dilluns, 30 de març del 2015

Ressenya de 'Res no és real' al 'Quadern de llibres' ('Sonograma magazine')

Res no és real (per Marçal Borotau)


Títol: Res no és real
Autor: David Gálvez
I.S.B.N.: 978-84-943108-0-5
Editorial: Males Herbes
Res no és real Autor: David GálvezEl nostre col·laborador, Josep Terradas, ja va escriure en la ressenya de la primera novel·la de David Gálvez, “Cartes mortes” (veure la ressenya), el comentari següent: “L’estil de l’autor és treballat de contingut i forma, ple de recursos i arguments literaris perfectament lligats que sorprenen al lector”.
Amb aquesta segona novel·la, Res no és real, Gálvez torna a sorprendre’ns amb un relat angoixós narrat per un personatge rebel i sensible, en Campverd, que ens explica com funciona la vida en uns camps de maduixers infinits: les maduixes són el motiu de la nostra feina, el centre de la nostra vida, la nostra matèria de subsistència. El personatge és conscient de no saber si a cada objecte i cosa li correspon una paraula diferenciada. Tot el que té és un obsequi dels que ens vigilen.
Des de la primera frase a l’última -des del dia 44368 fins el dia 44711- tot contribueix a crear un ambient on el personatge mostra totes les cartes d’una situació sense sortida: res no és real en una comunitat condemnada a no saber-ho tot, a no pensar-ho tot i a no recorda-ho tot, perquè els que ens vigilen, els obliguen a recordar la Llei, el temps i l’horror.
De capítols curts i amb ritme trepidant, la narració colpeix per la seva intensitat i per la reflexió ombrívola del protagonista, un individu fascinat per l’escriptura que busca fràgils certituds allà on pot, i les troba, potser, en una melodia que era el dibuix de l’alegria possible dins de la negror. Les desaparicions i els horrors marquen el dia a dia dels membres de la tribu Campverd, un poble emmurallat (al final dels camps només hi ha uns murs perfectament llisos) i segrestat per l’omnívor poder.
Gálvez desplega la seva riquesa expressiva en un asfixiant reflexió sobre com els cèrcols del poder estrenyen, cada vegada més, l’ésser humà.