divendres, 18 d’agost del 2017

Luengo sobre 'Arnes', Defoe i mites del Pirineu

Andorra, literatura, Gálvez, Arnes, Males Herbes, relats, contes, nouvelle, novella, seahorse, cartes mortes, cortázar, res no és real

Gálvez imminent i per triplicat


Escrit per: 
El lauredià torna a l’octubre amb novel·la nova, tradueix Defoe i prepara una reinterpretació dels mites pirinencs.
Es dirà Arnes i són cinc contes, cinc, que més que negres diu que tendeixen al fosc i que nosaltres –que n’hem tastat un: All The Pretty Little Horses– posarem al sac de l’horror més o menys gòtic, amb deriva fantàstica i si convé psicoanalítica. Males Herbes els ha reunit en el volum aquest que tenen aquí baix, el 2 d’octubre serà a les llibreries i David Gálvez es convertirà així en el primer autor que repeteix tres vegades, tres, a l’editorial barcelonina, que continua sent la coseta més cool del panorama editorial català.
De seguida hi tornem, però avancem abans que l’escriptor lauredià, tocat d’una grafomania compulsiva, té en perspectiva no una sinó dues novetats més per a la temporada: una reinterpretació més o menys antropològica, la seva dèria particular, dels mites i llegendes dels Pirineus del uno al otro confín –vostès perdonin– que li ha encarregat Farell, i un híbrid metaliterari i a quatre mans que partirà d’A General History of Pirates, tradicionalment atribuït a Defoe i en què Gálvez reincidirà, també a Males Herbes, com a traductor. Faceta en què –segur que ho recorden– es va estrenar la temporada passada amb La millor història del món –i aquesta ha repetit amb Seahorse.
Tot això, el curs que ve i amb el manuscrit de La casa dels russos demanant tanda. Si tenim en compte que des que va irrompre el 2014 amb Cartes mortes Gálvez s’ha prodigat amb una, dues o tres novetats per curs, la primera pregunta és òbvia: com s’ho fa? Doncs matinant molt, diu, i recollint ara els fruits d’una vocació que ve de lluny. Molts dels originals que han anat sortint a la llum els tenia al calaix i el que ha fet és acabar de polir-los una vegada que els editors li van donar llum verd. Arnes és en aquest punt l’excepció, i no serà el debut oficial en el relat –ja n’havia col·locat a El joc que estimem i a Punts de fuga–, però sí la seva primera col·lecció de contes concebuts amb forma si no unitària, sí a partir de la porteta al costat fosc que li va obrir All The Pretty Little Horses. Aquest és l’únic dels cinc relats d’Arnes que ja estava escrit –i publicat: en castellà, a la revista digital Supersonic– però els altres quatre són rigorosament inèdits.
Abans de continuar, diguem que més que contes són –diu– el que els anglesos en diuen novella i els francesos, nouvelle. És a dir, peces més llargues que un relat però més curtes que una novel·la tal com l’entenem nosaltres. Siguin el que siguin, són cinc històries independents que comparteixen el to, el punt de vista –tots menys un estan narrats en primera persona, i no és l’únic vincle que hi trobarem amb Res no és real– i una vocació pèl maliciosa: passejar-nos pels racons més inhòspits i inquietants de l’ànima humana. A Arnes hi ha morts més o menys violentes, però no necessàriament sang i fetge. I la narració –estem parlant de Gálvez!– mai no és lineal- sinó que es desplega en trames i subtrames que acaben confluint en algun moment del relat. Així que res de presentació, nus i desenllaç, ni tampoc de cop d’efecte final.
Un emblema hexagonal, perquè se’n facin una idea, transcorre en un seminari de narració literària on un dels assistents explica la peripècia d’un cèlebre psicòpata que, naturalment, farà acte de presència –ja veuran quina– a l’aula; Els de Berta –vet aquí un segon vincle amb Res no és real: recordin Quartcamp Campverd– segueix una investigadora a qui se li ha posat entre cella i cella desemmascarar –quan sorgeixen, i per què?– els rituals de violència institucionalitzada que regeixen en una societat innominada... A Els nens-cranc i jo, s’ho poden imaginar, es tracta d’explicar –d’intentar-ho, com a mínim– qui són les estranyes bestioles del títol, i la cosa no acaba bé, mentre que a Tatuatge inacabat assistim com voyeurs a la conversa telefònica entre dues germanes, amb un sol tema al tinter: el marit d’una d’elles. El volum es completa amb All The Pretty Little Horses, la història fosca, molt fosca, d’una puericultora alemanya i amb molta mala llet –el que passa és que va per dintre– que se’n va a treballar a un Cambridge tan idíl·lic com stephenkingià.
A l’octubre, més. I ja poden anar fent un espai a la secció de contes –o nouvelles– de la llibreria, al costat de Teresa Colom, Robert Pastor i Antoni Caus. Si no vivim una edat d’or de la literatura amb ADN nostrat, s’hi assembla molt.
Julio nostre que esteu en el cel
Es confessa lector voraç i contumaç de relats: el boom i tota la pesca, com es poden imaginar. Amb un nom per sobre de tots, Cortázar, de qui posa l’obra curta al davant fins i tot de la novel·la. I això és molt dir quan estem parlant de l’autor de Rayuela. Cap sorpresa: no és casualitat que Gálvez sigui coautor de Cortázar sin barba, la biografia del Cortázar preeuropeu a sis mans amb Eduardo Montes-Bradley i Carles Álvares Garriga i reeditada fa un parell d’anys. També es confessa contista contumaç i de llarga trajectòria. El que passa és que fins ara, diu, no n’havia reunit un grapat de “publicables”. De fet, els cinc reunits a Arnes són els que van passar la selecció dels editors, que són els que hi van detectar aquest tuf negre-tirant-a-gòtic que destil·la el volum. Així que n’hi ha uns quants més que es van quedar al calaix... I com que les bones notícies rarament venen soles, a Arnes ja li ha sortit un fillet. Eslau, per concretar: la universitat de Cracòvia ha seleccionat Els nens-cranc i jo per a una antologia de narrativa catalana de publicació imminent, així que Gálvez sabrà ben aviat com sona en polonès. I no cal que facin la brometa fàcil...

Alba Doral sobre 'Arnes'

David Gálvez tornarà a la tardor a l'arena literària amb nova proposta de ficció, 'Arnes'

L'escriptor David Gálvez.
L'escriptor David Gálvez.
Actualitzada 20/06/2017 a les 07:09
David Gálvez (Vilanova i la Geltrú, 1970) va escriure durant temps guardant el treball en un calaix fins que, el 2014, es va decidir a treure a la llum Cartes mortes. Des d’aleshores sembla haver trepitjat l’accelerador i el degoteig entre obra i obra no es fa esperar gaire. A la tardor, i fidel a la mateixa editorial amb què va debutar, Males Herbes, traurà la tercera obra de ficció, Arnes. El llibre, que apareix entre les previsions del segell per a la tardor, té el 2 d’octubre marcat com a data de sortida al carrer i es presenta com un recull d'històries sobre assassins, alguns reals i altres d’imaginaris, plena de jocs de miralls i misteris de pla. És a dir, en la línia de joc literari i escenaris plausibles però no del tot realistes en què s’ha mogut fins ara. Gandhi i Hitler, Antonin Artaud i Josep Palau i Fabre desfilaven com a personatges d’aquella, diguem-ne, novel·la de debut. A la segona proposta de ficció, Res no és real, dibuixava un món inquietant però metafòric: els habitants no saben què hi ha més enllà dels seus immensos camps de maduixes, però sigui el que sigui, sembla terrible. Després va publicar L’obra articulística d’Arseni Sugranyes (en aquest cas, amb Editorial Andorra).
A banda –i al marge de les col·laboracions en obra col·lectiva d’índole diversa–, també ha treballat com a traductor: de Rudyard Kipling per a Males Herbes i de l’índia Janice Pariat per al segell andorrà Límits.

Albert Villaró sobre Arseni Sugranyes, tornar

'Gazofilaci'

Actualitzada 24/04/2017 a les 20:41
Després d’haver passat un any al dic sec en un psiquiàtric de Reus, l’Arseni Sugranyes ha reaparegut amb un volum de proses inclassificables, entre l’assaig, les memòries, la narrativa i la poesia: Paliperidona, un resum al·lucinat sobre la fragilitat humana i la capacitat de redempció. El títol original, Gazofilaci, va ser rebutjat per l’editor, amb l’argument que ningú no sabria que era la cambra del tresor del temple de Jerusalem i, per extensió, les guardioles de les esglésies. Li ha publicat una editorial minúscula: Llibres del Callís, que es caracteritza per la seva pèssima distribució i la seva nul·la política de difusió. La portada, barroca i lletja. La caixa de text, sense marges. La tipografia, vulgar: una Times New Roman, havent-hi les Dante, les Garamond Stempel, les Simoncini! Fins i tot el paper, d’un blanc tan blanc que fa mal als ulls. El llibre no ha estat ni tan sols corregit. Hi ha els diacrítics ara proscrits, redundàncies i imprecisions que haurien pogut ser esmenades sense dificultat. El llibre ha arribat amb comptagotes a les llibreries, on ha quedat diluït en l’oceà de les novetats com si fos un principi actiu homeopàtic. Però l’Arseni no ha perdut l’esperança. El dia de Sant Jordi es va mudar, va anar a la paradeta trista de l’editorial i en va signar dos, un a la germana de l’editora i l’altre per error. Al vespre se’n va anar cap a casa, esperant amb candeletes les llistes dels més venuts. Ell no hi era. L’any vinent, si Déu vol i em dona salut, va pensar.

Sugranyes al Dictat Nacional



Pitavoles i voliaines

L’actor Roger Casamajor és l'encarregat de fer lectura d'un fragment de ‘L’obra articulista d’Arseni Sugranyes’ de David Gálvez en la fase final de la desena edició del Dictat Nacional
  7
0  



Pitavoles i voliaines han estat dos dels substantius inclosos en la lectura del llibre 'L'obra de l'articulista Arseni Sugranyes' de David Gálvez. Dos andorranismes que els alumnes que avui han participat al Dictat Nacional segur que no oblidaran. Absolutament admesos i registrats al Diccionari de l'IEC i que el filòleg Xavier Rull ja va recollir a 'Repertori Andorrà. 300 joies del vocabulari del Principat d’Andorra'.

Més de 200 alumnes han participat en la fase final de la desena edició del Dictat Nacional que aplega els alumnes de tercer de segona ensenyança de l’Escola Andorrana, el 3ème del sistema francès i els de 3er d’ESO dels sistemes confessional i espanyol. L’actor Roger Casamajor ha estat l’encarregat de llegir textos de l’obra ‘L’obra articulista d’Arseni Sugranyes’ de David Gálvez en la fase final que ha tingut lloc al Centre de Congressos d’Andorra la Vella.

El Dictat es divideix en dues categories i a les deu del matí han participat els alumnes de tercer de segona ensenyança de l’Escola Andorrana, el 3ème del sistema francès i els de 3r d’ESO dels sistemes confessional i espanyol. A les 11 han participat els alumnes de 4t, 2nde i 4t d’ESO.

Els tres primers classificats de cada categoria han estat premiats amb xecs de 500, 300 i 150 euros.L’organització ha regalat el llibre de David Gàlvez a tots els finalistes, d’on s’ha extret els textos. El Dictat Nacional està organitzat pel Servei de Política Lingüística del Govern amb el suport de tots els centres educatius, de Ràdio i Televisió d’Andorra i del Comú d’Andorra la Vella.

Els guanyadors d’aquesta desena edició han estat en tercera posició l’alumna del Lycée Comte de Foix, Laia Cardús, i l’alumna del Sant Ermengol, Mireia Montseca, en segona posició del Col·legi Janer, Sara Miño, i la segona classificada en la categoria B de Comte de Foix, Ana Santamaria, els primers classificats han estat del Col·legi Janer, Jordi Iglesias, i de l’Escola andorrana de segona ensenyança d’Encamp ha estat Emma Juan.

Luengo sobre Sugranyes

Però, ¿qui és el tal Sugranyes?


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Jonathan Gil
“Sugranyes no és cunyat, ni amic, ni company d’oficina d’absolutament ningú. Ni perfils de Facebook, ni berenars literaris. Ni editorials. Ni agents. Només sabem que ha escrit articles durant uns quants anys. I poca cosa més.” Ho diu David Gálvez al pròleg de L’Obra articulística d’Arseni Sugranyes. Ah, sí, i també se sap que Albert Villaró l’esmenta de passada (i amb una mica de mala bava) en un article sobre el Sant Jordi de l’any passat. I que a l’última fira del llibre d’Organyà no va comparèixer a l’anunciada presentació de la seva opera prima, De les meves pruïges o l’aforrament de la baciva. Títol improbable que d’altra banda ningú no ha llegit, que se sàpiga. Tampoc se n’ha vist cap exemplar: ni Casimir Arajol l’ha aconseguit. I no cal que el busquin a Amazon, perquè no l’hi trobaran.
Tant de secretisme li va valer mesos enrere l’hiperbòlic sobrenom de Salinger a l’andorrana, i potser per portar la contrària, a principis de febrer va trencar quasi deu anys de silenci públic: des de llavors el trobaran cada dimarts —avui mateix— a les pàgines d’opinió d’aquest diari. Precisament avui (¿casualitat?) es posa a la venda L’Obra articulística, patracol que recull una vuitantena d’articles a mig camí entre l’acudit, el relat breu, el dietari, l’apunt històric, el perfil biogràfic i la ressenya literària, diu Gálvez, apareguts entre el 2006 i el 2013 en mitjans nacionals tot i que majoritàriament apòcrifs, com ara El pont d’AixovallGaseta d’AndorraArrels andorranesAndorra AvuiPordo Papers bibliogràfics.
La primera pregunta és òbvia: ¿valia la pena rescatar de l’oblit un autor a qui ningú no havia trobat a faltar, que no havia deixat més rastre (diguem-ne) literari que una columna de Villaró? Erigit a la vegada en editor i marmessor, Gálvez ho té clar: “No conec personalment Arseni Sugranyes. No sé qui s’amaga rere el pseudònim. No m’interessa la feina detectivesca de mirar de desemmascarar algú que ha preferit passar desapercebut.” El que vol, insisteix, és “fer justícia”, “difondre l’obra” d’un autor “injustament desconegut”. La segona pregunta també és òbvia: ¿tan secret és, el tal Sugranyes? Gálvez insinua —i sembla descartar— la hipòtesi Villaró. Però als articles se li escapen indicis que poden aportar llum sobre la identitat del nostre Salinger: d’entrada, l’estreta relació amb l’escultor Jordi Casamajor, company d’escapades a la recerca de petròglifs, dòlmens i pedres dretes. Per continuar: la sospita que en algun moment de la seva anònima carrera professional Sugranyes va exercir algun càrrec docent al Centre de Formació Professional d’Aixovall. Tercer: la dèria, per no dir-ne monomania, amb el centre esportiu de Sant Julià. I quart, but not least, que el seu sogre es diu Wolfgang Rhenus, que té tres mainades —la més gran, nascuda el 1997 a Frankfurt— i que la seva senyora (la d’Arseni, no la del sogre) és alemanya.
La dèria megalítica (i altres dèries)
Tot plegat —excepte el detall del sogre germànic— permet induir que el tal Sugranyes exerceix com a lauredià. Prou dades per lligar caps i per passar d’una vegada al tall de L’Obra articulística, que té el raríssim mèrit en un volum d’aquest origen i condició de constituir un llibre absolutament vigent, de vegades de sorprenent actualitat. Per exemple, quan passa revista als noms de pila pintorescos, amb aquella epidèmia d’is gregues (Yarisleidis, Yenisei, Yosenqui, Yunieski, Yibilanis) que als anys 80 va assolar l’illa de Cuba. L’article (Determinisme nominal?) està datat el juliol del 2008, però avui se li podria afegir perfectament una coda amb els Baracks, Mickjaggers i Rollingstones que —ens hi juguem un peix— naixeran d’aquí nou mesos al Carib. Unes setmanes abans, Sugranyes glossava la caiguda de l’últim (aleshores) tros de pedra a la solana de Santa Coloma, evocava el cas Bon Repòs, demanava responsabilitat als polítics i acabava amb una lapidària i molt oportuna sentència —“Com que ningú va morir, es van reparar els desperfectes, es va mirar cap a una altra banda i ja està; la muntanya avisa, potser que ens l’escoltem una mica”— per poc que recordem el recent desallotjament de 300 veïns del carrer Mestre Xavier Plana de la capital .
L’encanta a Sugranyes la digressió lingüístico-etimològica, a compte per exemple de l’absurda (segons ell) preferència pel terme bloc (davant de blog) de les autoritats lingüístiques catalanes, per concloure de forma clarivident que aquestes “autoritats” semblen buscar més “diferenciar-se de l’entorn que no pas ser lògics en la fixació de neologismes”. Per fi, una mica de sentit comú! És també capaç de dedicar-li tres pàgines, tres, a la grandalla —lliri blanc, giselia, narcís, garlanda, pitxer o... satalia: com els pits rodons que Papasseit canta a Blanca, bruna...!—, i exhibeix tot l’arsenal en la minisèrie que dedica al megalitisme patri (i petri): gràcies al nostre home (i a Pere Canturri, com sempre) molts descobrirem que l’últim menhir andorrà (de passaport) s’aixecava a Sant Cristòfol, entre la Cortinada i Ansalonga, i que cap al 1980 va desaparèixer sense deixar rastre, molt andorran style, potser per reunir-se amb la talla de Meritxell. I parla també de dòlmens —i de paradòlmens!— a Encamp, Sornàs i Bixessarri i, sobretot, redescobreix el menhir de Fra Miquel, del qual només s’ha conservat una xilografia del gravador Eugene Sadoux (1884). S’hi nota, és clar, l’influx de Casamajor.
Sugranyes són molts en un: té una vena monzoniana (el vibrador suec), una altra de ciutadà legítimament desconfiat (¿es reciclen com Déu mana els nostres residus degudament separats?), una altra de compromesa (quan reclama la revisió —a la baixa, és clar— dels anys de residència per accedir a la nacionalitat), i també una d’íntima, santa indignació (quan evoca, en fi, l’infame crim homòfob de Nuno). El tal Arseni és, diguem-ho d’una vegada, un dels grans columnistes del nostre periodisme. A l’altura del Peruga dels Dijous remenats. I tots dos, quina casualitat, els compartim de nou al Bon Dia. Rar privilegi.
Sugranyes i el boom: Cortázar, Bioy i Eloy
L’última, única i fugaç aparició andorrana de Tomás Eloy Martínez es remunta (¿casualment?) aCartes mortes, el sensacional debut en la ficció de Gálvez. El tal Sugranyes en recupera la primera i nonata versió d’El vuelo de la reina, premi Alfaguara 2002, en què un improbable cònsol argentí és enviat al nostre racó de món —“Me sorprendió que la naturaleza fuera tan espléndida y el país tan feo”, diu—. Retitulat Purgatorio, el relat es va publicar el 2002 al diari El País. A banda de l’autor de Santa Evita, també desfilen pels articles de Sugranyes dues patums més del boom: Cortázar, a compte del Manuscrito hallado en un bolsillo, i Bioy Casares, íntim de Borges, pel viatge andorrà que va girar el 1967.