dijous, 28 de setembre del 2017

'Arnes': propaganda activada

Cinc històries sobre assassins,
 explicades per ells mateixos.

Arnes és un recull d’històries que podrien ser els cinc costats d’un pentàgon. Totes se submergeixen en els aiguamolls psicològics d’un assassí, però cadascuna ho fa amb una òptica diferent, des de la reconstrucció documental al relat fantàstic, des de la visió mítica al realisme més despullat. Sense fer diferències entre personatges històrics i ficticis, David Gàlvez fa servir totes les tècniques narratives que té a l’abast per ficar-nos dins la ment d’uns protagonistes obsessionats a realitzar allò que atorga un sentit a les seves vides, cinc individus que, en certa manera, són víctimes de les seves pròpies obsessions.

Amb la seva tercera obra de ficció, l’escriptor andorrà David Gálvez es consolida com una de les veus més inquietes i alhora sòlides de la narrativa catalana actual, combinant la perícia estilística que va enlluernar la crítica a Cartes mortes, amb la imaginació que va fer les delícies dels lectors aRes no és real.
Arnes, Galvez sintetitza el seu univers literari per fer un pas endavant, així teixeix una obra exquisida i corprenedora, d’un autor que no para de créixer.



ISBN: 978-84-947258-5-2
Mides: 115 x 180 mm
Pàgines: 237
Preu: 15 euros

Data de llançament
2-O
Twitter
Facebook
Instagram
Website
Email
Copyright © 2017 Editorial Males Herbes, Tots els drets reservats.
Si reps aquest email és perquè t'agrada llegir.

La nostra adreça de mailing és:
Editorial Males Herbes
Guilleries,26
BarcelonaCatalunya 08012

Jordi Sellarès sobre 'Arnes'

Arnes

David Gálvez

Males Herbes, Barcelona 2017

240 pàgines


Ja feia temps que esperava amb ganes la darrera proposta d'en David Gálvez (1970), una de les veus literàries més potents descobertes aquests darrers anys pels amics de Males Herbes. Fa just un parell d'anys vam fruir amb la seva magníficanouvelle Res no és real (Males Herbes, 2015). Aquella inquietant distopia agrària va ser la seva segona proposta pel la editorial verda, després de Cartes mortes, la seva presentació en societat, que li va valdre exquisides crítiques. Entremig, la seva participació a Punts de fuga (Males Herbes, 2015), i la traducció de La millor història món de Kipling (Males Herbes, 2017). A tot això, sumar-li L'obra articulística d'Arseni Sugranyes (Editorial Andorra, 2016). Veiem, doncs, que en Gálvez no ha parat quiet. També podem destacar la gran versatilitat que ha mostrat al llarg d'aquests darrers anys; tot el que ha anat facturant és diferent del que havia proposat anteriorment.

En tota la seva producció anterior, així com també en aquest Arnes, Gálvez demostra un domini total del llenguatge i del ritme, encara a valorar més tenint en compte que en aquest nou recull de contes ens trobem amb una nova mostra del gran repertori estilístic i formal de l'escriptor andorrà. Tots els contes giren al voltant de la obsessió, a voltes malatissa, de la ment criminal, de la set de sang d'aquells que necessiten matar per justificar la seva mera existència, el seu sentit a la vida, els seus estímuls més primaris. Però tots ho fan des d'òptiques diferents.

Com per exemple el que inaugura el recull, Un emblema hexagonal, gairebé una nouvelle o conte llarg. Darrera aquest títol misteriós hi trobem la astorant reconstrucció de la vida d'un assassí de criatures que va campar pels Estats Units durant part dels segles XIX i XX a través d'una mena de simposi literari o classe magistral sobre com construir una història. La història està desmembrada, atomitzada, es va endavant i endarrere en la vida de l'inefable assassí; el narrador talla la història, per reprendre-la més endavant (o no) en aquells moments on s'estava posant més interessant. Juga amb nosaltres i ens ho fa passar malament. Tot el que coneixem de l'assassí ho fem a través del narrador/professor del simposi i a través de testimonis i declaracions de terceres persones o reculls de premsa i atestats policials, no entrant mai en la ment del monstre, amb un to fred com la fulla d'un ganivet que ens fa posar els pèls de punta.

Tatuatge inacabat és un homenatge/picada d'ullet, segons el mateix Gálvez, a A perfect day for bananafish de J.D. Salinger. La història, dividida en dues parts, comença amb una vídeo-trucada d'Skype entre dues germanes, on la conversa inicialment sobre temes més banals va deixant pas a temes més greus i profunds sobre les relacions de les dues amb les respectives parelles; els lectors anem coneixent un passat fosc que no ens imaginàvem a l'inici de la conversa. La segona part succeeix en una piscina municipal, no gaire lluny, on ens trobem la parella d'una de les germanes, reposant a l'ombra i parlant amb un nen petit. Un escenari que desemboca en tragèdia.

Els de Berta potser és el conte que més m'ha agradat d'aquest recull. Es tracta d'una mena de monòleg sobre un misteriós grup o entitat anomenada "els de Berta" que sembla que formen part del folklore local en algun indret remot sembla que pirinenc (l'autor no acaba especificant on). Aquest relat es va convertint en una disquisició sobre lingüística, sobre mitologia comparada i els nexes entre diferents figures i símbols pre-cristians femenins de fertilitat i mort i de la pervivència que tenen en la societat de la qual forma part el narrador, sobretot pel que fa als rols socials femenins. La veritat és que aquest relat, amb les seves divagacions brillants, m'ha recordat molt a Jorge Luis Borges. A poc a poc el soliloqui de la protagonista anirà degenerant cap a una història de denigració i venjança.

Els nens cranc i jo és potser el relat que té més de fantàstic, ni que sigui de forma aparent. A través de petits missatges i missives transportades per coloms missatgers coneixem com el protagonista es comunica amb la seva estimada, com la troba a faltar i com es deleix per reunir-se amb ella. Només té un impediment, o molts, més ben dit. Els nens cranc, una mena de raça estrambòtica que es dedica a devorar els coloms missatgers i a impedir que el nostre protagonista es pugui comunicar amb la seva estimada. I és per això que la missió solitària i gairebé obsessiva del nostre protagonista sigui acabar amb els nens cranc, assassinar-los, rebentar-los-hi el cap. Per molta pena que li faci. No n'explicaré res més per no espatllar-lo ni fer spoilers.

All the Pretty Little Horses és un altre conte del que costa fer-ne cinc cèntims sense espatllar les sorpreses. Hi ha una mare jove que treballa en una llar d'infants, està sobreexplotada i no té forces per cuidar de la seva pròpia criatura quan arriba a casa. El seu marit no li fa gaire cas. Se sent humiliada i exhausta i va covant un odi creixent cap a la directora de la llar d'infants, precipitant la deriva retorçada del relat. El títol fa referència a una popular cançó de bressol americana, sobretot a la versió que una dida afro-americana canta al nen blanc que ha de cuidar en comptes de poder cuidar als seus propis fills.

La obsessió, les ments criminals, per dins i per fora, ens fan conèixer als botxins, a les víctimes, però sobretot als botxins com a víctimes i presoners de les seves pròpies obsessions. Sens dubte, Arnes és una nova fita en la versàtil carrera d'un David Gálvez més en forma que mai, una obra que ens fot un mal cos a sobre de la hòstia, ens fa passar males estones però que gaudim de la primera a la darrera paraula.

Esther Jover sobre 'Arnes'

Els assassins de Gálvez debuten l’endemà de l’1-O

L’editorial Males Herbes publica dilluns la novel·la ‘Arnes’

david gálvez, arnes, editorial males herbes, literatura, andorra
Portada del llibre de Gálvez. Autor/a: EDITORIAL MALES HERBES
«Fa mesos que tenim programat el llançament del llibre Arnes, de l’escriptor andorrà David Gálvez, pel dia 2 d’octubre. Veient el caire que estan prenent els esdeveniments, i convençuts que la cosa anirà a més, ens hem plantejat ajornar la sortida del llibre. Finalment, després de donar-hi moltes voltes, hem decidit seguir endavant i mantenir la data, així, passi el que passi, hi ha una cosa del 2-O que podem assegurar: es continuaran publicant llibres en català», afirma l’editorial Males Herbes.

L’editorial torna a confiar en Gálvez i dilluns sortirà a la venda Arnes, «un recull d’històries que podrien ser els cinc costats d’un pentàgon. Totes se submergeixen en els aiguamolls psicològics d’un assassí, però cadascuna ho fa amb una òptica diferent, des de la reconstrucció documental al relat fantàstic, des de la visió mítica al realisme més despullat», exposa la sinopsi del llibre. «Sense fer diferències entre personatges històrics i ficticis, David Gàlvez fa servir totes les tècniques narratives que té a l’abast per ficar-nos dins la ment d’uns protagonistes obsessionats a realitzar allò que atorga un sentit a les seves vides, cinc individus que, en certa manera, són víctimes de les seves pròpies obsessions», conclou.

Arnes és la tercera novel·la que Gálvez publica amb Males Herbes, després de Cartes mortes (2014) i Res no és real (2015). Amb l’editorial també ha participat en l’obra col·lectiva Punts de fuga (2015) i l’any passat va traduir La millor història del món, de Rudyard Kipling.

Els editors afirmen que «amb la seva tercera obra de ficció, l’escriptor andorrà David Gálvez es consolida com una de les veus més inquietes i alhora sòlides de la narrativa catalana actual, combinant la perícia estilística que va enlluernar la crítica a Cartes mortes, amb la imaginació que va fer les delícies dels lectors a Res no és real. A Arnes, Galvez sintetitza el seu univers literari per fer un pas endavant, així teixeix una obra exquisida i corprenedora, d’un autor que no para de créixer».

A l’espera del que pugui passar a Catalunya l’endemà del referèndum, l’editorial no ho dubta: «I que quedi clar: quan comenci l’intent de genocidi cultural (que vindrà, no en dubteu) estarem on hem d’estar. Si tanquen les impremtes tornarem als fanzines fotocopiats, i si ens prenen els papers, escriurem a les parets».

divendres, 18 d’agost del 2017

Luengo sobre 'Arnes', Defoe i mites del Pirineu

Andorra, literatura, Gálvez, Arnes, Males Herbes, relats, contes, nouvelle, novella, seahorse, cartes mortes, cortázar, res no és real

Gálvez imminent i per triplicat


Escrit per: 
El lauredià torna a l’octubre amb novel·la nova, tradueix Defoe i prepara una reinterpretació dels mites pirinencs.
Es dirà Arnes i són cinc contes, cinc, que més que negres diu que tendeixen al fosc i que nosaltres –que n’hem tastat un: All The Pretty Little Horses– posarem al sac de l’horror més o menys gòtic, amb deriva fantàstica i si convé psicoanalítica. Males Herbes els ha reunit en el volum aquest que tenen aquí baix, el 2 d’octubre serà a les llibreries i David Gálvez es convertirà així en el primer autor que repeteix tres vegades, tres, a l’editorial barcelonina, que continua sent la coseta més cool del panorama editorial català.
De seguida hi tornem, però avancem abans que l’escriptor lauredià, tocat d’una grafomania compulsiva, té en perspectiva no una sinó dues novetats més per a la temporada: una reinterpretació més o menys antropològica, la seva dèria particular, dels mites i llegendes dels Pirineus del uno al otro confín –vostès perdonin– que li ha encarregat Farell, i un híbrid metaliterari i a quatre mans que partirà d’A General History of Pirates, tradicionalment atribuït a Defoe i en què Gálvez reincidirà, també a Males Herbes, com a traductor. Faceta en què –segur que ho recorden– es va estrenar la temporada passada amb La millor història del món –i aquesta ha repetit amb Seahorse.
Tot això, el curs que ve i amb el manuscrit de La casa dels russos demanant tanda. Si tenim en compte que des que va irrompre el 2014 amb Cartes mortes Gálvez s’ha prodigat amb una, dues o tres novetats per curs, la primera pregunta és òbvia: com s’ho fa? Doncs matinant molt, diu, i recollint ara els fruits d’una vocació que ve de lluny. Molts dels originals que han anat sortint a la llum els tenia al calaix i el que ha fet és acabar de polir-los una vegada que els editors li van donar llum verd. Arnes és en aquest punt l’excepció, i no serà el debut oficial en el relat –ja n’havia col·locat a El joc que estimem i a Punts de fuga–, però sí la seva primera col·lecció de contes concebuts amb forma si no unitària, sí a partir de la porteta al costat fosc que li va obrir All The Pretty Little Horses. Aquest és l’únic dels cinc relats d’Arnes que ja estava escrit –i publicat: en castellà, a la revista digital Supersonic– però els altres quatre són rigorosament inèdits.
Abans de continuar, diguem que més que contes són –diu– el que els anglesos en diuen novella i els francesos, nouvelle. És a dir, peces més llargues que un relat però més curtes que una novel·la tal com l’entenem nosaltres. Siguin el que siguin, són cinc històries independents que comparteixen el to, el punt de vista –tots menys un estan narrats en primera persona, i no és l’únic vincle que hi trobarem amb Res no és real– i una vocació pèl maliciosa: passejar-nos pels racons més inhòspits i inquietants de l’ànima humana. A Arnes hi ha morts més o menys violentes, però no necessàriament sang i fetge. I la narració –estem parlant de Gálvez!– mai no és lineal- sinó que es desplega en trames i subtrames que acaben confluint en algun moment del relat. Així que res de presentació, nus i desenllaç, ni tampoc de cop d’efecte final.
Un emblema hexagonal, perquè se’n facin una idea, transcorre en un seminari de narració literària on un dels assistents explica la peripècia d’un cèlebre psicòpata que, naturalment, farà acte de presència –ja veuran quina– a l’aula; Els de Berta –vet aquí un segon vincle amb Res no és real: recordin Quartcamp Campverd– segueix una investigadora a qui se li ha posat entre cella i cella desemmascarar –quan sorgeixen, i per què?– els rituals de violència institucionalitzada que regeixen en una societat innominada... A Els nens-cranc i jo, s’ho poden imaginar, es tracta d’explicar –d’intentar-ho, com a mínim– qui són les estranyes bestioles del títol, i la cosa no acaba bé, mentre que a Tatuatge inacabat assistim com voyeurs a la conversa telefònica entre dues germanes, amb un sol tema al tinter: el marit d’una d’elles. El volum es completa amb All The Pretty Little Horses, la història fosca, molt fosca, d’una puericultora alemanya i amb molta mala llet –el que passa és que va per dintre– que se’n va a treballar a un Cambridge tan idíl·lic com stephenkingià.
A l’octubre, més. I ja poden anar fent un espai a la secció de contes –o nouvelles– de la llibreria, al costat de Teresa Colom, Robert Pastor i Antoni Caus. Si no vivim una edat d’or de la literatura amb ADN nostrat, s’hi assembla molt.
Julio nostre que esteu en el cel
Es confessa lector voraç i contumaç de relats: el boom i tota la pesca, com es poden imaginar. Amb un nom per sobre de tots, Cortázar, de qui posa l’obra curta al davant fins i tot de la novel·la. I això és molt dir quan estem parlant de l’autor de Rayuela. Cap sorpresa: no és casualitat que Gálvez sigui coautor de Cortázar sin barba, la biografia del Cortázar preeuropeu a sis mans amb Eduardo Montes-Bradley i Carles Álvares Garriga i reeditada fa un parell d’anys. També es confessa contista contumaç i de llarga trajectòria. El que passa és que fins ara, diu, no n’havia reunit un grapat de “publicables”. De fet, els cinc reunits a Arnes són els que van passar la selecció dels editors, que són els que hi van detectar aquest tuf negre-tirant-a-gòtic que destil·la el volum. Així que n’hi ha uns quants més que es van quedar al calaix... I com que les bones notícies rarament venen soles, a Arnes ja li ha sortit un fillet. Eslau, per concretar: la universitat de Cracòvia ha seleccionat Els nens-cranc i jo per a una antologia de narrativa catalana de publicació imminent, així que Gálvez sabrà ben aviat com sona en polonès. I no cal que facin la brometa fàcil...

Alba Doral sobre 'Arnes'

David Gálvez tornarà a la tardor a l'arena literària amb nova proposta de ficció, 'Arnes'

L'escriptor David Gálvez.
L'escriptor David Gálvez.
Actualitzada 20/06/2017 a les 07:09
David Gálvez (Vilanova i la Geltrú, 1970) va escriure durant temps guardant el treball en un calaix fins que, el 2014, es va decidir a treure a la llum Cartes mortes. Des d’aleshores sembla haver trepitjat l’accelerador i el degoteig entre obra i obra no es fa esperar gaire. A la tardor, i fidel a la mateixa editorial amb què va debutar, Males Herbes, traurà la tercera obra de ficció, Arnes. El llibre, que apareix entre les previsions del segell per a la tardor, té el 2 d’octubre marcat com a data de sortida al carrer i es presenta com un recull d'històries sobre assassins, alguns reals i altres d’imaginaris, plena de jocs de miralls i misteris de pla. És a dir, en la línia de joc literari i escenaris plausibles però no del tot realistes en què s’ha mogut fins ara. Gandhi i Hitler, Antonin Artaud i Josep Palau i Fabre desfilaven com a personatges d’aquella, diguem-ne, novel·la de debut. A la segona proposta de ficció, Res no és real, dibuixava un món inquietant però metafòric: els habitants no saben què hi ha més enllà dels seus immensos camps de maduixes, però sigui el que sigui, sembla terrible. Després va publicar L’obra articulística d’Arseni Sugranyes (en aquest cas, amb Editorial Andorra).
A banda –i al marge de les col·laboracions en obra col·lectiva d’índole diversa–, també ha treballat com a traductor: de Rudyard Kipling per a Males Herbes i de l’índia Janice Pariat per al segell andorrà Límits.

Albert Villaró sobre Arseni Sugranyes, tornar

'Gazofilaci'

Actualitzada 24/04/2017 a les 20:41
Després d’haver passat un any al dic sec en un psiquiàtric de Reus, l’Arseni Sugranyes ha reaparegut amb un volum de proses inclassificables, entre l’assaig, les memòries, la narrativa i la poesia: Paliperidona, un resum al·lucinat sobre la fragilitat humana i la capacitat de redempció. El títol original, Gazofilaci, va ser rebutjat per l’editor, amb l’argument que ningú no sabria que era la cambra del tresor del temple de Jerusalem i, per extensió, les guardioles de les esglésies. Li ha publicat una editorial minúscula: Llibres del Callís, que es caracteritza per la seva pèssima distribució i la seva nul·la política de difusió. La portada, barroca i lletja. La caixa de text, sense marges. La tipografia, vulgar: una Times New Roman, havent-hi les Dante, les Garamond Stempel, les Simoncini! Fins i tot el paper, d’un blanc tan blanc que fa mal als ulls. El llibre no ha estat ni tan sols corregit. Hi ha els diacrítics ara proscrits, redundàncies i imprecisions que haurien pogut ser esmenades sense dificultat. El llibre ha arribat amb comptagotes a les llibreries, on ha quedat diluït en l’oceà de les novetats com si fos un principi actiu homeopàtic. Però l’Arseni no ha perdut l’esperança. El dia de Sant Jordi es va mudar, va anar a la paradeta trista de l’editorial i en va signar dos, un a la germana de l’editora i l’altre per error. Al vespre se’n va anar cap a casa, esperant amb candeletes les llistes dels més venuts. Ell no hi era. L’any vinent, si Déu vol i em dona salut, va pensar.

Sugranyes al Dictat Nacional



Pitavoles i voliaines

L’actor Roger Casamajor és l'encarregat de fer lectura d'un fragment de ‘L’obra articulista d’Arseni Sugranyes’ de David Gálvez en la fase final de la desena edició del Dictat Nacional
  7
0  



Pitavoles i voliaines han estat dos dels substantius inclosos en la lectura del llibre 'L'obra de l'articulista Arseni Sugranyes' de David Gálvez. Dos andorranismes que els alumnes que avui han participat al Dictat Nacional segur que no oblidaran. Absolutament admesos i registrats al Diccionari de l'IEC i que el filòleg Xavier Rull ja va recollir a 'Repertori Andorrà. 300 joies del vocabulari del Principat d’Andorra'.

Més de 200 alumnes han participat en la fase final de la desena edició del Dictat Nacional que aplega els alumnes de tercer de segona ensenyança de l’Escola Andorrana, el 3ème del sistema francès i els de 3er d’ESO dels sistemes confessional i espanyol. L’actor Roger Casamajor ha estat l’encarregat de llegir textos de l’obra ‘L’obra articulista d’Arseni Sugranyes’ de David Gálvez en la fase final que ha tingut lloc al Centre de Congressos d’Andorra la Vella.

El Dictat es divideix en dues categories i a les deu del matí han participat els alumnes de tercer de segona ensenyança de l’Escola Andorrana, el 3ème del sistema francès i els de 3r d’ESO dels sistemes confessional i espanyol. A les 11 han participat els alumnes de 4t, 2nde i 4t d’ESO.

Els tres primers classificats de cada categoria han estat premiats amb xecs de 500, 300 i 150 euros.L’organització ha regalat el llibre de David Gàlvez a tots els finalistes, d’on s’ha extret els textos. El Dictat Nacional està organitzat pel Servei de Política Lingüística del Govern amb el suport de tots els centres educatius, de Ràdio i Televisió d’Andorra i del Comú d’Andorra la Vella.

Els guanyadors d’aquesta desena edició han estat en tercera posició l’alumna del Lycée Comte de Foix, Laia Cardús, i l’alumna del Sant Ermengol, Mireia Montseca, en segona posició del Col·legi Janer, Sara Miño, i la segona classificada en la categoria B de Comte de Foix, Ana Santamaria, els primers classificats han estat del Col·legi Janer, Jordi Iglesias, i de l’Escola andorrana de segona ensenyança d’Encamp ha estat Emma Juan.

Luengo sobre Sugranyes

Però, ¿qui és el tal Sugranyes?


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Jonathan Gil
“Sugranyes no és cunyat, ni amic, ni company d’oficina d’absolutament ningú. Ni perfils de Facebook, ni berenars literaris. Ni editorials. Ni agents. Només sabem que ha escrit articles durant uns quants anys. I poca cosa més.” Ho diu David Gálvez al pròleg de L’Obra articulística d’Arseni Sugranyes. Ah, sí, i també se sap que Albert Villaró l’esmenta de passada (i amb una mica de mala bava) en un article sobre el Sant Jordi de l’any passat. I que a l’última fira del llibre d’Organyà no va comparèixer a l’anunciada presentació de la seva opera prima, De les meves pruïges o l’aforrament de la baciva. Títol improbable que d’altra banda ningú no ha llegit, que se sàpiga. Tampoc se n’ha vist cap exemplar: ni Casimir Arajol l’ha aconseguit. I no cal que el busquin a Amazon, perquè no l’hi trobaran.
Tant de secretisme li va valer mesos enrere l’hiperbòlic sobrenom de Salinger a l’andorrana, i potser per portar la contrària, a principis de febrer va trencar quasi deu anys de silenci públic: des de llavors el trobaran cada dimarts —avui mateix— a les pàgines d’opinió d’aquest diari. Precisament avui (¿casualitat?) es posa a la venda L’Obra articulística, patracol que recull una vuitantena d’articles a mig camí entre l’acudit, el relat breu, el dietari, l’apunt històric, el perfil biogràfic i la ressenya literària, diu Gálvez, apareguts entre el 2006 i el 2013 en mitjans nacionals tot i que majoritàriament apòcrifs, com ara El pont d’AixovallGaseta d’AndorraArrels andorranesAndorra AvuiPordo Papers bibliogràfics.
La primera pregunta és òbvia: ¿valia la pena rescatar de l’oblit un autor a qui ningú no havia trobat a faltar, que no havia deixat més rastre (diguem-ne) literari que una columna de Villaró? Erigit a la vegada en editor i marmessor, Gálvez ho té clar: “No conec personalment Arseni Sugranyes. No sé qui s’amaga rere el pseudònim. No m’interessa la feina detectivesca de mirar de desemmascarar algú que ha preferit passar desapercebut.” El que vol, insisteix, és “fer justícia”, “difondre l’obra” d’un autor “injustament desconegut”. La segona pregunta també és òbvia: ¿tan secret és, el tal Sugranyes? Gálvez insinua —i sembla descartar— la hipòtesi Villaró. Però als articles se li escapen indicis que poden aportar llum sobre la identitat del nostre Salinger: d’entrada, l’estreta relació amb l’escultor Jordi Casamajor, company d’escapades a la recerca de petròglifs, dòlmens i pedres dretes. Per continuar: la sospita que en algun moment de la seva anònima carrera professional Sugranyes va exercir algun càrrec docent al Centre de Formació Professional d’Aixovall. Tercer: la dèria, per no dir-ne monomania, amb el centre esportiu de Sant Julià. I quart, but not least, que el seu sogre es diu Wolfgang Rhenus, que té tres mainades —la més gran, nascuda el 1997 a Frankfurt— i que la seva senyora (la d’Arseni, no la del sogre) és alemanya.
La dèria megalítica (i altres dèries)
Tot plegat —excepte el detall del sogre germànic— permet induir que el tal Sugranyes exerceix com a lauredià. Prou dades per lligar caps i per passar d’una vegada al tall de L’Obra articulística, que té el raríssim mèrit en un volum d’aquest origen i condició de constituir un llibre absolutament vigent, de vegades de sorprenent actualitat. Per exemple, quan passa revista als noms de pila pintorescos, amb aquella epidèmia d’is gregues (Yarisleidis, Yenisei, Yosenqui, Yunieski, Yibilanis) que als anys 80 va assolar l’illa de Cuba. L’article (Determinisme nominal?) està datat el juliol del 2008, però avui se li podria afegir perfectament una coda amb els Baracks, Mickjaggers i Rollingstones que —ens hi juguem un peix— naixeran d’aquí nou mesos al Carib. Unes setmanes abans, Sugranyes glossava la caiguda de l’últim (aleshores) tros de pedra a la solana de Santa Coloma, evocava el cas Bon Repòs, demanava responsabilitat als polítics i acabava amb una lapidària i molt oportuna sentència —“Com que ningú va morir, es van reparar els desperfectes, es va mirar cap a una altra banda i ja està; la muntanya avisa, potser que ens l’escoltem una mica”— per poc que recordem el recent desallotjament de 300 veïns del carrer Mestre Xavier Plana de la capital .
L’encanta a Sugranyes la digressió lingüístico-etimològica, a compte per exemple de l’absurda (segons ell) preferència pel terme bloc (davant de blog) de les autoritats lingüístiques catalanes, per concloure de forma clarivident que aquestes “autoritats” semblen buscar més “diferenciar-se de l’entorn que no pas ser lògics en la fixació de neologismes”. Per fi, una mica de sentit comú! És també capaç de dedicar-li tres pàgines, tres, a la grandalla —lliri blanc, giselia, narcís, garlanda, pitxer o... satalia: com els pits rodons que Papasseit canta a Blanca, bruna...!—, i exhibeix tot l’arsenal en la minisèrie que dedica al megalitisme patri (i petri): gràcies al nostre home (i a Pere Canturri, com sempre) molts descobrirem que l’últim menhir andorrà (de passaport) s’aixecava a Sant Cristòfol, entre la Cortinada i Ansalonga, i que cap al 1980 va desaparèixer sense deixar rastre, molt andorran style, potser per reunir-se amb la talla de Meritxell. I parla també de dòlmens —i de paradòlmens!— a Encamp, Sornàs i Bixessarri i, sobretot, redescobreix el menhir de Fra Miquel, del qual només s’ha conservat una xilografia del gravador Eugene Sadoux (1884). S’hi nota, és clar, l’influx de Casamajor.
Sugranyes són molts en un: té una vena monzoniana (el vibrador suec), una altra de ciutadà legítimament desconfiat (¿es reciclen com Déu mana els nostres residus degudament separats?), una altra de compromesa (quan reclama la revisió —a la baixa, és clar— dels anys de residència per accedir a la nacionalitat), i també una d’íntima, santa indignació (quan evoca, en fi, l’infame crim homòfob de Nuno). El tal Arseni és, diguem-ho d’una vegada, un dels grans columnistes del nostre periodisme. A l’altura del Peruga dels Dijous remenats. I tots dos, quina casualitat, els compartim de nou al Bon Dia. Rar privilegi.
Sugranyes i el boom: Cortázar, Bioy i Eloy
L’última, única i fugaç aparició andorrana de Tomás Eloy Martínez es remunta (¿casualment?) aCartes mortes, el sensacional debut en la ficció de Gálvez. El tal Sugranyes en recupera la primera i nonata versió d’El vuelo de la reina, premi Alfaguara 2002, en què un improbable cònsol argentí és enviat al nostre racó de món —“Me sorprendió que la naturaleza fuera tan espléndida y el país tan feo”, diu—. Retitulat Purgatorio, el relat es va publicar el 2002 al diari El País. A banda de l’autor de Santa Evita, també desfilen pels articles de Sugranyes dues patums més del boom: Cortázar, a compte del Manuscrito hallado en un bolsillo, i Bioy Casares, íntim de Borges, pel viatge andorrà que va girar el 1967.