Punts de Fuga, de Diversos Autors
Deixa un comentari
(Editorial Males Herbes, 2015)
El subtítol d’aquesta antologia de contes resa: «26 relats sobre viatges en el temps; 26 autors catalans actuals». El propòsit, tot i que no s’explicita enlloc en el llibre, no és tant el de promoure el tema de viatges en el passat o el futur en narrativa com el de crear un espai per a la convergència de les veus emergents de la literatura catalana; un panorama que vol transmetre al lector quin és l’estat de l’art i quins són els noms a seguir dins del camp del relat curt contemporani en català. Com a tal, aquesta col·lecció no és una mala eina. La quantitat de relats és generosa i la combinació d’autors més o menys establerts (Joan Todó, Sebastià Bennassar) amb d’altres que tot just comencen la seva carrera (Albert Pijuan, Carla Benet Duran) és interessant i atractiva. A més a més, la forma dels relats és agradablement variada, i la seva qualitat es manté un nivell força alt durant la major part del temps. Tres contes destaquen per sobre la resta, però: «Zoo Palau», de Ruy d’Aleixo, en el que es descriu un zoo a l’Estat Islàmic on s’exhibeixen els humans del futur; «Un bosc de pollancres», de Yannick Garcia, sobre el particular intent d’una mare de família de viatjar a l’antiga Grècia; i «La pluja», de Carla Benet Duran, sobre l’inquietant encontre d’una dona jove amb els seus diferents jos del passat.
Si bé Punts de Fuga no és un mal llibre per introduir-se al relat català contemporani, també cal dir que el volum dista força de ser perfecte. El problema més evident que té aquesta col·lecció és que 24 dels 26 autors que se’ns presenten en el recull són homes. Només la ja doblement mencionada Carla Benet Durant i Mar Bosch Oliveras tenen lloc en aquesta antologia que, com a conseqüència, és eminentment masculina. La manca d’autores és negativament significant en dos sentits diferents: per una banda, un panorama literari del conte amb tan poca presència femenina és necessàriament incomplet, sobretot tenint en compte la importància que les dones han tingut i segueixen tenint en el desenvolupament del relat català. Per l’altra, l’hegemonia masculina del recull perpetua un dels estereotips més estesos i opressius dins el món de les lletres: això és, que la ciència-ficció és cosa d’homes i que en les dones la tendència és la de cultivar el relat realista i domèstic. La confecció d’antologies com aquesta és una bona oportunitat per traspassar certes idees preconcebudes i, socio-artísticament parlant, injustes. Una oportunitat que Punts de Fuga desaprofita, o no vol aprofitar.
