dissabte, 30 de gener del 2016

Sobre "La Torre dels Russos" per Andrés Luengo




La Casa dels Russos: centenari i novel·la

  
Escrit per: 
A. Luengo

“Envoltat dels fructífers castanyers de l’anomenat Enclau de Sant Jordi, mister Warren recordava Boston. [...] Rememorava l’època que va conèixer la joveneta que havia d’esdevenir la seva esposa. [...] Aquests eren els seus records inicials de la Gretchen, la seva musa, interromputs ara per un murmuri que arribava des de diversos racons, una remor de barreig d’aigües. Qui sap si les que davallaven del Brollador del Cóm o les que bullien al peu del salt del Toll de l’Olla. O potser era el clamor proper del riu d’Enclar o el clam llunyà, com de borinot, de la Valira. [...] Va inspirar a fons. Va omplir els pulmons d’aquell aire pirinenc d’una puresa i una frescor que feia dècades que no respirava. Decidí que sí: compraria els terrenys. Aquella Santa Coloma havia de ser per força la veritable i definitiva terra de la prometença”.

Vet aquí el primer fragment de la novel·la encara sense títol que David Gálvez, tocat els últims temps d’una formidable grafomania, té ara mateix entre cella i cella. És de moment un projecte, i abans -ho recordarà el lector- hauran de veure la llum l’obra articulística d’Arseni Sugranyes -que ell mateix s’ha encarregat d’editar- així com el volum miscel·lani de contes, microrelats i proses poètiques que ha titulat Atles de literatura mutant i el llibre-disc amb què Hysteriofunk celebra el 20è aniversari. Un grafòman compulsiu, ¿ho veuen? Però si parlem avui del que encara no mereix altra cosa, adverteix, que el nom d’esborrany, “i encara gràcies”, és perquè el, o millor la protagonista d’aquesta nova aventura literària és la Casa dels Russos, l’edifici projectat a la Margineda per l’arquitecte català Cèsar Martinell -el seu primer encàrrec professional, amb les reminiscències modernistes pròpies del deixeble de Domènech i Montaner i admirador de Gaudí que era- i per compte de Fiske Warren. Sí, home: l’empresari i economista nord-americà que pretenia instal·lar a Santa Coloma una sucursal de la colònia georgista que havia fundat anys abans a Harvard, Massachussets. Tot plegat, un bombonet literari que havia passat sorprenentment desapercebut. Fins ara, és clar.






D’aquell moment epifànic que Gálvez descriu en el fragment d’aquí dalt -“Decidí que sí: compraria els terrenys. Aquella de Santa Coloma havia de ser per força la veritable i definitiva terra de la prometença”-es va complir el 16 de gener un segle exacte, segons els comptes de Pere Canturri a Cèsar Martinell i Andorra, publicat el 2000 a la revista Ex-Libris i gairebé l’única font d’informació sobre aquella pintoresca iniciativa de Warren. N’hi ha una altra: l’article que el 16 d’abril d’aquell mateix any va consagrar el New York Times a l’Enclau de Sant Jordi, batejat amb aquest nom -conclou el Times- “perquè Sant Jordi és el patró dels catalans, perquè va derrotar el drac -i els dracs d’avui són els terratinents- i perquè és el nom de Henry George”, el profeta del georgisme o teoria de l’impost únic, segons la qual cada membre d’una colònia o cooperativa fundada sobre aquest principi havia de satisfer tan sols un cànon anual en concepte de dret d’ús de la terra -una interesant variant del cens emfitèutic que tan bé coneixen al Pas- i quedaven a canvi alliberades de taxes i impostos les rendes del treball. Més o menys, és clar. Tot això, sobre el paper, de fet, i amb la molt visionària idea que “els resultats parlessin per ells mateixos, perquè nosaltres no pretenem convertir la gent, sinó la terra”, deia al Times.
Una casa de saldo
De seguida hi tornarem, però acabem abans amb Gálvez: la seva novel·la russa serà una mena de trencaclosques amb més peces encara que Cartes mortes, una trentena de subtrames, un protagonista coral -els personatges de diferents èpoques que tenen una relació directa o indirecta amb l’edifici- i “molt més experimental”, ai, del que li coneixíem fins ara. I això és molt dir, repetim-ho, en el cas de l’autor de Cartes mortes: “No hi ha una trama estàndar sinó una multiplicitat de trames, de personatges, de narradors  i de fils argumentals; i multiplicitat de tècniques, de registres, de gèneres i de material textual”. Si no se n’acaben de fer una idea, no s’hi amoïnin perquè Gálvez, tampoc: “Ara mateix m’és impossible explicar-la”.
El cas és que Gálvez arrenca amb una evocació idíl·lica de Gretchen, l’esposa i “musa” del bon Fiske, de Santa Coloma estant i després de dos decennis llargs de matrimoni: “Suposen més de vint anys un fil conductor massa llarg per a l’amor? ¿Era amor allò que encara sentia per la Gretchen? ¿Els duraria vint anys més?”, es demana el Warren de Gálvez. La resposta la dóna Canturri: resulta que molta musa i molta Gretchen, però Warren va acabar fugint amb la senyora d’un tal Nicolai Popov, emigrat rus i mà dreta del nostre home a Santa Coloma: “El senyor Martinell em deia que era la dona més lletja que havia vist mai”. Detall que sembla que a Warren no li va fer cap nosa. La història de la colònia és, com la de quasi tots els experiments utòpics, la d’un entranyable, simpatiquíssim fracàs: diu Canturri que l’única fita econòmica de tot plegat va ser la importació d’una enorme partida de bacallà de Massachussets, de molt millor qualitat que el que es consumia per aquí dalt i que hi ha qui sospita que va acabar al mercat negre francès.
El Times diu també que Warren va fer-hi venir un carregament de 1.400 lliures de blat de moro des de la cooperativa georgista de Tahaco, a Harvard: el 10 de gener embarcava cap a Barcelona, i d’aquí a lloms de mula cap a l’Enclau de Sant Jordi; l’abril del 1916 tornava a Massachussets convertit en estupendes barres de pa que Warren en persona, de nou als EUA, li ensenyava al periodista del diari novaiorquès. Sabem també pel Times que Fiske es va decidir per Andorra perquè “la inexistència d’impostos i el lliure canvi converteixen el país en un lloc ideal per implantar-hi l’experiment de l’impost únic”, que la primera visita la va fer el 1913, i que els seus homes sobre el terreny eren un tal William Price, de Filadèlfia, i l’escaldenc Francisco Pla.
Confiava que el seu exemple atrauria altres cooperativistes, andorrans o no, però +el cert és que, fos com especula Canturri per l’espantá de Warren amb la senyora Popov o per la tradicional desconfiança local respecte als experiments utòpics, la cosa es va anar esllanguint fins al punt que anys després -no concreta quan- va saldar l’Enclau per una pesseta. Una. El comprador va ser el barceloní Josep Alemany, que li havia fet de comptable en aquesta aventura. La Casa dels Russos comença una llarga decadència, i quan als anys 60 la visita amb el mateix Martinell, “s’havia convertit en una senzilla casa de pagès, mig tancada i força arruïnada”. Convertida en segona residència, a finals dels anys 90 la propietat la va reformar, i el 2004 va accedir a l’inventari de béns immobles de Patrimoni. Pel que fa als altres protagonistes d’aquesta història, Warren mor el 1938, no sabem si al costat de Gretchen o de la senyora Popov; Martinell, traspassat el 1973, es convertiria en un dels artífexs de la conservació del romànic, i del rus Popov se’n desconeix el destí.