Andorra la Vella - 07/04/2015
David Gálvez. (FG)
especialitats de lletres. Gran part dels autors del país, de tot tipus de gèneres i estils, compaginen el procés creatiu amb la tasca diària ensenyant llengua, literatura i història.
Potser resulta més senzill agafar la ploma quan es conviu entre bolígrafs i paper. O potser el contacte diari amb la cultura i la constant cerca del coneixement és el que força els membres de la comunitat docent a creuar el pont cap a l’escriptura amb la creació de tot tipus de novel·les de ficció. Sigui com vulgui, el fet és que la producció literària andorrana es nodreix conside-rablement de professionals de l’ensenyament.
Aquells que pertanyen a una branca d’especialitat de lletres són majoria respecte d’altres. La literatura, la filologia o la història són els motors que els conviden a tenir l’ambició de “llegir i escriure per viure moltes vides”, en paraules del professor i escriptor Iñaki Rubio. També els permet explorar altres realitats, gaudir creant, agafar aire i energia... I sentir-se molt vius.
En general, aquest perfil d’escriptors reconeix que la vocació d’escriure va determinar la decisió per triar una carrera a la facultat. Rubio havia escrit des de petit, és un apassionat dels llibres i no es plantejava una altra professió que no estigués relacionada amb la literatura, matèria que imparteix a batxillerat. El mateix ocorre amb l’autor novell David Gálvez, que va triar filologia anglesa perquè li interessava més l’estudi de les matèries relacionades amb literatura que no pas les assignatures purament lingüístiques. Per a Joan Peruga, historiador, la seva especialitat va intrínsecament lligada a la investigació i la creació ar-tística.
Aquells que pertanyen a una branca d’especialitat de lletres són majoria respecte d’altres. La literatura, la filologia o la història són els motors que els conviden a tenir l’ambició de “llegir i escriure per viure moltes vides”, en paraules del professor i escriptor Iñaki Rubio. També els permet explorar altres realitats, gaudir creant, agafar aire i energia... I sentir-se molt vius.
En general, aquest perfil d’escriptors reconeix que la vocació d’escriure va determinar la decisió per triar una carrera a la facultat. Rubio havia escrit des de petit, és un apassionat dels llibres i no es plantejava una altra professió que no estigués relacionada amb la literatura, matèria que imparteix a batxillerat. El mateix ocorre amb l’autor novell David Gálvez, que va triar filologia anglesa perquè li interessava més l’estudi de les matèries relacionades amb literatura que no pas les assignatures purament lingüístiques. Per a Joan Peruga, historiador, la seva especialitat va intrínsecament lligada a la investigació i la creació ar-tística.
Tasca sovint complicada
Tot i que escriure és gairebé innat en ells, sovint necessiten un escenari còmode per poder crear. Així ho explica Iñaki Rubio, que abans d’endinsar-se en un text ha de “desconnectar de la feina a les aules amb activitats com ara sortir a passejar o fer bici”. Joan Peruga reconeix que als inicis li costava molt desempallegar-se del seu vessant d’investigador per crear una història purament de ficció. “Va ser un salt important per a mi, perquè vaig haver de deixar de banda la cerca de l’objectivitat pròpia d’un treball estrictament acadèmic”.
David Gálvez se sent molt fluid escrivint a qualsevol lloc i a tota hora. “No em cal res especial, puc escriure a un bar, al metro, on sigui”, No obstant això, no oculta que allò més complicat per a ell va ser fer el pas i editar. “Tenia molts treballs de fa molts anys que en un principi no estaven pensats per ser publicats. Finalment em vaig animar i ja tinc dues novel·les editades”. Tots tres coincideixen a afirmar que, tot i que han rebut molt bones crítiques pels diferents treballs, escriure va més enllà dels resultats. I que continuarien fent-ho amb qualsevol condició perquè ho necessiten per viure.
Això sí, no per viure en el sentit de la supervivència econòmica. Cap d’ells no es dedica en exclusiva a l’escriptura i veuen complicat poder optar a aquesta forma de vida a curt termini. En primer lloc, perquè hi ha molts pocs escriptors en llengua catalana que poden ingressar el suficient com per no haver de tenir una altra feina. I en segon lloc, perquè resulta complicat viure només de l’escriptura.
Encara que mai no se sap. Cap d’ells tanca la porta a una possible dedicació exclusiva com a escriptors. És per això que cap d’ells atura la producció ni rebutja altres tipus de col·laboracions artístiques. Aquesta mena de dobles professionals, de la docència i de l’escriptura, solapen projectes i no diuen que no a qualsevol proposta que tingui relació amb l’escriptura.
Tot i que escriure és gairebé innat en ells, sovint necessiten un escenari còmode per poder crear. Així ho explica Iñaki Rubio, que abans d’endinsar-se en un text ha de “desconnectar de la feina a les aules amb activitats com ara sortir a passejar o fer bici”. Joan Peruga reconeix que als inicis li costava molt desempallegar-se del seu vessant d’investigador per crear una història purament de ficció. “Va ser un salt important per a mi, perquè vaig haver de deixar de banda la cerca de l’objectivitat pròpia d’un treball estrictament acadèmic”.
David Gálvez se sent molt fluid escrivint a qualsevol lloc i a tota hora. “No em cal res especial, puc escriure a un bar, al metro, on sigui”, No obstant això, no oculta que allò més complicat per a ell va ser fer el pas i editar. “Tenia molts treballs de fa molts anys que en un principi no estaven pensats per ser publicats. Finalment em vaig animar i ja tinc dues novel·les editades”. Tots tres coincideixen a afirmar que, tot i que han rebut molt bones crítiques pels diferents treballs, escriure va més enllà dels resultats. I que continuarien fent-ho amb qualsevol condició perquè ho necessiten per viure.
Això sí, no per viure en el sentit de la supervivència econòmica. Cap d’ells no es dedica en exclusiva a l’escriptura i veuen complicat poder optar a aquesta forma de vida a curt termini. En primer lloc, perquè hi ha molts pocs escriptors en llengua catalana que poden ingressar el suficient com per no haver de tenir una altra feina. I en segon lloc, perquè resulta complicat viure només de l’escriptura.
Encara que mai no se sap. Cap d’ells tanca la porta a una possible dedicació exclusiva com a escriptors. És per això que cap d’ells atura la producció ni rebutja altres tipus de col·laboracions artístiques. Aquesta mena de dobles professionals, de la docència i de l’escriptura, solapen projectes i no diuen que no a qualsevol proposta que tingui relació amb l’escriptura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada