divendres, 25 de desembre del 2015

'Gálvez i la senyoreta Keaton' (Andrés Luengo)

Gálvez i la senyoreta Keaton

Escrit per: 
A. L. / Foto: Bondia

Ha tocat la novel·la epistolar a l’argentina (Cartes mortes), la fantasia distòpico-entomològica (Res no és real) i la biografia més o menys iconoclasta, que no s’ha de confondre amb iconoplasta (Cortázar sin barba); acaba d’exercir com a curador —o com es digui— de l’obra articulística d’un tal Arseni Sugranyes —a les llibreries per Sant Jordi— i té en cartera un volum miscel·lani de contes, microrelats i, glups, proses poètiques. De moment, perquè al calaix hi fan cua un bon tou d’inèdits als quals espera la prova suprema: estar a l’altura dels dos primers títols de l’autor. Doncs bé, mentre tot això no arriba, David Gálvez continua sorprenent el personal amb la seva dèria per tocar un pal diferent cada vegada que mulla la ploma al cor, que és on cal sucar l’eina. I quina ràbia que fa: la revista Supersonic —especialitzada en el gènere fantàstic, la ciència-ficció i el terror: només la trobaran en edició electrònica— li acaba de publicar al número de desembre All the Pretty Little Horses, el seu debut en l’horror més o menys gòtic. Encara que —entre vostès i jo— Res no és real frega ni que sigui tangencialment aquest honorable gènere. Vaja: que a Gálvez li van fer gràcia la senyoreta Keaton i les altres bestioletes de Teresa Colom i li ha sortit una cosa fosca, rebuscada i retorçada com un Stephen King menor —és a dir, grandiós— com és Misery, i amb ecos de l’Andorra de Peter Cameron, que no és mala companyia. I tot, a compte d’una amargada puericultora alemanya que té la sort d’exercir (sense papers) en una guarderia de Cambridge —alma mater de Gálvez, quina casualitat (o no)— i la desgràcia d’anar a caure a les mans d’una empresària-explotadora —sense assenyalar, sisplau— que no la dóna d’alta a la seguretat social. Cosa que acostuma a tornar boges les mares (i els pares), sobretot quan els fills se't posen greument malalts, descobreixes que no tens cobertura i que la misèria estalviada està a punt d’esgotar-se. Tot això és el que li passa a la dona sense nom d’All the Pretty Little Horses, per la cançó de bressol ianqui —Nick Cave en té una estupenda versió trash—. Però atenció, que res no és el que sembla en una trama que, com als millors contes de Borges, té un final que deixa de pedra. Com que no pot evitar la seva dèria metaliterària, diu Gálvez que es tracta d’un exercici a compte del tema, ai, del doble, i a la vegada d’un homenatge al Poe de William Wilson. Quasi res. Però no s’hi amoïnin: no cal tenir un màster en literatura del XIX per estremir-se davant del tedi vital de la protagonista, ni per somriure (per dintre) davant dels copets d’humor que esquitxen el relat, potser l’únic ingredient que li faltava a la literatura del nostre home. Com l’andanada contra els pares pijo-progres i la seva tirada pel ioga, el gimnàs i la cervesa artesana. Servidor hi anava a afegir les novel·letes cool de Males Herbes, en aquest repertori de posats pijo-progres, però millor deixar-ho aquí.

Ressenya de 'Res no és real' de Miquel Gomila

dimarts, 10 de febrer de 2015Res no és real. La importància del llegat que ens deixen les paraules

Res no és real és una obra de l'autor David Gàlvez que tothom que ha llegit no s'està de recomanar. En primer lloc, perquè la lectura és força planera i senzilla, i perquè la història enganxa des del minut u. No pots deixar-la estar fins que ja l'has acabada. I en segon lloc, els temes que tracta ens fan reflexionar sobre el nostre entorn i les estructures socials.

De què tracta? Per començar, el tema lingüístic hi té una gran rellevància. El protagonista de l'obra el que fa és posar per escrit tot un seguit de paraules per tal d'anar contant la seva història i garantir que els mots que enregistra no caiguin a l'oblit. És a dir, prenent-ne nota i recollint-los en garanteix la supervivència.

Es veu, doncs, l'afany per enregistrar tota una sèrie d'expressions que designen la seva realitat. Perquè, si es perden, desapareixerà amb ells una forma d'entendre la vida, una tradició històrica. Els mots no només són simples paraules intercanviables per unes altres sinó que defineixen una realitat, l'hi posen nom. Si aquestes deixen d'emprar-se i cauen en desús, cau amb elles una forma i concepció d'entendre el món. 

És un cas similar al que li pot ocórrer al català quan es parla de la seva possible desaparició. Si això es complís, no "només" desapareixeria una llengua i aquesta hauria estat substituïda pel francès, l'espanyol o l'italià, sinó que també perdríem un llegat històric importantíssim. Cada llengua té una forma d'entendre el món, d'expressar-se i els mots en designen la cosmovisió pròpia. Si una llengua es perd, es perd patrimoni de la Humanitat. Per això, el protagonista de l'obra es capfica en mantenir viu el llegat de les paraules. Aquestes donen sentit i pervivència a la seva comunitat, un col·lectiu humà que viu aïllat i que simplement es preocupa de treballar al camp -el seu lloc de residència- per poder cobrir les seves  necessitats bàsiques. Els personatges no coneixen altra vida que la que han viscut sempre; ells viuen al marge de la civilització, dels avenços tecnològics. La seva rutina no els permet d'anar més enllà, el seu "modus operandi" sempre és el mateix, dia rere dia. Per tant, l'escenari de la història no és altre que el camp de maduixes.

L'obra, en definitiva, ens explica la història d'un home que, lingüísticament, malda per contar-nos el dia a dia de la seva família i el seu treball al camp. Vol fer-nos partícips de la seva quotidianitat. A part, se'ns presenten reflexions com ara la necessitat de preservar la memòria individual i col·lectiva, la importància de posar per escrit les nostres vivències personals perquè aquestes no s'esvaeixin i no en quedi ni el record. I, per així, a través de l'experiència vital que ens narra, fer-nos-en partícips, de la seva realitat. A mesura que ens la va relatant, no ens sona tan estranya i llunyana. 

En comparació amb altres obres del mateix autor, com ara Cartes mortes que era un reflex de la rebel·lió juvenil, Res no és real té un to molt més íntim i sentimental ja que ens endinsam en el món interior del protagonista. Té un caire reflexiu que intenta connectar amb el lector i fer-lo pensar. Ambdues obres han estat publicades per l'editorial Males Herbes.