diumenge, 29 de novembre del 2015

Andrés Luengo sobre article sobre Amat-Piniella i Andorra

Sabíem que Joaquim Amat-Piniella (Manresa, 1913-l’Hospitalet, 1974) va escriure el manuscrit íntegre de K. L. Reich a Sant Julià de Lòria. I sabíem també que aquí hi havia transcrit els poemes que havia anat confegint d’estranquis en els seus cinc anys de captiveri als camps de concentració nazis -primer Mauthausen, després Ebensee- i que no veurein la llum fins al 1999: Les llunyanies. Però com que tenim la memòria de la Dori de Buscando a Nemo, ningú no s’havia preocupat mai d’estirar aquest fil portentós -¿quantes obres mestres de la literatura concentracionària universal s’han escrit en aquest racó de món nostre?- i resoldre un enigma que segur, segur, més d’un lector s’havia plantejat alguna vegada: ¿on redimonis es va instal·lar, el nostre home d’avui, quan el setembre del 1945 va venir a espategar a Sant Julià? ¿I per què precisament aquí?
Doncs ha hagut de ser la revista Portella, és clar, la que resolgui aquests punts opacs de la biografia d’Amat-Piniella. I ho fa al número 10 de la revista, que es presenta aquesta tarda a la Llacuna (19 hores), després de dotze mesos, dotzen, d’abstinència portelliana. Li consagra tres articles que firmen l’editora Maria Bohigas (La Persona amb majúscula), el crític Sam Abrams (Restaurar la vida) i el nostre David Gálvez (Amat-Piniella i Andorra: Una introducció), que aporten tres perspectives -l’andorrana, la literària i la vital- d’un personatge tan citat -i quasi sempre a compte de K. L. Reich- com poc i mal conegut. El tall de les novetats les aporta Gálvez, aquí en la faceta de detectiu llibresc, que és qui ha posat una mica de llum -una llàntia, de moment, perquè queden preguntes sense resposta- al forat negre que fins ara constituïen els vuit mesos que Amat-Piniella va viure entre nosaltres.
La gran revelació, és clar, és el seu domicili lauredià: el número 50 de l’avinguda Verge de Canòlic. Al segon pis d’aquest edifici s’hi havia instal·lat el 1939 el doctor Faustí Llaverias -cunyat d’Amat-Piniella-, que hi va residir fins al 1947. I la font d’aquesta revelació és de primera mà: Òscar Ribas ubica el doctor Llaverias en aquesta casa i “sense cap dubte”, diu Gálvez, “perquè un oncle seu [de Ribas] llogava al metge la segona planta de l’edifici”. Els vincles familiars donen per tant raó de la fins ara enigmàtica jornada andorrana d’Amat-Piniella, que va triar precisament Sant Julià com a primer destí després de ser alliberat d’Ebensee -el 6 de maig del 1945- i de passar unes setmanes a l’hotel Lutetia de París, temporalment habilitat com a lloc d’acollida d’exdeportats.
Reivindicació del poeta
S’hi va estar sol, aquesta vegada, a Sant Julià. I diem aquesta perquè -continua Gálvez- no era la primera vegada: l’estiu del 1939 -no sabem exactament quan- ja s’hi havia refugiat uns dies en companyia de la seva esposa, Maria, i presumiblement també a casa del doctor Llaverias. La cosa va acabar malament: ho recordava el mateix Amat-Piniella en una sensacional entrevista de Montserrat Roig disponible al portal memoria.cat i que Gálvez transcriu en la seva part andorrana. Diu el mateix Amat-Piniella que al banc -l’“Agrícola”, creu recordar- al qual es va dirigir per canviar per francs els traveller’s checks que li quedaven -tot el seu capital d’exiliat- el van despatxar dient-li que eren falsos i que l’havien enganyat. El cas és que sense un cèntim a la butxaca, la dona va haver de tornar a Barcelona i ell se’n va anar a França, on va iniciar un peregrinatge de camp en camp -primer els francesos: Argelers, Barcarès, Sant Cebrià; després els nazis, amb una breu estada prèvia a la 109a companyia de treballadors estrangers- que s’allargaria com fins al 1945.
Conclou Gálvez que “el període que passa al país és cabdal tant en l’àmbit de la creació literària com en el personal”. I en la mateixa línia apunta Abrams, que reivindica la figura literària d’Amat-Piniella més enllà de K. L. Reich: “Sempre s’ha vist la seva obra poètica com un apèndix residual de la seva narrativa. I això, simplement, no és veritat”. Tot i concedir que Amat-Piniella és un narrador “de primera magnitud”, insisteix que Les llunyanies és un fenomen poètic “únic ditre de l’univers concentracionari de Mauthausen”, i un llibre “bell, terrible, sensible, commoverdor i profund”. Portella en reprodueix els quatre poemes datats a Andorra (Retrobament, Tardor a la vall,Les abelles i Esperança). Així que ho tenen facilíssim per comprovar si Abrams exagera o s’ajusta a l’estricta realitat.
Claude Benet torna a la llegenda negra
Els tres articles que Portella consagra a Amat-Piniella ja valdrien ells tots sols per tot el número -i no hem parlat del tercer, en què Maria Bohigas repassa la insòlita història conjugal del novel·lista: no se’l perdin. Però és que els aficionats a les coses bèl·liques hi trobaran un regalet: Claude Benet practica en un article -L’eco del silenci, que obre com sempre unes quantes portes que haurem de travessar- una nova incursió en el seu vedat preferit: la II Guerra Mundial i rodalies. Ho fa a compte de tres episodis, tres expedicions de fugitius que mai no van arribar al seu destí, o que ho van fer en forma de, glups, cadàver. Més llenya per al foc de la llegenda negra: el primer l’extreu de les memòries de José Bazán, i rescata de l’oblit insondable i incomprensible en què han caigut les tres noies que van morir congelades a Ràmio en algun moment de la guerra, i que van ser enterrades en un multitudinari funeral al cementiri d’Escaldes; el segon, el cas del serrgent Charfles Peacock, que va ser vist per última vegada el 8 de novembre del 1943 en algun racó d’Incles; el cadàver mai no va ser recuperat. El periple acaba amb les restes de dos homes exhumades l’estiu del 2012 a l’estany de Peyregrand, a l’altra banda de la frontera, amb forats de bala al crani i que Benet sospita que corresponen a dos jueus abatuts el 1943 pel seu guia. Les autoritats franceses no van voler analitzar les restes per mirar d’escatir-ne la identitat.

Andrés Luengo sobre Arseni Sugranyes

Era el que li faltava a la literatura andorrana, si és que aquest sintagma té alguna mena de sentit més enllà de l’estrictament geogràfic: teníem el pioner (Salvadó), el mediàtic (Villaró), la poeta (Colom), el bloguer (Rubio), el gòtic (Arrabal), l’exquisit (Gibert), el professor (Peruga), la humida (Kirsch), i fins i tot el maleït (Caus). Doncs perquè no falti de res i d’aquí a pocs mesos, posem que per Sant Jordi, tindrem també l’escriptor secret, una mena de Salinger del Pirineu. La culpa, és clar, de David Gálvez, a qui hauríem pogut posar sense problemes en la categoria dels metaliteraris. L’autor de Cartes mortes i Res no és real s’ha posat ara la granota d’editor per ordenar, polir i donar a la llum un patracol que sota el títol de L’obra articulística d’Arseni Sugranyes constitueix la gran aposta de la temporada d’Editorial Andorra. Mig centenar de peces publicades (o no) a la premsa local a partir del 2006 i que firma el Sugranyes del títol. Un pseudònim, és clar, sota el qual ni el mateix Gálvez sap qui s’oculta.

O això és el que diu. El cas és que ell s’ha limitat, sosté, a fer d’intermediari entre el nostre Salinger i el segell de la família Rebés “perquè em semblava una llàstima que un material tan interessant quedés inèdit”. Editorial Andorra va assumir el risc, i aquí tenim el resultat. La intervenció de Gálvez s’ha limitat, sosté, a un llarguíssim pròleg -una de les seves especialitats, recordin el que va perpetrar a Cortázar sin barba- on explica el perquè de tot plegat i es llança a especular sobre les identitats possibles del tal Sugranyes, de qui l’únic que sabem segur és que manté un blog de periodicitat setmanal, i que sospita que és una màscara que amaga un autor públic i notori. Però tampoc es posin a buscar-lo, el blog, perquè no el trobaran. Hi parla, sembla, d’etimologies, literatures, dòlmens i pedres, amanit per temes d’estricte interès local: un repertori que curiosament coincideix amb els interessos literaris del mateix Gálvez i que explica -potser- l’interès que ha posat a treure’l de la gloriosa condició d’inèdit.

Val a dir que la primera notícia fefaent, documentada sobre Arseni Sugranyes la va donar Albert Villaró en un article publicat a la competència -ningú no és perfecte- pels volts de Sant Jordi i que va posar Gálvez sobre la pista. La segona aparició pública de Sugranyes va ser al setembre, a Organyà i amb motiu de la Fira del Llibre. I al març hi tornarà. O no, perquè sospita Gálvez que li ha agafat gustet a l’anonimat, aquesta identitat esquizofrènica que s’ha fabricat i que li permet dir amb la boca petita i per a un públic de connaisseurs -ja saben el que deia Juan Ramón Jiménez: “A la minoría, siempre”- el que l’escriptor més o menys conegut que és no es pot permetre el luxe d’esbombar. Ben pensat sí que tenim un precedent. O dos: Martí Llimois, l’autor d’Un any de la nostra vida, l’últim muntatge dirigit i produït per Xavi Fernández, i de qui no hem tornat a tenir notícia, i Alexina Bofarull, autora d’un sol poemari, Pluja d’estiu, que van llegir Toni Caus i quatre gats més, i a qui mai li hem vist la cara.
Tot plegat, ja ho veuen, és tan prometedor, recargolat i -repetim-ho- metaliterari com acostumen a ser els llibres que Gálvez perpetra, sol o en companyia d’altres. Val a dir que el recull de Sugranyes ha acabat passant per davant de l’Atles de literatura mutant, volum miscel·lani de microrelats, contes i proses poètiques que té emparaulat amb Males Herbes -ja saben, el microsegell més coolde la literatura catalana, que ja li ha publicat Cartes mortes i Res no és real- i que sembla que es retardarà fins al 2017.
I també: el debut de Pérez Orobitg i ‘La casa andorrana tradicional’
Era qüestió de temps, però la seva reconversió en pastor -pastor de debò, amb ovelles, gossos, llops i tota la pesca- i la distància que va posar entre ell i nosaltres -primer als Alps, últimamemnt en algun lloc dels Pirineus, vés a saber quin- semblava que dilataria la cosa encara un temps més. Però el debut literari d’Arnau Pérez Orobitg ja té data (aproximada): serà al segon trimestre del 2016, i de nou a Editorial Andorra, amb un poemari titulat, és clar, Distàncies, i que el convertirà automàticament en el primer a inaugurar una categoria ben pintoresca fins i tot per als paràmetres de la literatura catalana, i no diguem ja de l’andorrana: la del pastor-poeta (o al revés). Les novetats del segell dels Rebés no s’acaben aquí: el curs que ve veurà finalment la llum la reedició ampliada de La casa andorrana tradicional, patracol avui introbable amb què David Mas es va endur el premi Principat d’Andorra del 1987. Una mina per on desfilen crugies, finestres i balcons; llotges, galeries i xemeneies; corts, cellers i solers; graners, pastadors i rebosts; cuines, domitoris i comunes; teiers, capelles i festejadors, a través de mig centenar de cases, bordes i cabanes, des de Cal Sastre de Segudet fins a Cal Ramonguem d’Ordino, Cal Junipere de l’Aldosa i casa Guillemo d’Andorra la Vella. Un festival, de veritat.