil·la dels cóms a mitjanit. [...] no sabem com serem [...] voldríem canviar la idea de com som". A la 61 un altre "Com" / garrotada: "Com podria ser que no".

Fem, doncs, recompte de pàgines (i nombre d'aparicions del "com"):

1 (1)
13 (1)
15 (1)
22 (3)
25 (2)
28 (2)
35 (1)
52-53 (4)
57 (1)
58-59 (4)
61 (1)
62 (2)
63(1)
67 (2)
68(1)

La densitat de "coms" és convulsament creixent a mesura que el relat es fa més, diguem-ne així, especulatiu i necessita més elements metafòrics bàsics. En les primeres 13 pàgines, només un. En les següents 13, set. En les 13 que segueixen, tres. I en les 13 darreres, fins a la 61, no menys de deu aparicions. A la pàgina 62, una doble comparació una mica paradoxal “com a poble, com a grup”, i a la 63, de passada “Però com que no entenem”. 67 és repetició quasi literal de 28, i té un eco a la pàgina següent amb “considerem els desapareguts com si fossin avantpassats”.

I ara sí que me n'he cansat, de comptar “coms”. A més, des d'ahir vespre, que hi vaig estar una bona estona en la posició forçosament dolenta de sostenir el llibret amb una sola mà i escriure a l'ordinador amb l'altra, que tinc com una punxada intercostal que ni el Manolete, tu. Deixarem les consideracions cabalístiques pels becaris, que tenen més bon físic.


III.

Ja he aconseguit deixar-lo. Hi ha llibres que entusiasmen i es rellegeixen. N'hi ha que, potser perquè tenen la mesura justa de pàgines, es rellegeixen més d'un cop. N'hi ha, com aquest, en què tot això passa tot seguit, i de cop et trobes que portes gairebé una setmana sense llegir altra cosa una i un altra vegada. Ara ja fa uns dies que me n'he sortit. Però, de fons, tinc molt present la sensació de polseguera als peus (ja no recordo si se'n diu res, però per mi el terra dels camps de maduixes ha de ser sec i polsós —potser les obres que estan fent a l'escala on vivim (posen ascensor) se m'han escolat al subconscient, si és que tinc tal cosa...). Veig sovint també una escena en un angle com lateral, a l'esquerra el lloc de viure, amb un sobre-sostre precari, els feixos de papers i herba seca, quatre eines i uns càntirs en una lleixa de terra, a la dreta i perdent-se a l'horitzó, les files de maduixeres (deuen ser les súper gegants, perquè fan unes plantes que, en primer pla, deuen aixecar-se fins a uns quatre metres). Uns corriols poc definits però molt marcats (aquí sí que diria que no se'n diu res de camins ni corriols). Els cóms i les aixetes, però, se m'apareixen sempre individualment. El fet de no haver-hi Sol ni Lluna cada cop se'm fa més opressiu.


IV. Crancs i papallones

De primeres, sembla una mica d'abús pretendre que en Campverd pugui representar-se la platja innegable del seu somni. El que podria semblar una prova arcana d'alguna mena de vinculació del món dels camps de maduixeres amb el nostre món terrenal, o com a mínim amb un món exterior als camps de maduixeres i més semblant al nostre, o com a mínim amb platges com les nostres, i crancs i papallones com les nostres; sembla més aviat tot el contrari quan l'estranyesa amb què en Campverd mira de descriure els “crancs” i les “papallones”, com per un efecte de simetria, desperta la inquietant sensació que no tenim realment una descripció del cos físic dels qui viuen als camps de maduixeres —on per altra banda, i també estranyament, no es menciona la pol·linització. En les maduixeres terrenals (les del Maresme, per entendre'ns), la pol·linització es fa pel vent (no n'hi ha sota el cel baix) o per insectes... ¿Són els qui viuen als camps de maduixeres, insectes? No, doncs si ho fossin, en Campverd reconeixeria la semblança amb les papallones del somni. Suposarem, doncs, que la pol·linització forma part, conscientment o no, de les tècniques de cultiu. Les eines podrien ser, per ergonomia, també proves de la naturalesa més o menys humana dels qui viuen sota el cel baix. Ah!! i després de les becaines grosses, el gust metàl·lic se'l noten al paladar. I també parla de la pell de l'estimada i les seves pigues. Potser m'he espantat tot sol i en Campverd és humà i recorda atàvicament quan els seus avantpassats podien baixar de les feixes del Montnegre a fer una capbussada a Sant Pol? No ho podem saber tot, certament.


V. La desaparició de la filla

Sobre això no en puc escriure res. Crec que he tingut, almenys un cop, el mateix malson terrible que explicava en Gálvez a la presentació.


VI. Les coses del directe

Just avui una revista o suplement cultural, publica una entrevista amb en Gálvez. El periodista ha comptat els anys (amb menys precisió que la meva, val a dir-ho —no cap ser un Alan Turing per agafar la calculadora) [Nota pel periodista: no, Alan Turing no era periodista]. Sorpresa agradable, en Gálvez cita “el Maresme”, ¿l'hauré encertada? No: poques hores després el mateix Gálvez afirma via feisbuc que ell “MAI” va mencionar el Maresme, que és una propina del periodista-criptòleg (a qui manté un respecte prou elegant, tot i així). Afegida al truc de posar les paraules del titular a la boca de l'entrevistat, ¿desautoritza això totes les altres revelacions que pot haver-hi en l'entrevista?


VII. Les estrelles

Potser un dels moments en què l'exercici d'aquesta prosa és més brillant (valgui la redundància) sigui a la pàgina 104: “(...) la meva dona va sentir durant un instant una ombra de felicitat o un instant brevíssim de felicitat. Un punt de llum, un estel, dins la negror (...)”. Ja hem comentat que les estrelles sí que les veuen. En veuen moltes i sempre associades als moments agradables de les nits infantils i juvenils als camps de maduixes, a les converses profundes i als jocs eròtics. Aquí hi ha una economia de les metàfores absolutament desarmant. El que podria ser típic i tòpic (“la luz al final del túnel” i semblants) de cop i volta, en aquest llenguatge contingut, espars, dosificat, esclata amb una força que et tomba d'esquena. La imatge singular d'un estel separat dels altres, la individualitat de la felicitat, la negror inabastable de la pròpia consciència. Potser només hi hagi un altre diamant com aquest en tot el llibre, però de mena força diferent: innegable escriptura geomètrica, fàcil de reconèixer, però molt difícil de construir sense caure en extravagàncies o pedanteries: pàgina 20, “Dotze horrors i quinze desaparicions és el còmput de la meva felicitat o de la meva sort.” No ho signaria en Borges mateix? Això, ara ho veig, imposa una nova recerca sobre “la sort”.


VII, bis. La sort

Consti que tinc el llibre en paper i no en format electrònic —que faria molt més fàcil seguir les aparicions de les diverses paraules. O sigui que no se'm demani exhaustivitat en aquesta, ni en les anteriors, enumeracions. Un mínim de precisió sí que la reclamo, tot i no garantir cap resultat acurat o definitiu. Pàgina 20: “sort” — dues aparicions, una prepara l'altra. La segona és la que citàvem abans. Doble lligam entre la sort i els horrors. Página 32: “Sentim la nostra sort o felicitat.” T—al qual: termes contraposats. Pàgina 35: “Per sort, no plou gaire.” La sort, és clar, com la moneda, canvia de cara i ara protegeix de la pluja. “No entenem la pluja (...) que sembla feta per torturar-nos.” Cara i creu i no torna a aparèixer la sort.


VIII. Lloat sigui l’Autor

Queda clar: l’Autor és un virtuós. Com quan en Charlie Parker va anar de bolo a un casament jueu, amb tota aquella música “Kosher” (o com se'n digui)..., i ell tocant per damunt, excels espadatxí, derrotxant ofici. És lo que tenen els virtuosos.

Tu, Gálvez, pots dir el que vulguis. Que estem davant d'una Shoà caníbal, que en Campverd es convertirà en un home d’acció, que el somni és Wells, etc. Però el fet de ser l'Autor (lloat siguis) no vol dir que controlis totalment el que es desenvolupa. Aquests jocs amb “quantitats fonamentals” (l'harmonia, els camps semàntics, què sé jo, el bosó de Higgs?) tenen la particularitat de la auto-organització. Diguem que Tu, Gálvez, l'Autor, pots proposar algunes regles i fins i tot les condicions inicials del joc, però cada cop que un lector comenci a jugar-lo, t'adonaràs —com deies en un xat no consignat, que potser et fem “més intel·ligent” del que ets— que no coneixies, ni de bon tros, totes les regles, i que ni tan sols el que pensaves eren les condicions inicials, ho son exhaustivament. Diria que tot això s'accentua pel fet que un llenguatge tan despullat, quasi mínim, encara deixa més lloc als fenòmens d'emergència d'ordre que apareixen en qualsevol cassola ben cuinada.

Invocant una mena de principi antròpic, podríem també aventurar que el llibre només pot passar justament en l'estadi precís de degradació del llenguatge que pateixen en Campverd i els seus coetanis. Amb el procés més avançat, seria difícilment intel·ligible. En fases anteriors, no seria prou clar. Només sembla que el joc pugui funcionar quan són uns pocs (molt pocs, potser només en Campverd i son germà) els que encara tenen consciència clara que estan perdent “alguna cosa” però ja estan avocats a l'aborregament sense remei. Així que, si la història ha de continuar, sembla clar que els fills n'haurien de ser els nous protagonistes, o com a mínim no podrà anar-se'n gaire enllà en el temps, o si és el cas, haurà d'evolucionar i adoptar formes de llenguatge encara més escarransides.

No fa gaire, amb un comerciant holandès amb qui tracto, parlàvem després d'una excel·lent mariscada al vapor d'aquelles que només es poden fer a Madrid, del fet que ell deia ser jueu. No massa practicant, però sí decididament jueu, per part de mare. Sense gaire convicció, però no només per cultivar aquella empatia tan necessària pels negocis, vaig opinar que potser es podia dir que ell (la seva família) havien preservat una herència que altres hem perdut. Potser per la manca de creativitat i l'excés de conviccions d'uns poders culturals antics, però força vigents, que no poden imaginar-se cap mena de sincretisme i a qui els encantava (i encara ho diuen) allò de “conmigo o contra mi.” O potser pel simple ànim quotidià, tant comprensible, d'evitar la diferència i confondre's en el medi social preponderant. El cas és que amb aquestes opinions no crec que n'hi hagués prou per demanar la ciutadania israeliana, però venen al cas per tal que com a europeus que som (però què dius, Sidro, tu parlant en aquestes categories?) puguem comprendre el fet fonamental que la Shoà es manifesta com un “model de món”. Amb tota la força possible no només de la seva existència concreta (històrica), sinó de la permanent potencialitat; no de repetir-se (que també), sinó de ser la tassa que emmotlli les nostres cosmogonies. I si poguéssim obviar l'horror de la mort absurda de tants innocents i la intenció impensable de l'extermini, o l'horror de la mort necessària del bestiar que ens alimenta (paral·lelisme que no pretenc irrespectuós, i si ho semblés, ja ara me'n disculpo per haver rebut una educació tant estructuralista), ens quedaria encara una forma, un conjunt de regles, uns dubtes comuns pels habitants d'aquest “model de món”, la mateixa angoixa de la no-intencionalitat existencial, la incertesa per l'absolitud efectiva dels límits, la confrontació personal i col·lectiva amb un horror del qual només se'n pot rebaixar el dolor amb la imaginació, amb la meravellosa capacitat de la consciència per alterar-se i transportar-nos, ni que sigui per uns pocs instants, a mons millors. Si el tema de Cartes mortes (3) era l'horror de saber-se atrapat en un món imaginari, literari; aquí el tema és exactament el mateix en versió agricultura intensiva. Potser, lloat Autor, el que amb més força representi aquest llibret sigui la constatació i reafirmació d'una funció condicional no per coneguda menys important: que per passar dels pogroms esporàdics a l'Endlösung der Judenfrage, cal una manipulació intensiva del llenguatge. Conscient i criminal, en el cas dels nacionalsocialistes; amb la inconsciència de les víctimes potser, en el cas dels habitants dels camps de maduixes. En Campverd es preocupa per pensar de manera organitzada, es pregunta què se'n deu haver fet de les paraules oblidades, en guarda algunes amb admiració i sentiment d'urgència, enyora un idioma més ric, però al mateix temps s'entrega ferotge a la mecànica ingènua del compte dels dies, a l'absurd de formalitzar els records, als costums i a les Lleis, fins i tot a la definició d'una mena de gramàtica degenerada de com escriure en cursives. És aterridor adonar-se que són esforços divergents i que en Campverd està condemnat per més que s'hi escarrassi. La paraula “sort” n'és un exemple brutal i transcendent —què passarà amb la contraposició sort/atzar vs. destí/determinisme? Se'n pot perdre un terme sense perdre també l'altre? Es fa evident que el progressiu netejat de l'idioma, i per tant del pensament, és el símptoma definitori d'una espiral descendent cap a la bestialitat, que el llenguatge quedarà reduït a lleis i esquemes de pensament i record prefixats, o sigui, a l'instint.

Res que no ens amenaci encara i sempre a tot arreu.

1984, Farenheit 451.

Un crit d’alerta molt necessari.

Avui, aquí.

[Espero no haver-me posat massa estupendu.]



Isidro Font i Coma
L’Espunyola (El Ripollès), març de 2015


  1. Hi ha com una reminiscència de la idea d’any en la llegenda de què les maduixeres donaven una collita cada 350 dies.
  1. El pseudònim Isidro Font i Coma, “en Sidro de Creuvell”, ja se m'havia acudit força abans de llegir Res no és real. Resulta que al Bisaura, el serrat de Creuvell s'enfila fins al Puig del Juí, que el culmina. Com que suposo que Creuvell podria ser un llinatge dels qui viuen als camps de maduixeres, em decideixo a fer-lo servir per primer cop.
  1. Cartes mortes, de David Gálvez (Ed. Males Herbes, 2014).