diumenge, 14 de juny del 2015

Menció a 'Punts de fuga' (per Sebastià Bennasar a 'Bearn')

El Renaixement de les antologies?

En els darrers temps m’han demanat per participar en tres antologies de caire ben diferent si no fos que les uneix una característica comuna: totes tres arriben per Sant Jordi i totes tres les publiquen editorials petites. Es tracta de Punts de fuga, que aplega un conjunt de relats de 23 escriptors amb el tema del viatge en el temps com a nexe d’unió i que edita Males Herbes; Els crims nostrats, de la novella Edicions Xandrí, que aplega un total de 12 relats de gènere negre; i de I si passa, què ens passa? de l’editorial Arrela, on 33 autors reflexionem sobre les Illes davant de la possible independència de Catalunya. És a dir, dos llibres de ficció marcadament de gènere i un assaig sobre la independència fet –volgudament- des de la perifèria del debat polític.
Tenc per costum dir que sí a la meva participació en antologies, llibres col·lectius i totes les provatures similars que conec i fins i tot m’he deixat seduir dues vegades per l’Àlex Martín per esbrinar qui s’amagava al darrere del món del crim en català (els dos volums de Crims.cat, editats per Alrevés) i fins i tot em vaig embrancar a intentar descobrir qui eren els escriptors joves del país amb Els caus secrets(Editorial Moll). Però ja us dic que és molt més divertit participar en una antologia que no ser-ne el responsable. I tinc amics que en els darrers temps han fet d’antòlegs tant en castellà com en català –amb un esment especial per a l’Anna Maria Villalonga, de les seves assassinetes aplegades a Elles també maten ja n’han brostat tres novel·les.
Davant de la coincidència dels tres llibres esmentats, és inevitable haver de pensar en l’antologia com a gènere i en les seves possibilitats i intentar traçar algunes línies i possibilitats. D’una banda és inevitable la pregunta, per a què serveix una antologia? I de les múltiples respostes podríem escollir-ne tres: a) per mostrar el millor d’una producció concreta en un temps concret, tant de forma individual com col·lectiva; b) per donar a conèixer i vindicar un determinat gènere literari amb obra inèdita fins al moment; c) per fixar cronològicament un grup d’escriptors o una tendència determinada o el gust de l’editor de l’antologia.
Així, en la primera categoria teníem aquelles antologies clàssiques sobre el conte en català en determinats períodes històrics o les antologies poètiques per mostrar-nos peces seleccionades de grans poetes nacionals; en el segon grup podríem incloure els experiments amb el gènere del col·lectiu Ofèlia Dracs, per exemple; mentre que en el tercer hi hauria antologies de relats com per exemple les que han fet Manel Ollè o Lolita Bosch en els darrers temps (cenyint-nos al català, en castellà destacaria molt especialment la selecció del gènere crònica que va proposar Jorge Carrión a Mejor que ficción).
I aleshores, quin paper poden ocupar aquestes tres antologies que apareixen ara, fetes per editorials petites, en uns moments en què se’ns diu constantment que els contes no venen i que els llibres d’assaig col·lectius encara menys? Doncs crec que precisament hi ha un fet que uneix aquestes tres obres col·lectives: l’entusiasme dels seus editors i la capacitat de seducció envers els autors. Intentaré explicar-ho: Males Herbes edita els seus Punts de fuga després d’haver anat consolidant una editorial que ha combinat la descoberta de joies del passat amb algunes traduccions internacionals i sobretot una aposta per veus molt concretes del país; Xandrí treu Els crims nostrats apostant per escriptors d’aquí, per un llibre de quilòmetre zero i per un gènere que, diuen els qui en saben, està de moda. Arrela treu el seu volum partint de la premissa que és un llibre imprescindible i que ningú no reflexionarà sobre el futur de les Illes amb la independència de Catalunya si no és des de les pròpies illes. Tots tres llibres aspiren a ocupar el seu nínxol de mercat perquè tots tres són necessaris. Ep, i amb els tres t’emportes 68 autors a casa per anar descobrint i redescobrint. Això sí, algun repetit.
SEBASTIÀ BENNASAR